L’article sintetitza els plantejaments, metodologies i anàlisis de tres recerques sociolingüístiques sobre la realitat andorrana, posteriors al Pla d’andorranització endegat a la dècada dels 70. Es tracta de dos treballs de tesis fets amb finalitats acadèmiques i dels resultats d’una enquesta sociològica. Tenen objectius, metodologies i conclusions força diferents. Aoxí, s’hi exposa la tesi de l’alemany Volker Lixfeld (1982) sobre les llengües d’Andorra, i de Pere Notó (UAB, 1983), sobre la realitat psicosociolingüística del sector educatiu, i reemprèn aspectes interessants de l’enquesta feta per Boix, E. i Farràs, J. el febrer de 1992 als infants i joves d’escoles andorranes. Les accelerades transformacions demogràfiques, econòmiques i socials del país fan de teló de fons, i contextualitzen tot el període que abasten aquests recerques.

1. Introducció general

2. Justificació

3. Volker Lixfeld: Les llengües d'Andorra: Les relacions entre les estructures socials i les lingüístiques en un Estat multiètnic
3.1 Introducció
3.2 Objectius i hipòtesis de la recerca
3.3 Metodologia i recollida d'informació: realització d'una enquesta i 20 entrevistes en profunditat
3.4 Resultats i conclusions

4. La tesi de Pere Notó sobre La identitat andorrana des d'una perspectiva psicosociològica
4.1 Marc teòric, hipòtesis i objectius
4.2 Metodologia
4.3 Resultats i conclusions

5. L'estudi sociològic d'Emili Boix i de Jaume Farràs entorn als Usos, coneixements i ideologies lingüístics dels joves de secundària andorrans
5.1 Introducció, justificació i objectius
5.2 Metodologia i tècniques de recollida d'informació
5.2.1 L'enquesta
5.2.2 Les entrevistes semidirigides
5.3 Resultats i conclusions

6. Bibliografia

El Principat d’Andorra (468 km²) té 46.166 habitants (cens de 1989), dels quals tenen la nacionalitat andorrana 10.938 (24,3%). El percentatge de les persones que parlen català s’eleva a un 44,5 % per la nombrosa població catalana emigrada a Andorra.

El sistema de vida hi ha canviat molt ràpidament. En quaranta anys ha passat de ser un país pobre, gairebé únicament d’economia agrícola i ramadera, a tenir una renda per càpita de 15.403 dòlars l’any 1987, amb una economia basada en el sector terciari (el 77% de la població). Lloc turístic i comercial, rep visitants d’origen ben divers. Segons dades de 1986, eren majoritàriament (turistes) francesos (43,56%) i espanyols (35,67%) seguits a distància pels belgues (el 6,13%), els italians (3,9%), els britànics (3,53%) i els alemanys (2,11%). El castellà i el francès són, doncs, les llengües que més s’utilitzen. De fet, quasi tothom a Andorra domina aquests dos idiomes, que són gairebé sempre llengües d’educació".

Les set parròquies en què es divideix administrativament el principat presenten característiques de població i sociolingüístiques diferenciades.

…

L’única llengua oficial és el català, amb totes les prerrogatives de ser-ho. És la llengua que usa l’Administració i que s’ha d’usar per adreçar-s’hi; tots els impresos oficials estan escrits en català i s’hi ha d’escriure totes les demandes oficials: ... Aquesta realitat no se sent com una imposició, sinó com el que s’ha fet sempre, i ningú no se’n planteja cap altra. (Vegeu Ganyet, R. et al.: La situació lingüística a Andorra, Catalunya Nord, la Franja i l’Alguer, llibre coordinat per Marí, I. (1992): La llengua dels països catalans. Barcelona, Fundació Jaume Bofill, pp. 87-88).

1. Introducció general

Amb aquestes paraules inicials i amb algunes dades de cadascuna de les parròquies atenent la seva composició demogràfica de més o menys implantació autòctona, o forània (1) radiografiaven els autors la situació andorrana en aquells moments: "En general, continuen, el català i el francès han perdut força terreny en benefici del castellà, que als grans nuclis andorrans es configura com a llengua franca".

