|
Sumari1.
Introducció
2.
Descripció de les recerques examinades
2.1 La
interrupció de la transmissió intergeneracional: el cas de la ciutat d'Alacant
2.2 La
substitució lingüística en fase avançada: la ciutat de València
2.2.1
Les actituds cap a les varietats en litigi
2.2.2
Les xifres
2.2.3
La transmissió intergeneracional: una questió debatuda
2.3.
Un manteniment precari: la comarca de la Marina
2.4.
Una radiografia global de l'estat de la llengua al País Valencià
3. Reflexions finals
4.
Bibliografia
1. Introducció
En contrast amb el triomfalisme de l'administració autonòmica, avesada a
exhibir l'augment de la competència lectoescriptora de la població valenciana en la
pròpia llengua com una prova irrefutable de l'èxit de les polítiques lingüístiques
implementades, molts sociolingüistes valencians vénen des de fa temps realitzant
sovint amb pocs mitjans una sèrie d'estudis empírics presidits pel rigor
crític i la independència de criteri. En aquest treball duem a terme un repàs sumari
d'algunes d'aquestes recerques, aparegudes al llarg del lustre 1998-2002, a partir de les
quals resulta possible aventurar un diagnòstic fiable de la situació del català que
qüestiona radicalment les tesis oficials i torna a posar de renovada actualitat el dilema
entre lleialtat lingüística o castellanització, tan lúcidament plantejat per Lluís V.
Aracil (1966) ja fa prop de quatre dècades.
2.
Descripció de les recerques examinades
2.1 La interrupció de la transmissió intergeneracional: el cas de la ciutat
d'Alacant
Sens dubte, Brauli
Montoya és des de fa temps el més esforçat investigador del procés de substitució
lingüística a la ciutat d'Alacant. El llibre Alacant: la llengua interrompuda (Montoya,
1996), constitueix la seva contribució més significativa al tema complementada amb
un estudi posterior (Montoya, 2000) on s'analitzen els aspectes lingüístics de la
substitució. Es tracta d'un treball de camp, realitzat entre l'abril de 1993 i l'agost de
1994, sobre una mostra de 88 informadors, que representen un 042 % de l'univers
objecte destudi, integrat pels 20.856 alacantins majors de 30 anys considerats com a
"parlants naturals" del valencià per haver-lo adquirit en família o de
manera ambiental. Aquesta mostra ha estat sotmesa a un desglossament per sexe, edat,
llengua de criança, zona de socialització i estatus social. La recollida de dades s'ha
efectuat a través de mètodes quantitatius (qüestionaris oberts i tancats) i qualitatius
(entrevistes), inspirats en l'estudi realitzat per E. Querol (1990) a la comarca dels
Ports.
Les històries de
vida reconstruïdes per lautor permeten de situar l'inici de la interrupció en la
transmissió intergeneracional del valencià entre les classes benestants del centre
modern de la ciutat al llarg del període 1865-1917. Posteriorment, entre la dècada de
1910 i la de 1970, el procés va afectar-ne el centre antic i la perifèria urbana i,
finalment, entre 1955 i 1980, va arribar a la perifèria rural.
Pel que fa als
resultats del qüestionari, hom hi constata la inexistència d'alacantins menors de 50
anys que hagin rebut el català en família. D'altra banda, els qui tenen el català com a
primera llengua no arriben a la meitat del seu grup, fet que els rellega a un 36 %
de tota la comunitat de parla (9.263 habitants, en nombres absoluts). La transmissió de
la llengua resta a hores d'ara, doncs, confiada en exclusiva a la via escolar, del tot
insuficient.
2.2 La substitució lingüística en fase avançada: la ciutat de València i la
seva àrea metropolitana
A ningú no se li
oculta la importància de la ciutat de València respecte al conjunt del territori
valencià, per raó del seu pes demogràfic, situació geogràfica, importància
política, etc. Segurament, aquesta circumstància no és aliena a l'interès i la
curiositat que la seva dinàmica sociolingüística desperta entre els estudiosos. La
millor prova d'això la tenim en la proliferació de treballs monogràfics que enfoquen
diverses facetes del contacte lingüístic al Cap i Casal, d'entre els quals hem
seleccionat tres d'especialment interessants.
