|
2) La substitució intergeneracional es
troba íntimament relacionada amb el lloc de residència. La ciutat esdevé així un
poderós catalitzador de la castellanització, en la mesura en què, fins i tot quan els
dos progenitors són catalanòfons de procedència rural, el trasllat a València engega
un important procés de bilingüització, que desemboca molt sovint en la transmissió als
fills del castellà.
3) Els factors de
més incidència en l'ús del català per part dels joves són: la presència en la xarxa
de relacions de persones catalanoparlants, una experiència acadèmica positiva en
l'assignatura de Valencià, la ideologia política esquerrana, les actituds
lingüístiques dels pares i, sobretot, la militància cultural en favor del català.
4) No s'hi
aprecia cap influència (a no ser negativa) de l'ensenyament del català sobre els usos
lingüístics dels escolars. Per contra, l'ensenyament en valencià té efectes
positius i contribueix a la bilingüització efectiva de l'alumnat.
Tot plegat,
segons Raquel Casesnoves, confirmaria l'existència de dues pautes sociolingüístiques
divergents: la de la ciutat de València, amb el català en un estat avançat de
recessió, i la de la resta del país, on experimenta una lleugeríssima recuperació que
en ocasions pot arribar a camuflar el que s'esdevé a la capital.
2.3 Un manteniment precari: la comarca de la Marina
El panorama
esbossat fins ara, definit per un procés de substitució lingüística galopant a les
principals àrees urbanes, es deixa matisar en certa mesura quan el contrastem amb les
dades procedents de les zones rurals del País Valencià. En aquest sentit, un recent
estudi de M. Àngels Diéguez i M. Isabel Guardiola sobre la "Transmissió
lingüística intergeneracional a la Marina" (2002) pot resultar paradigmàtic.
Lestudi
es fonamenta en una enquesta realitzada el 1997 a gairebé un miler d'alumnes i professors
dels centres comarcals de secundària d'Altea, on les autores van entrevistar individus
procedents de localitats de tota la comarca, la qual havien dividit prèviament en cinc
zones atenent a factors socioeconòmics, demogràfics i lingüístics, circumstància que
els va permetre detectar una major presència dels catalanoparlants a les zones més
rurals, amb escassa immigració i predomini de les activitats agrícoles.
Tenint en
compte que la transmissió intergeneracional es troba molt lligada als matrimonis entre
catalanoparlants i que el català és la llengua del 50 % de les mares i el 60 % dels
pares, caldria esperar que el parlaren usualment un 50 % dels estudiants, si més no. Tal
pronòstic es revela prou ajustat a la realitat: un 48 % dels entrevistats declaren usar
el català habitualment, un 197 % només molt esporàdicament i un 323 % mai,
percentatges que indiquen un bon nivell de manteniment la defecció idiomàtica no
supera l1 % de la transmissió intergeneracional.
Els resultats
anteriors resulten confirmats per les dades de la transmissió de la llengua entre els
autòctons, situada en el 848 % sobre el 913 % de les parelles que usen el
valencià com a llengua de relació. Pel que fa als fills de matrimonis mixtos, la
transmissió intergeneracional sofreix una important davallada (un 25 % parla als fills en
valencià, un 36 % en castellà i un 29 % cadascun en una llengua), situació que
empitjorarà quan la segona generació immigrant pràcticament la meitat dels
estudiants arribi a l'edat adulta.
2.4 Una radiografia global de l'estat de la llengua al País Valencià
Expressament,
he deixat per al final la ressenya de l'aportació d'Ernest Querol sobre Els valencians
i el valencià (2000), tant pel fet de tractar-se d'un estudi d'abast global, referit
a la totalitat del País Valencià, com per la seva ambició teòrica, que es substancia
en la formulació d'un nou i ambiciós model per a l'estudi dels processos de substitució
lingüística, divulgat parcialment per l'autor en publicacions anteriors.
L'espai de
què disposem no ens permet d'estendre'ns gaire en la descripció i crítica del complex
edifici teòric querolià, el qual, d'altra banda, ha començat ja a suscitar exigents
per bé que elogioses lectures (Calaforra, 2002). A risc de simplificar en
excés, apuntarem que l'origen de tot el seu plantejament es troba en la insatisfacció
davant la incapacitat dels models sociolingüístics més usuals a l'hora de donar compte
dels factors que determinen l'ús lingüístic. Per tal de superar les limitacions
detectades, Querol combina l'enfocament de les relacions interlingüístiques propi del
model aracilià de la interposició amb les explicacions trifactorials de l'ús
lingüístic i el paradigma sociològic de la definició social (Querol, 2000: 21-43).
Això el porta a concebre la substitució lingüística com a tria (exclusiva o
jeràrquica), els mecanismes de la qual il·lustra a través de l'analogia amb els
processos migratoris i amb un llistat d'antinòmies fonamentals. Tot plegat es concreta en
una temptativa d'integrar la teoria de la vitalitat etnolingüística especialment
en la versió dels quebequesos Allard i Landry, autors del qüestionari emprat (de forma
reduïda) per Querol dins el marc de la teoria de les representacions socials de
Moscovici, arrodonida amb el recurs a la institució jurídica de la representació i a la
teoria topològica de les catàstrofes, amb la qual s'hi estableix una analogia formal que
arriba a l'isomorfisme (Querol, 1997).