Seguien amb una ràpida presentació sobre l’estructura i el sistema educatiu andorrà, que pivota sobre tres tipus d’escoles: d’una part, els centres dependents del govern espanyol (2) amb una escola de primària a cada parròquia i un institut a l’Aixovall. El castellà hi tenia l’ús preferent en els escrits i la docència, tot i que l’alumnat enraonés en català fora de classe i alguns professors –nomenats pel Ministeri d’Afers Estrangers- impartissin parcialment la docència en aquesta llengua.

Hi havia, de l’altra, l’escola francesa amb una cobertura de centres semblant: un de nivell primari a cada parròquia i el gran Liceu a Andorra la Vella, amb professorat habitualment francòfon, per tal de garantir l’aprenentatge i la cultura francesa. Allò que potser s’havia conseguit durant uns anys- que el francès fos la llengua d’ús habitual en tots els àmbits de vida al Liceu, sobretot a passadissos i al pati- s’ha anat trencant els darrers decennis en benefici del castellà.

Formava el darrer bloc tres centres congregacionals: un a Sta. Coloma i els altres dos a les Escaldes, amb tendència a seguir les pautes de l’ensenyament espanyol i la particularitat que la llengua d’ús a classe era la del professor i les activitats escolars es feien en català que, des de feia uns anys, s’estava introduint a poc a poc a les aules amb un triple front i estratègia: impulsant-ne el millor coneixement, l’ús i la correcció alhora que dotant l’alumnat de coneixements sobre la cultura i les institucions andorranes.

Per tal de dotar d’elements culturals específics de la societat andorrana a l’alumnat, el Govern promou l’any 1982 la creació de l’Escola andorrana. Com a precedent, existia un informe del 1972, elaborat pel Consell General de les Valls. S’hi pretenia endegar un programa d’andorranització dels sistemes educatius francès i espanyol per tal d’assegurar el coneixement de la llengua catalana, la geografia, història i el coneixement de les institucions del país, bella forma de preservar-ne la identitat.

L’aiguabarreig familiar, pel que fa a l’origen dels membres de la parella, duu a la formació de moltes parelles mixtes, amb opcions i resultats en els usos lingüístics ben diferents, normalment favorables a l’extensió d’ús del castellà, segons la parròquia on resideixin, a la formació i a l’ocupació dels pares entre altres variables. Moltes situacions lingüístiques familiars i individuals acaben resolent-se llavors en castellà o francès seguint els paràmetres de l’estructura demogràfica i sociolingüística de cadascuna de les parròquies i entorns urbans, alhora que la pressió ambiental que hi exerceixen les comunitats castellanoparlant i francòfona.

2. Justificació

Ran de la publicació a NOVES SL. Revista de Sociolingüística (hivern 2002) de l’article de Marta Pujol i Montserrat Badia, "Els estudis impulsats per l’Administració andorrana com a punt de referència per a la planificació lingüística" , era obvi que calia recuperar els plantejaments, anàlisis, resultats i conclusions amb què s’havien formulat i conclòs aquells altres estudis anteriors o posteriors, realitzats amb l’ajut o no d’institucions andorranes, amb o sense finalitats acadèmiques.

Presentem en aquest article tres estudis força diferents, difícilment equiparables en termes de plantejament, objectius i metodologia de la recerca i dels resultats finals conseguits. Es tracta de les recerques de tesi de Volker Lixfeld, la de Pere Notó, i un treball de recerca -auspiciat per l’Institut d’Estudis Andorrans- realitzat per Emili Boix i Jaume Farràs. Són treballs anteriors a les macrorecerques dutes a terme des de l’administració andorrana. Quedarà reemprendre, segurament en algun monogràfic posterior, l’ànàlisi de tot de materials que durant els darrers anys s’han estat recollint i elaborant per part d’estudiants de la Universitat de Perpinyà, en el marc del laboratori que dirigeix el professor Bernardó.

3. Volker Lixfeld: Les llengües d'Andorra: Les relacions entre les estructures socials i les lingüístiques en un Estat multiètnic (3)

3.1 Introducció

Al pròleg de la seva tesi doctoral, el pioner Volker Lixfeld, investigador de la universitat de Bochum, assenyalava el 1982 que "en el present treball s’intenta per primera vegada descriure la situació lingüística de l’estat pineraic d’Andorra", mitjançant "... una enquesta exhaustiva escrita i en una altra d’oral". Veu en Andorra "... un camp d’investigació ideal per a descobrir la relació entre els fenòmens lingüístics i els factors socioeconòmics, polítics i culturals", assegura en la introducció.

