Aquest article presenta un estudi sobre la variació morfològica de la persona 3 en el dialecte lleidatà basat en l’anàlisi de diferents registres de parla d’habitants del municipi d’Alguaire i en l’observació del lleidatà retransmès en diferents programes de TeleLleida. El treball permet observar una tendència a la pèrdua de la variació morfològica tradicionalment pròpia del lleidatà en situacions marcades per la formalitat. (1)

Sumari

1. Introducció

2. El fenomen estudiat

3. Metodologia

4. Resultats
4.1 Dades d'Alguaire
4.1.1 Les respostes elicitades
4.1.2 L'entrevista i les converses
4.2. Dades de la televisió

5. Observacions generals

6. Bibliografia

1. Introducció

Al llarg de diferents aportacions de la lingüística del segle XX s'ha incidit en la importància de distingir els comportaments lingüístics segons diferents fets de parla determinats per l'espai, el temps, els aspectes socioculturals o la situació comunicativa, i és amb aquestes variables que s'ha donat raó de fenòmens constants i variables.

L’estudi que presentem té el propòsit d’analitzar el comportament de les desinències verbals de 3a persona en diversos parlants del lleidatà partint de la segmentació laboviana de registres de parla i de la necessitat d’abordar els estudis dialectals des d’una perspectiva funcional (Biber, 1994).

Les parts que conformen aquest treball són les següents:

a) una descripció lingüística i social del fenomen lingüístic;

b) una explicació de la metodologia emprada;

c) una presentació dels resultats obtinguts respecte a diferents factors socials i funcionals.

Unes observacions generals sobre la variació morfològica de la 3a persona en lleidatà clouen l’estudi.

2. El fenomen estudiat

En nord-occidental, l’evolució de les desinències verbals de la 3a persona del singular de l’imperfet d’indicatiu, del condicional i del present d’indicatiu de la primera conjugació ha estat la següent: IMPERFET: -ABAT> [aje], [ae], [ae]; -IBAT> [ie], -EBAT> [ie], [je] // CONDICIONAL: -IAT>[ie] //PRESENT: -AT> [e].

En lleidatà, la variació en les desinències de l’imperfet d’indicatiu de la primera conjugació no presenta el mateix rendiment: 1) [aje] es troba relegada únicament a parlants d’edat avançada, tal com apunten Solans (1990) i Creus (2002); 2) [a e] presenta una regressió en els parlants més joves i s’empra fonamentalment en la informalitat (vegeu Solans, 1990; Creus, 2002); 3) finalment, [ae], i de vegades [a], és la forma que s’imposa en els usos més formals de la llengua, lligada al fet que és la que s’adequa més a les formes de la llengua escrita. (2)

Tradicionalment, aquests tres tipus de terminacions verbals s’han distingit d’altres desinències a través de l’obertura vocàlica. D’aquesta manera, trobem: jo cantava [aj], [a], [a] al costat d’ell/a cantava [aje], [ae], [a], jo corria [i] oposat a ell/a corria [ie], i ell treballa [e] vs. Treballa! []. (Gili i Gaya, 1931; Badia i Margarit, 1950; Martí, 1970; Pueyo, 1976; DeCesaris, 1986; Veny, 1982; Solans, 1990; Turull, 1990; Viaplana, 1996; Lloret i Viaplana, 1997). Aquesta oposició [/e], contràriament al que ocorre als dialectes orientals, ha permès diferenciar els morfemes corresponents a cada persona verbal. (3)

Actualment, però, les desinències de 1a i de 3a persona del condicional, de l’imperfet d’indicatiu i del present d’indicatiu –en els verbs de la 1a conjugació- tendeixen a perdre el seu valor distintiu i a emetre’s amb una sola forma: la solució []. La incidència d’aquest procés de canvi en curs encara és força minsa i no queda recollida de manera sistemàtica en les descripcions del lleidatà. (4)

Les causes que poden explicar aquesta tendència s’han de buscar en la llengua escrita. Efectivament, en català nord-occidental a àtona en posició final absoluta es pronuncia [] (5) (Vegeu Gili i Gaya, 1931; Pueyo, 1976; Veny, 1982; Turull, 1990) i les úniques excepcions són els noms acabats en –ista (les distincions fonètiques permeten distingir el gènere: fem. artist[], masc. artist[e]) (6) i les desinències de 3a persona de l’imperfet d’indicatiu, del condicional i del present d’indicatiu de la primera conjugació. L’existència d’aquest fenomen permet pressuposar que hi ha una analogia entre aquestes desinències verbals i les terminacions amb []. El resultat d’aquesta analogia en les formes verbals és l’inici d’un canvi en curs, el qual tendeix a igualar fonèticament totes les grafies d’a àtona en posició final absoluta al so [].