2.2.1 Les actituds cap a les varietats en litigi
Les actituds dels
parlants cap a les varietats in praesentia han estat objecte d'estudi per José R.
Gómez Molina al llibre Actitudes lingüísticas en una comunidad bilingüe y
multilectal: área metropolitana de Valencia (1998), basat en una investigació
empírica realitzada durant els anys 1996-1997 sobre una mostra de 234 informants majors
de 18 anys (nivell de confiança del 95 %), triats en funció de les variables de sexe,
edat, nivell sociocultural, llengua materna i llengua habitual, origen i residència, als
quals se'ls demanava de categoritzar quatre modalitats de parla enregistrades per parlants
bilingües: castellà estàndard (CS), valencià estàndard (VS), valencià no estàndard
o "apitxat" (VNS) i castellà no estàndard propi de la zona de l'horta (CNS).
L'obtenció de
dades ha estat duta a terme mitjançant dos procediments: una tècnica indirecta, adaptada
de laparellament de veus disfressades (matched guise technique) de W. Lambert
aplicant-hi una sèrie d'escales d'acord amb la tècnica del diferencial semàntic, i una
tècnica directa, consistent en un qüestionari amb preguntes obertes i tancades,
referides a les dues llengües en contacte (valencià/castellà).
Els resultats de
lestudi mostren una actitud favorable a la normalització lingüística entre els
parlants de la zona, deduïble de l'increment en la categorització social del VS i la
reducció correlativa experimentada pel CS, el qual conserva, tanmateix, una posició
clarament predominant, derivada de la seva major comunalitat.
La millora del VS
té a veure tant amb els valors intrumentals com amb els integratius. En aquest darrer
apartat cal destacar l'important caràcter relacional atorgat al VNS, per bé que les
correlacions entre ambdues varietats assenyalen que no ens trobem al davant d'una
distribució diglòssica, sinó d'una mera variació diafàsica contextual, desdibuixada a
causa de la deficient consciència sociolingüística dels parlants i la baixa
competència en VS (Gómez Molina, 2002). Tanmateix, la modalitat CS les supera en
motivació instrumental i, entre un sector de la joventut, també en valor integratiu
és a dir, en tant que símbol de la identitat valenciana, molt deslligada de l'ús
del valencià (641 %).
Les variables
sociolingüístiques amb major incidència en la categorització social són, en ordre
decreixent, el nivell sociocultural, el sexe, ledat, la llengua habitual i el lloc
de residència. La variable llengua materna, per contra, no resulta significativa. Les
inferències més interessants que shi poden extreure són les següents:
1) El nivell
sociocultural alt, amb criteris valoratius molt homogenis, fomenta el VS i en destaca el
valor integratiu; el nivell mitjà destaca el CS, el VNS i el VS, bo i considerant el CNS
com una variable estereotipada; el nivell baix, finalment, afavoreix el VNS, seguit pel
CS.
2) Els homes
valoren el VNS, seguit pel CS i el VS, mentre que les dones, amb criteris més
heterogenis, valoren en primer lloc el CS, seguit pel VS i el VNS. Significativament, un
sector femení coincideix en la valoració del VS com a "catalanista", per
oposició al "valencianisme" del VNS.
3) El VS obté
millors qualificacions entre els joves i adults que entre els majors de 55 anys, els quals
en destaquen també l'antivalencianisme.
Si a tot això
afegim una major tolerància activa del castellà (914 %) que del valencià
(722 %), l'escassa pressió social en favor del l'aculturació lingüística
només el 47 % dels castellanoparlants s'ha bilingüitzat i el fet que
els joves, fins i tot quan adquireixen el valencià i esdevenen bilingües, continuen sent
monoculturals en castellà, obtenim un
panorama on el CS
continua sent la llengua àmpliament predominant en la comunicació intergrupal.
2.2.2 Les xifres
Com el seu títol
indica, El futur de la llengua entre els joves de València (1998), de Ferran
Colom, es proposa d'analitzar la situació del català entre els estudiants de la ciutat,
tant pel que fa al coneixement de la llengua com als comportaments i les actituds, a
partir d'un qüestionari inspirat en el model emprat per G. Erill et alii
(1992) que es va passar a començaments de 1996 a una mostra de 877 alumnes de 3r de
BUP i de 1r curs de FP de segon grau, procedents de 29 centres triats de manera
representativa.