La hipòtesi
fonamental de l'autor postula que en un procés de substitució lingüística
definit com "l'aïllament progressiu i reductiu de l'ús d'un idioma en la seua
expansió demogràfica, en la seva extensió geogràfica i en els seus àmbits d'ús i,
per tant, també en la representació de les seves possibilitats d'ús" (Querol, 2002b:
73) els diversos tipus de comportament lingüístic possibles són el resultat de la
interacció de les representacions socials que es fans els parlants de les llengües en
presència, de la xarxa interpersonal de comunicació i del grup social de referència.
La part
empírica del treball consta de 452 enquestes (67 més del mínim exigible), realitzades
en 1998 a alumnes de 4t d'ESO (entorn de 16 anys). Per tal de garantir una major
representativitat de la mostra respecte al total de la població, hom hi ha controlat
també una sèrie de variables estratègiques, com ara divisió provincial, zona
lingüística (valencianoparlant/castellanoparlant), tipologia del nucli poblacional
(superiors/inferiors a 50.000 habitants) o opció idiomàtica del centre.
La quantitat
ingent d'informació obtinguda (478 dades per alumne), ha estat sotmesa a múltiples
tractaments estadístics: anàlisi de freqüències i percentatges de cada variable,
creuament de dues variables i anàlisi multivariable (discriminant i de regressió
múltiple), així com a la nova tècnica d'inducció per grafs SIPINA.
Els resultats
més destacables per al nostre propòsit són, sens dubte, els relacionats amb els
percentatges de parlants de cada llengua. Si considerem només la zona històrica
valencianoparlant, trobem que el castellà és de manera aclaparadora la llengua més
parlada per la generació jove: els alumnes la tenen com a primer idioma en un 72,7%,
mentre que el català només lempra un exigu 25,2%. Pel que fa a la generació dels
seus progenitors, les xifres resulten molt similars: els pares parlen el castellà en un
68,3% i el català en un 28,8%, percentatge que en el cas de les mares augmenta al 29,9% i
el del castellà es rebaixa al 65,1%. La situació no millora pas quan observem la
transmissió intergeneracional. Les parelles valencianoparlants (18,9%) no transmeten el
valencià en un 11,25% dels casos en canvi, les parelles castellanoparlants (63,2%)
que no transmeten el castellà no passen de l'1,89%. Quan les parelles són mixtes, si la
mare és valencianoparlant i el pare castellanoparlant (9,9%) parlen als fills en
valencià en un 36,8% dels casos, mentre que si es dóna la combinació inversa (8,3%) la
xifra baixa al 26,5%. En una generació, doncs, el percentatge de valencianoparlants ha
minvat en un 4,25%.
Però el
treball de Querol no s'atura ací, atès que pretén així mateix explicar els factors
determinants de la tria lingüística efectuada pels parlants, per tal d'arribar a
entendre millor els processos de substitució i/o manteniment de les llengües. Pel que fa
a les tres variables considerades, els seus resultats assenyalen que l'ús del valencià
correlaciona especialment amb la xarxa social, és a dir, amb el grup de gent
valencianoparlant amb el qual el subjecte manté intercanvis verbals. Aquests resultats
contrasten amb els obtinguts per l'autor a Catalunya (Querol, 1999, 2001), on l'ús de la
llengua apareix lligat sobretot a la representació social, o a les Illes Balears, on la
variable que més correlaciona amb lús del català és la representació social del
castellà (Querol, 2002a). Es tracta duna conclusió certament problemàtica,
ja que si la xarxa social s'encongeix de forma progressiva en la transmissió
intergeneracional, l'ús anirà reduint-se també.
Les
conseqüències són clares: per invertir un procés de subtitució lingüística caldrà
procurar que la variable més correlacionada amb l'ús sigui la representació social i
que la transmissió intergeneracional no sigui negativa per a la llengua recessiva
(Querol, 2000: 196).
3. Reflexions finals
Per damunt de
la diversitat d'enfocament, abast i metodologia, els estudis anteriors ens permeten
esbossar un panorama sociolingüístic del País Valencià caracteritzat per la precària
subsistència de la llengua catalana a les principals ciutats com Valencià, Alacant o
Castelló de la Plana (Ferrando et alii, 1990) on la interrupció de la
transmissió intergeneracional bé s'ha consumat ja o podria consumar-se en el transcurs
d'un parell de generacions, paral·lela al seu manteniment generalitzat als àmbits
rurals, en especial a certes comarques com la Safor o l'Alcoià, circumstància que els
atorga un protagonisme cada cop més destacat respecte al conjunt de la comunitat
lingüística (Montoya, 2002: 36-43). És el que Vicent Pitarch (1988: 16-20) ha anomenat
"la rusticitat dels dominis lingüístics".
