Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo


La situació del valencià segons la sociolingüística no institucional (1998-2002), per Josep J. Conill


CONTINUA


2) La substitució intergeneracional es troba íntimament relacionada amb el lloc de residència. La ciutat esdevé així un poderós catalitzador de la castellanització, en la mesura en què, fins i tot quan els dos progenitors són catalanòfons de procedència rural, el trasllat a València engega un important procés de bilingüització, que desemboca molt sovint en la transmissió als fills del castellà.

3) Els factors de més incidència en l'ús del català per part dels joves són: la presència en la xarxa de relacions de persones catalanoparlants, una experiència acadèmica positiva en l'assignatura de Valencià, la ideologia política esquerrana, les actituds lingüístiques dels pares i, sobretot, la militància cultural en favor del català.

4) No s'hi aprecia cap influència (a no ser negativa) de l'ensenyament del català sobre els usos lingüístics dels escolars. Per contra, l'ensenyament en valencià té efectes positius i contribueix a la bilingüització efectiva de l'alumnat.

Tot plegat, segons Raquel Casesnoves, confirmaria l'existència de dues pautes sociolingüístiques divergents: la de la ciutat de València, amb el català en un estat avançat de recessió, i la de la resta del país, on experimenta una lleugeríssima recuperació que en ocasions pot arribar a camuflar el que s'esdevé a la capital.

2.3 Un manteniment precari: la comarca de la Marina

El panorama esbossat fins ara, definit per un procés de substitució lingüística galopant a les principals àrees urbanes, es deixa matisar en certa mesura quan el contrastem amb les dades procedents de les zones rurals del País Valencià. En aquest sentit, un recent estudi de M. Àngels Diéguez i M. Isabel Guardiola sobre la "Transmissió lingüística intergeneracional a la Marina" (2002) pot resultar paradigmàtic.

L’estudi es fonamenta en una enquesta realitzada el 1997 a gairebé un miler d'alumnes i professors dels centres comarcals de secundària d'Altea, on les autores van entrevistar individus procedents de localitats de tota la comarca, la qual havien dividit prèviament en cinc zones atenent a factors socioeconòmics, demogràfics i lingüístics, circumstància que els va permetre detectar una major presència dels catalanoparlants a les zones més rurals, amb escassa immigració i predomini de les activitats agrícoles.

Tenint en compte que la transmissió intergeneracional es troba molt lligada als matrimonis entre catalanoparlants i que el català és la llengua del 50 % de les mares i el 60 % dels pares, caldria esperar que el parlaren usualment un 50 % dels estudiants, si més no. Tal pronòstic es revela prou ajustat a la realitat: un 48 % dels entrevistats declaren usar el català habitualment, un 19’7 % només molt esporàdicament i un 32’3 % mai, percentatges que indiquen un bon nivell de manteniment —la defecció idiomàtica no supera l’1 %— de la transmissió intergeneracional.

Els resultats anteriors resulten confirmats per les dades de la transmissió de la llengua entre els autòctons, situada en el 84’8 % sobre el 91’3 % de les parelles que usen el valencià com a llengua de relació. Pel que fa als fills de matrimonis mixtos, la transmissió intergeneracional sofreix una important davallada (un 25 % parla als fills en valencià, un 36 % en castellà i un 29 % cadascun en una llengua), situació que empitjorarà quan la segona generació immigrant —pràcticament la meitat dels estudiants— arribi a l'edat adulta.

2.4 Una radiografia global de l'estat de la llengua al País Valencià

Expressament, he deixat per al final la ressenya de l'aportació d'Ernest Querol sobre Els valencians i el valencià (2000), tant pel fet de tractar-se d'un estudi d'abast global, referit a la totalitat del País Valencià, com per la seva ambició teòrica, que es substancia en la formulació d'un nou i ambiciós model per a l'estudi dels processos de substitució lingüística, divulgat parcialment per l'autor en publicacions anteriors.

L'espai de què disposem no ens permet d'estendre'ns gaire en la descripció i crítica del complex edifici teòric querolià, el qual, d'altra banda, ha començat ja a suscitar exigents —per bé que elogioses— lectures (Calaforra, 2002). A risc de simplificar en excés, apuntarem que l'origen de tot el seu plantejament es troba en la insatisfacció davant la incapacitat dels models sociolingüístics més usuals a l'hora de donar compte dels factors que determinen l'ús lingüístic. Per tal de superar les limitacions detectades, Querol combina l'enfocament de les relacions interlingüístiques propi del model aracilià de la interposició amb les explicacions trifactorials de l'ús lingüístic i el paradigma sociològic de la definició social (Querol, 2000: 21-43). Això el porta a concebre la substitució lingüística com a tria (exclusiva o jeràrquica), els mecanismes de la qual il·lustra a través de l'analogia amb els processos migratoris i amb un llistat d'antinòmies fonamentals. Tot plegat es concreta en una temptativa d'integrar la teoria de la vitalitat etnolingüística —especialment en la versió dels quebequesos Allard i Landry, autors del qüestionari emprat (de forma reduïda) per Querol— dins el marc de la teoria de les representacions socials de Moscovici, arrodonida amb el recurs a la institució jurídica de la representació i a la teoria topològica de les catàstrofes, amb la qual s'hi estableix una analogia formal que arriba a l'isomorfisme (Querol, 1997).