Entre les
principals conclusions a què arriba l'autor, caldria destacar-ne les que figuren a
continuació:
1) L'origen i
composició geogràfica i lingüística familiar determina el nivell i competència
lingüística dels alumnes enquestats. El millor nivell de competència es dóna entre els
fills de famílies autòctones amb el català com a idioma matern (11 %). Un 14 %
d'alumnes no el saben parlar i el sistema escolar és, amb molta diferència, l'àmbit on
els enquestats (50 %) contacten amb la llengua, absent de la seva vida quotidiana.
2) El panorama
empitjora quan atenem a l'ús espontani habitual, situat en un 5 %, detall que confirma la
nativització total del castellà entre el jovent. Si ens referim només a l'àmbit
familiar, la xifra s'incrementa fins al 10 %, al qual cal sumar un altre 10 % que fa un
ús indistint(!) de les dues llengües. Malgrat això, sembla detectar-s'hi una certa
estabilització de la transmissió intergeneracional entorn d'uns percentatges mínims, ja
que del 22 % dels progenitors que empren el català entre ells un 21 % ho fa també amb
els seus fills, però aquest ús no sempre és habitual.
3) Tal com hem
vist en el cas d'Alacant, també a València resulta decisiva la zona de residència. Les
actituds favorables al català i al seu ús extrafamiliar s'incrementen a mesura que hom
s'allunya del centre de la ciutat. Per contra, als districtes del centre històric i al
Pla del Real, habitats per parelles majoritàriament autòctones, amb forta presència de
les locals, i amb un nivell socioeconòmic i d'instrucció alts, s'hi detecten uns nivells
d'ús per sota de la mitjana i unes actituds de clar rebuig.
2.2.3 La transmissió intergeneracional: una qüestió debatuda
En un article
recent, aparegut sota el títol de "La transmission intergénérationnelle du
valencien et son usage comme langue seconde" (2002) a la revista Langage et
sociéte, fundada pel malaguanyat Pierre Achard, Raquel Casesnoves Ferrer contrasta la
situació sociolingüística de la ciutat de València amb l'evolució de la resta del
país.
S'hi prenen en
compte les dades procedents dels censos de 1986 i 1991 en el cas de la ciutat de
València també el Padró Municipal d'Habitants de 1996, a més d'una enquesta
realitzada per l'autora al llarg del curs 1997-1998 entre 167 alumnes de secundària de
tres centres de València, seleccionats sobre la base dels criteris de classe social,
percentatge de població immigrada d'altres regions de l'Estat, caràcter públic o
privat, competència lingüística del barri i presència (o no) d'oferta d'ensenyament en
català. El treball es completa amb una sèrie d'entrevistes semidirigides a subjectes
representatius.
Els resultats
obtinguts permeten apuntar algunes reflexions sobre la situació del català a la ciutat:
1) No s'hi
detecta pas la tendència positiva mostrada pels estudis oficials a nivell de tot el
país. Segons aquests estudis assistiríem, d'una banda, a un augment de les competències
en lectoescriptura (sobretot en la franja dels joves entre 15 i 19 anys), producte de la
introducció de l'ensenyament del català al currículum escolar; d'altra banda, pel que
fa a l'evolució de l'ús en l'àmbit familiar, revelarien un augment del nombre de
persones que empren sempre o generalment el català. Expressat en percentatges, això
significaria passar del 409 % en 1989 al 443 % en 1995, la qual cosa suposa
una variació del 34 % favorable al català, confirmada pels retrocés del
20 % observat per al castellà al llarg del mateix període.
Per contra, a la
ciutat de València es constata una disminució de l'ús que no arriba mai al 15
% en l'àmbit familiar. El fet resulta especialment greu, atès que l'aprenentatge
del català a casa sembla ser condició necessària, però no suficient, per al seu ús
posterior en d'altres àmbits. De fet, el català no és la llengua predominat dels joves
ni en el 10 % dels casos. |