La
persistència de les actuals normes d'ús, definides per la convergència cap al castellà
com a llengua comuna, augmenten el perill d'una substitució lingüística massiva. Dos
processos en curs poden contribuir-hi també de manera poderosa: l'increment de la taxa
d'urbanització del territori i l'actual allau immigratori (Morelló, 2002), que ve a
sumar-se als contingents encara per assimilar, arribats d'altres zones de l'Estat cap a
mitjans del passat segle. La situació sociolingüística descrita es troba molt lluny,
doncs, d'avalar l'optimisme auspiciat des d'instàncies oficials. Més aviat caldria
interpetar-la com un clar indici del fracàs de les "polítiques
lingüístiques" si és que podem qualificar-les així (Pradilla, 2002)
en marxa, cenyides fins ara de manera gairebé exclusiva al terreny educatiu i a la
propaganda de tipus genèric.
Val a dir que
els resultats d'aquestes polítiques han estat ben minsos, ja que si bé han contribuït a
la millora de les actituds i la competència en català de la població escolaritzada, no
han estat capaces, en canvi, daturar la substitució ni dafavorir la
integració lingüística de la segona generació immigrant. Pitjor encara: no caldria
descartar-ne tampoc repercussions negatives, concretades sobretot en la
desresponsabilització respecte a la transmissió intergeneracional de la llengua
observable en certs sectors catalanoparlants amb hàbits lingüístics de subvaloració
(Castelló, 2002). La presència del català al currículum escolar obre la porta així a
la possibilitat de procedir al que els economistes anomenen externalització de costos,
deixant en mans de l'escola la transmissió de la llengua recessiva capteniment,
d'altra banda, similar a l'exhibit des de fa temps en matèria de formació religiosa.
Lluny de constituir un detall marginal, aquesta estratègia externalitzadora
complementària, és clar, de la internalització del castellà resulta
del tot congruent amb una tendència social d'abast més general que amenaça amb
transformar el sistema escolar en una mena de calaix dels mals endreços, destinat a
encabir tots aquells continguts que la modernització de la societat desestima. En tals
condicions, tenint en compte a més la ineficàcia de l'escola de cara a la transformació
de l'ordre social (Boudon, 1973), pot sorprendre a algú la ineficàcia de les mesures
"normalitzadores" arbitrades per les institucions valencianes?
Com veiem, les
possibles solucions als reptes plantejats per l'actual conjuntura sociolingüística ni
resulten fàcils ni admeten demores. Potser el més urgent a hores d'ara sigui reclamar el
disseny i l'aplicació de polítiques lingüístiques específiques, adaptades a la
situació concreta de cada zona. Hauria de resultar del tot evident que hom no pot tractar
de la mateixa manera realitats completament desiguals. Les tasques principals de l'hora
actual passen, a parer meu, per reforçar i ampliar la plenitud de l'ús en algunes
comarques rurals, aturar la defecció lingüística daltres, incrementar la
competència del jovent castellanoparlant i preservar l'existència de les minories
catalanoparlants urbanes. La consecució d'aquests objectius va aparellada amb una
transformació radical del marc actual de gestió de la diversitat lingüística en la
societat valenciana. En un paper que no sé si algun dia podrà veure la llum he plantejat
un model autogestionari de relacions interlingüístiques basat en la formula dallò
que anomeno el liberalisme llibertari; ací, tanmateix, m'acontentaré amb
assenyalar la necessitat de canvis en l'actual model educatiu, en el sentit de la creació
d'una xarxa pública de centres educatius en llengua catalana, en paral·lel a la
qual caldria fer passes decidides cap a la construcció d'un espai de comunicació
diferenciador, compartit amb la resta de la comunitat lingüística (Gifreu &
Corominas, 1991).
Òbviament, no
podem esperar que aquestes demandes siguin satisfetes per cap graciosa concessió. Al
contrari: les elits de poder valencianes s'han caracteritzat sempre per una franca
hostilitat cap al català i no hi renunciaran sense una pressió decidida de la
ciutadania. Ens enfrontem, doncs, a la necessitat peremptòria de vertebrar la comunitat
catalanoparlant del país, dotant-la d'instruments coherents per a la reivindicació dels
seus drets civils en matèria idiomàtica. Més que no d'un procés polític, es tracta
d'un procés prepolític, indispensable per al sorgiment d'elits alternatives a les
existents i alhora indissociable de la substitució de l'actual cultura política de
súbdit, pròpia del nacionalisme, obsedida per l'estimació subjectiva de les
prestacions que el poder pot aportar a la seva causa, per una altra de caire participatiu,
on la consciència de tals prestacions es correspon amb el reconeixement dels hàbits
participatius i les iniciatives indispensables per al bon funcionament del sistema
polític (Almond & Verba, 1963: 34-36). A parer meu, l'existència de la federació
Escola Valenciana (www.fev.org) constitueix un
indici esperançador que aquest canvi cultural està començant a produir-s'hi. |