3.3 Metodologia i recollida d’informació: realització d’una enquesta i 20 entrevistes en profunditat

Lixfeld recorre a la doble metodologia quantitativa i qualitativa. Aborda la primera mitjançant un qüestionari de 51 preguntes, tancades unes, obertes les altres, en un protocol d’onze pàgines. Foren lliurades als habitants de més de 18 anys, espanyols, francesos o andorrans, prèvia selecció aleatòria, proporcional i estratificada de 600 persones que configuren la seva mostra teòrica (5) (2,6 % de la població, vegeu pàg. 104), atenent les variables parròquia de residència dels entrevistats, el sexe i l’edat. A la part final del qüestionari hi havia reservat un bon espai per a les consideracions finals dels entrevistats.

El contingut de les preguntes formulades té com a eixos bàsics (Cf. pàg. 86):

-Captar els coneixements lingüístics en català, francès i espanyol de la població entrevistada;

-Els usos que fan de cadascuna d’elles i en quines situacions es produeix l’alternança, cas de produir-se;

- L’actitud, la consciència lingüística i el coneixement que els entrevistats tenen sobre Andorra i la llengua catalana.

Presentem a la taula núm. 1 la distribució de la població d’Andorra, major de 18 anys, per a cadascuna de les parròquies i atenent al seu origen. Facilitada per les autoritats andorranes, fou la base de l’extracció de la mostra de Lixfeld. Hi afegim també el nombre real de casos escollits en la mostra teòrica i hi aportem el nombre real d’entrevistes realitzades per cada parròquia.

Taula 1. Població d’Andorra de més de 18 anys, per parròquies
(data 16/10/80)

Les entrevistes en profunditat: Paralelament, va realitzar i registrar en casset vint entrevistes no estructurades amb preguntes molt generals (Cf. pàg. 101).

A grans trets, el guió de l’entrevista girava entorn de:

-Dades generals de l’entrevistat: lloc d’origen, anys de residència a Andorra, professió, motius pels quals havia immigrat, etc.;

-La seva relació amb Andorra i els andorrans, o bé amb els espanyols i francesos;

-Coneixements lingüístics, ús i actituds envers la llengua catalana;

-Intercanvi d’opinions sobre la immigració massiva i l’eventual integració dels immigrats;

-Coneixement de la llengua catalana.

Aquestes entrevistes foren realitzades a professionals ocupats en diverses tasques. Persones d’edats compreses entre 19-65 anys, deu homes i deu dones, amb diversos anys de permanència al país, sis entrevistats dels quals són francesos, sis espanyols i vuit andorrans.

La durada del treball de camp fou de gairebé un any, ja que el mateix Lixfeld feia arribar el qüestionari en mà als seleccionats i quedava amb ells per recollir-lo posteriorment. Tan sols obtingué 259 qüestionaris resposts, tot i els esforços esmerçats per conseguir-ne un nombre més elevat. Lixfeld creu que potser la mateixa durada per a respondre’l –entre 60-90 minuts- va frenar la participació de la gent, a més d’adreces equivocades, canvis de domicili i negatives a respondre’l.

3.4 Resultats i conclusions

De l’anàlisi de les dades de coneixement, Lixfeld remarcava l’any 1982 que tots els andorrans eren bilingües i molt sovint trilingües. El coneixement passiu del català era correcte entre el grup de població no catalana provinent d’Espanya, i més pobre pel que fa al francès. Denomina heterogeni el plurilingüisme existent a Andorra, degut als nombrosos grups de població al·lòctons. Es refereix a un plurilingüisme instrumental per a alguns, per als andorrans i catalans, però també per a aquells francesos i espanyols que saben parlar català. Recorda també la idea de plurilingüisme limitat, atès que ho és només per a la població que ha crescut a Andorra i que coneix les llengües que hi coexisteixen.

