4.2 Metodologia

A nivell operatiu, Notó havia dissenyat el projecte en dues fases: enquestar el curs 1980-81 la totalitat d’escolars d’Andorra la Vella, que vindrien a representar el 40 % del total, i continuar el curs 1981-82 amb la resta d’infants del país. No es preveia, per tant, en aquest cas, recórrer a l’extracció de cap mostra, tampoc a entrevistes de caràcter qualitatiu a un nombre determinat de persones ans l’objectiu era analitzar l’univers captiu escolar.

La recerca de Notó es basava en una sèrie de proves i textos variats que volia passar a tots els alumnes de secundària bàsica. A la pràctica, però, no va ser-li possible, (9) i va poder conseguir resultats dels estudiants escolaritzats bàsicament als centres de subvenció andorrana i també en part dels que depenien del model espanyol durant el curs 1980-81.

Fitxa tècnica de la tesi de Notó: 1983

4.3 Resultats i conclusions

A les conclusions generals, l’autor assenyala que els escolars d’Andorra tenen notables coneixements d’alguns trets específics de la identitat andorrana, de la seva història, bandera... Ara bé, afirma també que mostren, paradoxalment, escasses petjades de sociocentrisme, a diferència d’altres comunitats. L’absència d’aquest sociocentrisme –element comú de la identitat social de les persones en països amb un marc polític més definit- el relaciona amb el marc de cosobirania amb què ha funcionat Andorra des del segle XIII i amb el baixíssim grau d’auctoctoneïtat de la societat andorrana. Recordar tan sols el vertiginós creixement demogràfic que ha experimentat el país durant el darrer terç del segle XX, amb ingents i constants onades immigratòries. Això explica els més de 70.000 habitants actuals en contrast amb els 6.000 i escaig que Andorra tenia fins quasi els anys 60.

Cap a l’any 1958 havia començat la transformació del comerç al país. Va anar-s’hi desenvolupant una estructura comercial força vulnerable alhora que un important pol d’atracció financera. En ben pocs anys la societat andorrana va anar cedint als processos de terciarització les restes del poc que quedava de la civilització pirinenca i de les formes de vida tradicional que havia analitzat l’Stancliff. País frontera i frontissa, Andorra oferirà de tot en endavant, des de relax, esquí i turisme, fins al seu extens equipament comercial on s’hi pot trobar de tot, des de postals amb la Torre Eiffel fins a sevillanes, passant per mostres de nacionalisme a flor de pell. La realitat sociolingüística hi és complexa, tot i ser-hi el català l’única llengua oficial...

Notó assenyala també que en l’anàlisi de la comprensió de textos escrits, estàndards o literaris, la comprensió de textos en català solia situar-se per sota de la dels textos en castellà entre els infants d’Andorra. És probable que aquest desconeixement i una més gran inseguretat en català guardin relació amb la poca presència del català a les aules en aquell moment, a part de tractar-se de textos probablement prou diferenciats en una i altra llengua els que foren distribuïts als estudiants.

Cal indicar, per últim, que el tipus de resultats obtinguts en aquest treball de recerca no és de cap manera comparable amb el de Lixfeld ja que, per pròxims que siguin en el temps de la seva realització i lloc, tenen plantejaments de fons molt diferents, com ho són també els objectius, les franges de població estudiades, així com les metodologies i les tècniques de recollida i d’anàlisi de la informació aplicades.

5. L’estudi sociològic d’Emili Boix i de Jaume Farràs sobre Usos, coneixements i ideologies lingüístics dels joves de secundària andorrans

5.1 Introducció, justificació i objectius

En el decurs de 1991 i auspiciat per l'Institut d'Estudis Andorrans es dissenya aquest treball, seduïts en part per aquesta genuïna estructura bipolar que presenta la realitat andorrana -a cavall dels estats espanyol i francès-, però també per la recent estrena de constitució pròpia, l'existència d'amplis sectors de població immigrada -que constitueix la majoria de la població- i les conseqüències que aquests factors històrics, d'organització sociopolítica i demogràfica comporten en l'actual plurilingüisme social de fet a les Valls.

Havíem seguit de prop –cosa que havia de donar-nos alguna avantatge!- els estudis referenciats de Lixfeld i Notó entorn dels trets més singulars de la sociolingüística d'aquest país minúscul i dels processos de construcció de la seva identitat social, econòmica, cultural i política. A més de les principals tendències sobre coneixements i usos lingüístics de la població total andorrana, teníem presents també algunes aportacions sobre la construcció de la identitat entre els escolars. Ens encuriosia saber si persistien els escassos coneixements escrits en llengua catalana comparats amb la confiança assolida en espanyol i francès entre molts habitants i estudiants d’Andorra. Calia observar l’evolució dels fenòmens de la interferència i alternança lingüístiques tan comuns en el dia a dia als magatzems, carrers i places, a les aules i famílies, fruit d’un molt estès plurilingüisme sobretot entre la població autòctona. Calia verificar també si es mantenien actituds poc favorables envers la llengua catalana entre la població estrangera, sobretot francòfona, i volíem seguir de prop també com s’estaven integrant els nous fluxos immigratoris, gallecs i portuguesos sobretot, mitjançant el sistema escolar.