3. Metodologia

A l’hora d’analitzar la producció lingüística, és fonamental observar: 1) els elements que sistemàticament són constants en els fets de parla dels individus; 2) les diferències entre diversos fets de parla. En el treball que ens ocupa, partim, d’una banda, de la classificació laboviana dels estils de parla (vegeu Labov, 1972) (7) i, d’una altra, de la classificació tradicional de factors categoritzadors de registres (8) (vegeu Halliday, 1976; Gregory i Carrol ([1978]1986); Spillner, 1987; Biber, 1994, etc.). Amb aquests postulats metodològics, analitzem la variació del morfema de 3a persona en: a) 30 catalanoparlants d’Alguaire nascuts entre 1932 i 1998 (9); b) emissions de català nord-occidental retransmeses a la televisió lleidatana que presenten dos nivells de formalitat.

a) Parlants d’Alguaire (10)

Els 30 parlants analitzats han estat escollits a partir de les dades dels padrons d’Alguaire i representen l’1’46% de la població nascuda al municipi o en contrades segrianenques (11). Com que el fenomen que estudio afecta parlants de llengua catalana, només he seleccionat gent que tingués el català com a llengua 1 i fos nascuda en el lloc d'estudi. Les variables socials que he tingut en compte en aquesta mostra estratificada són: l'edat, els estudis, els coneixements de català, l'estatus sociocultural i el sexe dels informants. Els grups generacionals de tota la població representada d'Alguaire són els vuit següents: (2) de 61 a 70 anys -nascuts entre 1933 i 1942; (3) de 51 a 60 anys -nascuts entre 1943 i 1952; (4) de 41 a 50 anys -nascuts entre 1953 i 1962; (5) de 31 a 40 anys -nascuts entre 1963 i 1972; (6) de 21 a 30 anys -nascuts entre 1973 i 1982; (7) de 12 a 20 anys -nascuts entre 1983 i 1990; (8) de 6 a 11 anys -nascuts entre 1991 i 1997- i (9) de 4 a 5 anys -nascuts entre 1998 i 1999. (12) Tot i que el nombre d'enquestats és igual en cada grup, no s'hi troben les mateixes divisions generacionals ni se segueix un índex proporcional al padró de població. Així, pel que fa als grups de menys edat (de 4 a 31 anys), els criteris de divisió de la població han estat els equivalents al nivell educatiu i inclouen les primeres generacions que s’han escolaritzat en català. Tot i que sóc conscient que la distribució d'edats d'aquests blocs de població és considerablement diferent respecte als altres grups de major edat, crec que és necessari observar aquests estadis diferents per constatar com l'escolarització en català i les diferents etapes de desenvolupament de la llengua es relacionen amb la incorporació de nous hàbits lingüístics.

Pel que fa a la recollida de dades, atès que la variable que analitzem no té un rendiment gaire alt, hem analitzat, d’una banda, les respostes elicitades a un corpus de preguntes sobre diversos fenòmens variables del lleidatà, entre els quals figuraven 12 verbs que representen totes les conjugacions i que s’havien d’emetre en diferents temps verbals: present, imperfet d’indicatiu i condicional. Els verbs analitzats han estat: canta, canviaria, comença, dormia, estudiava, fregava, jugava, naixia, perdria, presumiria, sortia i temia. D’una altra banda, hem recollit un total de 15 hores de parla més informal provinent de dos protocols: una entrevista semidirigida a l’estil labovià i la conversa que s’ha generat al llarg de la trobada amb cada informant, seguint la proposta de Briggs (1986) i Hazen (2000).

b) Televisió lleidatana

La llengua analitzada de la televisió lleidatana prové de dos nivells de formalitat: un que és fruit d’una lectura (emissions dels informatius) i un altre que sorgeix d’un debat i que no presenta ni el formalisme ni el grau de preparació de l’anterior (emissions de debats televisats). Com a resultat d’això, el corpus utilitzat en aquest estudi es divideix en dues parts:

1) Realitzacions fòniques emeses en els informatius. El discurs oral que s’hi ha emès té un mode oral preparat (escrit per ser llegit), un tenor informatiu i un to formal.

2) Emissions provinents de debats, i més concretament, del programa El despertador. En aquest programa quatre contertulians i un moderador comenten les notícies d’actualitat del dia a dia. Aquí el discurs oral té un mode oral no preparat, tenor interactiu i un to formal.

En total, s’han analitzat 22 hores de programació enregistrades entre el dia 19 de maig i el 7 de juny de 2001. Del total d’hores, 12 es corresponen a diferents informatius (matí, migdia i nit) i 10 pertanyen als debats diaris del programa El despertador. La quantitat total de formes verbals recollides ha estat de 318. Les variables que s’han tingut en compte han estat les situacionals i una de social: el sexe dels informants.

El tractament estadístic de les dades s’ha dut a terme amb el programa Goldvarb 2001. (13) En el cas de les mostres recollides a la televisió lleidatana, també s’ha utilitzat el programa SPSS per tal de realitzar una ANOVA de resultats generals.

4. Resultats obtinguts

4.1. Dades d’Alguaire

4.1.1. Les respostes elicitades

Les respostes obtingudes de tots els informants en el qüestionari mostren la presència de variació en la vocal final de les formes de 3a persona, la qual, en el cas de l’imperfet de l’indicatiu en els verbs de la primera conjugació, es veu pràcticament sempre reduïda a les formes [ae] i [a]. (14)

En relació amb el conjunt de verbs estudiats, les dades extretes de l’anàlisi estadística permeten presentar una probabilitat alta en el manteniment general del morfema de 3a persona [e] (0.819). Aquesta observació de caràcter global mostra que en lleidatà la variació detectada és incipient i es manifesta en la llengua més formal d’una manera molt tímida.

Els resultats d’aquesta anàlisi han mostrat que, en relació amb les paraules analitzades, ni el temps, la conjugació, el nombre de síl·labes dels verbs o el context adjacent a la vocal final no són significatives per explicar la variació del morfema de 3a persona.

Quant als aspectes socials, s’observa significació en tres variables: l’edat, els estudis i els coneixements de català escrit dels informants. (Vegeu la taula 1). Contràriament al que es podria esperar seguint la tradició més de caire variacionista, ni el sexe ni l’estatus social aporten dades rellevants per explicar l’alternança de la vocal final.