Lixfeld també s’adona que el grau de domini de les llengües mostra notables diferències no solament en cada grup ètnic –francesos, espanyols i andorrans- sinó també a l’interior dels membres de cada grup lingüístic. Mentre que quasi tots els andorrans poden considerar-se bi o trilingües, els espanyols –llevat dels catalans- i francesos tenen escassos coneixements actius del català. Afirma que la població catalana d’Andorra sol ser bilingüe en català i castellà, i que mostra un nivell més elevat del castellà pel que fa a l’habilitat de l’escriptura. La població francesa sol ser monolingüe, i quan és plurilingüe aquest plulingüisme sol ser tan sols receptiu, asimètric, i mostra una clara preferència pel castellà.

Els francesos sobretot -també un cert nombre d’espanyols- desitgen mantenir la pròpia llengua materna, fins a posicionar-se en contra –els primers sobretot- de consolidar el català en els àmbits públics andorrans, sobretot en el sector educatiu. Això no treu, però, que una gran majoria d’entrevistats vegi amb bons ulls que els seus fills aprenguin català. Constata, també, que hi ha excessivament esteses actituds lingüístiques poc favorables a l’ús tothora i arreu del català entre la població francesa, espanyola i fins i tot en alguns catalanoparlants, que no dubten a adoptar el castellà o el francès en la comunicació amb parlants al·lòfons.

Les dificultats d’aprenentatge del català més adduïdes són habitualment els pocs anys de permanència que alguns diuen portar a Andorra –tot i que sovint és de 8 anys o més- i el fet que el coneixement del català resulta poc indispensable per viure a Andorra, on catalans i andorrans l’usen poc en la comunicació intergrupal, més quan hi ha persones que no l’entenen prou.

Assenyala que els andorrans i els catalans mostren més fidelitat lingüística envers la seva parla. I proposa que mentre aquests veuen potser en la llengua la forma d’expressar la seva pertinença a un mateix grup ètnic amb els andorrans, el sentiment d’andorranitat d’aquests, en canvi, transcorre tal vegada per altres elements com el prestigi, l’estatus i els privilegis que deriven del seu propi grup de pertinença a l’Estat andorrà.

Andorrans i catalans desitgen, certament, la integració dels immigrants, sense perdre però la seva llengua materna. I és amb aquest objectiu que es va establir a Andorra un sistema educatiu trilingüe on cada infant pot escolaritzar-se en la seva llengua materna fins a una certa edat.

L’afluència immigratòria dels 80, la tendència a la interferència i contacte de llengües, la intensitat d’aquests contactes entre els principals grups lingüístics –castellà, català i francès- i la deserció de molts andorrans i catalans en l’ús de la llengua posava en perill la seva continuïtat. Això explica que el govern andorrà, pocs anys després de la recerca de Lixfeld, emprengués una política lingüística més decidida mitjançant campanyes, el sistema escolar i els mitjans de comunicació per tal d’augmentar el nivell de coneixement del català entre tots, i plasmar gràficament la idea que el català és necessari per a la comunicació intergrupal a Andorra.

4. La tesi de Pere Notó (8) sobre La identitat andorrana, des d’una perspectiva psicosociològica

4.1 Marc teòric, hipòtesis i objectius

Andorra havia estat blanc també, en aquells moments, d’una altra tesi psicosociolingüística inicialment adreçada, en aquest cas, a la totalitat dels escolars de l’ensenyament bàsic. Notó pretenia observar i descobrir en l’anàlisi dels infants el que ell anomena la "identitat social dels andorrans", noció construïda en un punt d’intersecció entre la psico i la sociologia, pel fet d’estar relacionat amb l’experiència i el coneixement que la persona té de la seva pertinença a uns grups socials concrets, i a la forma específica que presentin els membres d’aquests grups de viure i de valorar emotivament la seva pertinença al grup, a la comunitat.