Volíem finalment comprovar si el català feia o no de lingua franca intercomunitària en un país –l’únic!- on la llengua catalana és precisament l’única llengua oficial. I tot això per una punyent paradoxa: no és realment indispensable referir-se a sentiments, fets i fenòmens en català en un país on coexistien molts catalans i andorrans ja que quasi acabaven sent, uns i altres, els únics plurilingües de fet a Andorra, capaços de resoldre satisfactòriament qualsevol situació lingüística en una o més llengües diferents a la seva, renunciant molt sovint, per tant, a l’ús de la seva llengua única i oficial en benefici de l’espanyol. Aquesta paradoxa semblava reproduir-se, uns anys més tard, en l'ús habitual d'altres llengües també en contacte entre generacions de joves nascuts a Andorra, de pares força d'ells d'origen forà. La continuïtat d'una col·lectivitat francòfona arrelada al país, cada vegada més reduïda, i la implantació de fluxos immigrants d'origen gallec i portuguès, no impedia tampoc que tots ells acabessin jugant als patis i passadissos en llengua espanyola, que no és precisament l'oficial ni cooficial a les Valls ni moltes vegades la que usen habitualment en família.

Analitzar aquesta extensa gamma d'usos plurilingües i observar les situacions en què es produïa era una tasca difícil, alhora que apassionada. Vam confiar-nos a la tortura estadística de la matriu de dades però també a la verbalització dels entrevistats mitjançant l'anàlisi qualitativa per tal de treure l'entrellat, en la mesura del possible, d'aquest recórrer amb tanta facilitat, d'esma diríem, a l'alternança de llengües.

5.2 Metodologia i tècniques de recollida d’informació

Les dades d’aquesta recerca provenen de l’enquesta quantitativa adreçada a la pràctica totalitat de la població escolar d’edats compreses entre 13-18 anys. Amb més de 200 preguntes, el qüestionari va ser respost per gairebé 1.300 estudiants. Recull també els materials generats amb una trentena d’entrevistes semidirigides, realitzades a joves procedents de tota la varietat demolingüística andorrana. Ambdues fonts constitueixen la matèria prima, el corpus amb què vam elaborar els diferents apartats de la recerca.

Fitxa tècnica de la recerca de Boix i Farràs: 1992

5.2.1 L’enquesta

Adreçàrem el qüestionari als escolars de tots els centres de 8è d’EGB i de secundària, tant als d’FP com als de BUP-COU. Volíem atènyer l'univers de l'estudiantat i no recórrer a l'extracció de cap mostra, en tractar-se finalment d'una població petita. Ens exposàvem al fet que en la data assenyalada amb la direcció del centre per realitzar l'entrevista, alguns estudiants se’n trobessin fora, o que algun grup no hi fos a causa d’excursions programades o a la pràctica de l'esquí. En el segon cas, s’intentava fixar una altra data per a passar el qüestionari.

La ingent quantitat d'estudiants del Liceu francès, a més, recomanava de no paralitzar l'activitat de tot el centre per a fer l'entrevista a tot l’alumnat. L'opció d'aplicar el sistema d'una mostra aleatòria als individus comportava desfer el grup-classe durant l'estona de l'entrevista, cosa que, de mutu acord amb la direcció del centre, no vam creure indispensable ni convenient de fer. Per això optàrem per sortejar 14 grups-classe proporcionalment distribuïts pels diversos cursos o nivells docents i els aplicàrem el qüestionari. El qüestionari en quasi tots els casos els fou presentat normalment per algun membre de l'equip realitzador.

Cal afegir una darrera apreciació en referir-nos a aquest centre. La inadequació dels sistemes educatius espanyol i francès en el pas de primària versus secundària feia que els estudiants d'una mateixa edat (13-14 anys) ja estiguessin al Liceu quan, segons el sistema l'espanyol, encara eren en centres de primària. Fou, doncs, per assolir l'homogeneïtzació de la població atenent l'edat, que vam entrevistar també els estudiants de segon cicle d'EGB en la resta de centres educatius.

L’oferta educativa dels segments d’edat contemplada i els qüestionaris omplenats provenien durant el curs 1991-92 dels onze centres assenyalats:

5.2.2 Les entrevistes semidirigides

El treball de camp qualitatiu, fet mitjançant entrevistes semidirigides, seguia la trajectòria de l’embut. Partint d’unes preguntes molt obertes, s’anava tancant l’horitzó temàtic entorn de comportaments, actituds i opinions molt concretes de la realitat sociolingüística que més afectés l’informant. La franja d’edat entrevistada concentrava una part important dels joves afectats en l’obtenció de la nacionalitat andorrana, segons la llei restrictiva del 1975.

Vam cercar els possibles informants per la tècnica de bola de neu fins a entrevistar 15 catalanoparlants, 2 bilingües familiars català/espanyol, 9 castellanoparlants, 1 francòfon, 2 portuguesos, 1 bilingüe familiar espanyol/portuguès i 1 bilingüe familiar francès/espanyol.

5.3 Resultats i conclusions

El 57 % i escaig d'aquests estudiants és nascut a Andorra. Un de cada quatre a la resta de zones de parla catalana (Catalunya, País Valencià i Illes Balears). Els espanyols no arriben al 10 % i els nascuts a França superen en poc el 3 %. La generació dels seus pares, en canvi, és normalment nouvinguda a Andorra. Tan sols entorn del 10 % de pares o mares és autòcton. Un de cada tres progenitors prové de diferents indrets dels Països catalans i prop del 41 % d'ells ho fa d'Espanya. Els d'origen francès ronden el 4 % global. Aquesta amalgama d’orígens fa difícil de trobar fills de pares autòctons (entorn només del 4,5 %,) de parelles mixtes (prop del 12,2 %), la qual cosa fa que més del 80 % de les parelles dels pares d'aquests estudiants sigui d'origen forà.

El 97º % d’entrevistats diu que el català és la llengua oficial d’Andorra, i el 81 % opina que qui resideixi habitualment a Andorra ha de saber-lo parlar. El 41 % diu que pensa quedar-se a viure a Andorra en el futur, el 12 % manifesta el contrari. Són majoria, però, els qui no ho sabien i volien matisar la resposta amb depèn…