La hipòtesi fonamental de l'autor postula que en un procés de substitució lingüística —definit com "l'aïllament progressiu i reductiu de l'ús d'un idioma en la seua expansió demogràfica, en la seva extensió geogràfica i en els seus àmbits d'ús i, per tant, també en la representació de les seves possibilitats d'ús" (Querol, 2002b: 73)— els diversos tipus de comportament lingüístic possibles són el resultat de la interacció de les representacions socials que es fans els parlants de les llengües en presència, de la xarxa interpersonal de comunicació i del grup social de referència.

La part empírica del treball consta de 452 enquestes (67 més del mínim exigible), realitzades en 1998 a alumnes de 4t d'ESO (entorn de 16 anys). Per tal de garantir una major representativitat de la mostra respecte al total de la població, hom hi ha controlat també una sèrie de variables estratègiques, com ara divisió provincial, zona lingüística (valencianoparlant/castellanoparlant), tipologia del nucli poblacional (superiors/inferiors a 50.000 habitants) o opció idiomàtica del centre.

La quantitat ingent d'informació obtinguda (478 dades per alumne), ha estat sotmesa a múltiples tractaments estadístics: anàlisi de freqüències i percentatges de cada variable, creuament de dues variables i anàlisi multivariable (discriminant i de regressió múltiple), així com a la nova tècnica d'inducció per grafs SIPINA.

Els resultats més destacables per al nostre propòsit són, sens dubte, els relacionats amb els percentatges de parlants de cada llengua. Si considerem només la zona històrica valencianoparlant, trobem que el castellà és de manera aclaparadora la llengua més parlada per la generació jove: els alumnes la tenen com a primer idioma en un 72,7%, mentre que el català només l’empra un exigu 25,2%. Pel que fa a la generació dels seus progenitors, les xifres resulten molt similars: els pares parlen el castellà en un 68,3% i el català en un 28,8%, percentatge que en el cas de les mares augmenta al 29,9% i el del castellà es rebaixa al 65,1%. La situació no millora pas quan observem la transmissió intergeneracional. Les parelles valencianoparlants (18,9%) no transmeten el valencià en un 11,25% dels casos —en canvi, les parelles castellanoparlants (63,2%) que no transmeten el castellà no passen de l'1,89%. Quan les parelles són mixtes, si la mare és valencianoparlant i el pare castellanoparlant (9,9%) parlen als fills en valencià en un 36,8% dels casos, mentre que si es dóna la combinació inversa (8,3%) la xifra baixa al 26,5%. En una generació, doncs, el percentatge de valencianoparlants ha minvat en un 4,25%.

Però el treball de Querol no s'atura ací, atès que pretén així mateix explicar els factors determinants de la tria lingüística efectuada pels parlants, per tal d'arribar a entendre millor els processos de substitució i/o manteniment de les llengües. Pel que fa a les tres variables considerades, els seus resultats assenyalen que l'ús del valencià correlaciona especialment amb la xarxa social, és a dir, amb el grup de gent valencianoparlant amb el qual el subjecte manté intercanvis verbals. Aquests resultats contrasten amb els obtinguts per l'autor a Catalunya (Querol, 1999, 2001), on l'ús de la llengua apareix lligat sobretot a la representació social, o a les Illes Balears, on la variable que més correlaciona amb l’ús del català és la representació social del castellà (Querol, 2002a). Es tracta d’una conclusió certament problemàtica, ja que si la xarxa social s'encongeix de forma progressiva en la transmissió intergeneracional, l'ús anirà reduint-se també.

Les conseqüències són clares: per invertir un procés de subtitució lingüística caldrà procurar que la variable més correlacionada amb l'ús sigui la representació social i que la transmissió intergeneracional no sigui negativa per a la llengua recessiva (Querol, 2000: 196).

3. Reflexions finals

Per damunt de la diversitat d'enfocament, abast i metodologia, els estudis anteriors ens permeten esbossar un panorama sociolingüístic del País Valencià caracteritzat per la precària subsistència de la llengua catalana a les principals ciutats com Valencià, Alacant o Castelló de la Plana (Ferrando et alii, 1990) —on la interrupció de la transmissió intergeneracional bé s'ha consumat ja o podria consumar-se en el transcurs d'un parell de generacions—, paral·lela al seu manteniment generalitzat als àmbits rurals, en especial a certes comarques com la Safor o l'Alcoià, circumstància que els atorga un protagonisme cada cop més destacat respecte al conjunt de la comunitat lingüística (Montoya, 2002: 36-43). És el que Vicent Pitarch (1988: 16-20) ha anomenat "la rusticitat dels dominis lingüístics".