L’autor volia constatar en quina fase d’evolució apareix aquesta identitat social entre els infants i joves d’aquell micropaís, mitjançant l’aplicació d’un seguit de proves i experiments entorn de tres focus d’atenció: captar el coneixement que els infants i joves tenen dels seus senyals, signes i símbols d’identitat, aprofundir en la seva capacitat de representació sobre el país on viuen i esbrinar quines són les actituds que pal·lesin el sociocentrisme d’aquests infants. Deixava de banda, per tant, el món dels adults en tant que objecte d’observació i concentrava els seus esforços en la població captiva del marc escolar i d’uns talls d’edat molt concrets.

Aquesta noció haurà de permetre a Notó de referir-se a la representació social dels andorrans i a la seva andorranitat mitjançant uns lligams emocionals i intel·lectuals, alhora que als mecanismes que dinamitzen els individus a l’interior dels grups de pertinença i referència, creant en qualsevol conjunt de persones i grups la consciència de sentir-se vinculats a una col·lectivitat, a una comunitat o, en el cas contrari, la consciència de sentir-se exclosos d’aquells grups, societats o comunitats concretes.

Es tracta d’una identitat social, dirà, que es fa més evident "en un conjunt de senyes, signes, símbols, específics, que produeixen unes determinades actituds semblants a una mateixa col·lectivitat" i que Notó esbrina en tractar els coneixements que aquests estudiants tenen dels seus símbols específics. Una identitat que va forjant-se durant els primers anys de la infantesa, quan es van moldejant precisament, mitjançant els complexos processos de socialització, les bases definitòries de la personalitat, del tarannà i la cultura de la persona – a tenor de Linton- i de l’esperit de pertinença a una identitat concreta, a una llengua, a una nacionalitat.

Notó busca des d’aquesta perspectiva d’anàlisi fer-se amb els components que forgen la identitat social andorrana, que són constitutius d’aquesta andorranitat i que aglutinen els lligams i formes de pertinença a una mateixa identitat, comunitat i nacionalitat estatal. Entesa des de la psicosociologia, aquesta noció de nacionalitat formaria part d’aquesta identitat social andorrana pel fet de contenir trets rellevants i comuns al conjunt d’individus, entre ells el lingüistic, que fan que l’individu se senti pertanyent a una mateixa consciència col·lectiva, arrelat a un territiori, a un país i a una mateixa nació. És en aquest context on l’autor recupera l’aportació de la sociolingüistica que, en el cas d’Andorra, presenta uns trets ben peculiars en la relació llengua (llengües) i signes constitutius de la identitat social bàsica: a Andorra el català té oficialitat en exclusiva, és la llengua pròpia del país, ara bé, la societat andorrana té alhora un grau molt elevat de plurilingüisme a la llar, escola, carrer, comerç, mitjans de comunicació, a la vida social i política, tots ells agents i medis ben actius de socialització.

Notó veu que hi ha una estreta relació entre el grau de consciència d’identitat social i el nivell de coneixement oral i escrit dels andorrans pel que fa a la llengua catalana. S’adona també que, com més elevat és el coneixement oral i escrit del català, millor coneixement s’obté també de les altres llengües que s’ensenyen i s’usen a Andorra: del francès i de l’espanyol. Una dada, a més, que li permet etzibar sense embuts que cal oblidar-se una vegada per totes de la por i prejudici segons el qual l’estudi simultani de més d’una llengua pot afectar negativament els processos d’aprenentatge dels infants.

D’entre els objectius més concrets a assolir, hi ha llavors en l’obra de Notó la necessitat d’esbrinar aquesta consciència col·lectiva d’identitat entre els infants andorrans, alhora que fer-se amb els nivells de competència orals i escrits assolits, tant pel que fa al català, com a l’espanyol i al francès a les valls. Això li hauria de permetre de disposar indirectament a mig termini d’un ampli banc de dades per anar seguint i avaluant els processos d’andorranitat entre els infants i joves del país.