Com qualsevol altre explorador, Lixfeld s’enamora com qui diu d’aquest microestat –el segon més petit d’Europa per les seves dimensions i població- encaixat al bell mig de les valls pirenenques, i s’encara amb una temàtica d’anàlisi relativament nova, en un territori, dirà en la introducció "fins ara ignorat tant pels lingüistes com pels sociòlegs".

Un país en el qual el català és la llengua oficial, però no l’únic mitjà de comunicació, on la població autòctona no representa ni un 30 % dels 30.000 habitants que té el país en aquell moment, on la constant necessitat de mà d’obra i la llegenda que les possibilitats econòmiques hi són il·limitades, ha fet canviar l’anterior relació en detriment dels andorrans (i del català?), un país en el qual l’ensenyament oficial de la llengua catalana hi és quasi inexistent, en el qual una part de la població al·lòfona es nega fins i tot a entendre el català, on tant els infants com els adults poden ser denominats analfabets parcials en la seva llengua materna i on un sistema polític complex dificulta l’adaptació de les estructures a les necessitats socials del segle XX. Andorra era en aquell moment aquest estat multiètnic, i "plurilingüe amb una població al·lòctona creixent i en el qual la llengua oficial ha estat sempre el català, però mai l’única llengua de comunicació dels seus habitants", com recorda al pròleg.

Vist en perspectiva científica, Andorra apareixia com una veritable ganga per a aquell investigador alemany. Ho era per a un explorador de qualsevol àrea científica... Havia estat diana també uns anys abans de la mirada antropològica que sobre els costums andorrans havia plasmat el nord-americà Stancliff -en la seva tesi doctoral Cultural and Ecological Aspects of Marriage, Succession, and Migration in a Peasant Community in the Catalan Pyrenees, defensada el 1966 a la Universitat de Columbia.

Andorra no solament seduïa al turisme, al sector financer i als consumidors, sinó també als científics i estudiosos. No era per a menys... L’Estat andorrà estava rebent ingents fluxos migratoris, (4) atenia anualment quantitats importants de turistes, i per oficial que fos, el català s’usava poc entre la gent. Andorra havia deixat de ser aquella societat rural, quasi monolingüe en català d’inicis del segle XX, per viure un insòlit grau de multilingüisme, un procés de bilingüització majoritària en castellà i una extrema terciarització de la mà del turisme, sobretot a partir dels anys 60.

3.2 Objectius i hipòtesis de la recerca

Com a aspectes per considerar en la seva tesi, Lixfeld assenyala (pàg. 78):

-Els coneixements lingüístics dels grups ètnics més importants numèricament (andorrans, francesos, espanyols);

-Les modalitats en l’ús de la llengua;

-L’actitud dels membres dels grups envers les llengües que coexisteixen i la valoració que fan de si mateixos i dels membres dels altres grups lingüístics, així com llur consciència lingüística i llurs coneixements sobre Andorra i el català.

-El problema específic del procés d’integració lingüísticocultural dels immigrants.

Tot això el duu a formular seguidament més d’un vintena d’hipòtesis entorn de quatre grans apartats:

1. A Andorra, les formes de plurilingüisme difereixen segons el gup ètnic. S’adona d’aquestes diferències en comparar els capteniments dels andorrans, espanyols, francesos o catalans en les habilitats de comprendre, parlar, escriure i llegir.

2. L’alternança de llengües, assegura, es dóna només en casos aïllats. En la relació intergrupal els andorrans recorren a la llengua de l’interlocutor. Espanyols i francesos usen rarament el català.

3. Bona part dels espanyols i francesos estan en contra de l’ús exclusiu de la llengua catalana a les institucions públiques, especialment a l’ensenyament. Afloren prejudicis, actituds negatives a part del desconeixement del català i de la història, instituctions i realitat andorrana, i la consideració que el català és una llengua menor, designada sovint com a "dialecte" i "patois".

4. No hi ha gairebé voluntat d’adaptar-se lingüísticament i culturalment a la societat andorrana per part dels nouvinguts.