La persistència de les actuals normes d'ús, definides per la convergència cap al castellà com a llengua comuna, augmenten el perill d'una substitució lingüística massiva. Dos processos en curs poden contribuir-hi també de manera poderosa: l'increment de la taxa d'urbanització del territori i l'actual allau immigratori (Morelló, 2002), que ve a sumar-se als contingents encara per assimilar, arribats d'altres zones de l'Estat cap a mitjans del passat segle. La situació sociolingüística descrita es troba molt lluny, doncs, d'avalar l'optimisme auspiciat des d'instàncies oficials. Més aviat caldria interpetar-la com un clar indici del fracàs de les "polítiques lingüístiques" —si és que podem qualificar-les així (Pradilla, 2002)— en marxa, cenyides fins ara de manera gairebé exclusiva al terreny educatiu i a la propaganda de tipus genèric.

Val a dir que els resultats d'aquestes polítiques han estat ben minsos, ja que si bé han contribuït a la millora de les actituds i la competència en català de la població escolaritzada, no han estat capaces, en canvi, d’aturar la substitució ni d’afavorir la integració lingüística de la segona generació immigrant. Pitjor encara: no caldria descartar-ne tampoc repercussions negatives, concretades sobretot en la desresponsabilització respecte a la transmissió intergeneracional de la llengua observable en certs sectors catalanoparlants amb hàbits lingüístics de subvaloració (Castelló, 2002). La presència del català al currículum escolar obre la porta així a la possibilitat de procedir al que els economistes anomenen externalització de costos, deixant en mans de l'escola la transmissió de la llengua recessiva —capteniment, d'altra banda, similar a l'exhibit des de fa temps en matèria de formació religiosa. Lluny de constituir un detall marginal, aquesta estratègia externalitzadora —complementària, és clar, de la internalització del castellà— resulta del tot congruent amb una tendència social d'abast més general que amenaça amb transformar el sistema escolar en una mena de calaix dels mals endreços, destinat a encabir tots aquells continguts que la modernització de la societat desestima. En tals condicions, tenint en compte a més la ineficàcia de l'escola de cara a la transformació de l'ordre social (Boudon, 1973), pot sorprendre a algú la ineficàcia de les mesures "normalitzadores" arbitrades per les institucions valencianes?

Com veiem, les possibles solucions als reptes plantejats per l'actual conjuntura sociolingüística ni resulten fàcils ni admeten demores. Potser el més urgent a hores d'ara sigui reclamar el disseny i l'aplicació de polítiques lingüístiques específiques, adaptades a la situació concreta de cada zona. Hauria de resultar del tot evident que hom no pot tractar de la mateixa manera realitats completament desiguals. Les tasques principals de l'hora actual passen, a parer meu, per reforçar i ampliar la plenitud de l'ús en algunes comarques rurals, aturar la defecció lingüística d’altres, incrementar la competència del jovent castellanoparlant i preservar l'existència de les minories catalanoparlants urbanes. La consecució d'aquests objectius va aparellada amb una transformació radical del marc actual de gestió de la diversitat lingüística en la societat valenciana. En un paper que no sé si algun dia podrà veure la llum he plantejat un model autogestionari de relacions interlingüístiques basat en la formula d’allò que anomeno el liberalisme llibertari; ací, tanmateix, m'acontentaré amb assenyalar la necessitat de canvis en l'actual model educatiu, en el sentit de la creació d'una xarxa pública de centres educatius en llengua catalana, en paral·lel a la qual caldria fer passes decidides cap a la construcció d'un espai de comunicació diferenciador, compartit amb la resta de la comunitat lingüística (Gifreu & Corominas, 1991).

Òbviament, no podem esperar que aquestes demandes siguin satisfetes per cap graciosa concessió. Al contrari: les elits de poder valencianes s'han caracteritzat sempre per una franca hostilitat cap al català i no hi renunciaran sense una pressió decidida de la ciutadania. Ens enfrontem, doncs, a la necessitat peremptòria de vertebrar la comunitat catalanoparlant del país, dotant-la d'instruments coherents per a la reivindicació dels seus drets civils en matèria idiomàtica. Més que no d'un procés polític, es tracta d'un procés prepolític, indispensable per al sorgiment d'elits alternatives a les existents i alhora indissociable de la substitució de l'actual cultura política de súbdit, pròpia del nacionalisme, obsedida per l'estimació subjectiva de les prestacions que el poder pot aportar a la seva causa, per una altra de caire participatiu, on la consciència de tals prestacions es correspon amb el reconeixement dels hàbits participatius i les iniciatives indispensables per al bon funcionament del sistema polític (Almond & Verba, 1963: 34-36). A parer meu, l'existència de la federació Escola Valenciana (www.fev.org) constitueix un indici esperançador que aquest canvi cultural està començant a produir-s'hi.


>
2 de 3