Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Primavera 2003


La situació del valencià segons la sociolingüística no institucional (1998-2002), per Josep J. Conill

L'article descriu algunes de les principals recerques no institucionals efectuades al llarg del darrer lustre sobre la situació del català al País Valencià (popularment anomenat valencià), incidint especialment en aquelles que aborden la dinàmica sociolingüística de les grans àrees urbanes (València i Alacant), on la transmissió intergeneracional s'ha aturat o és a hores d’ara molt precària. A manera de constrast, s'hi consideren així mateix els resultats d’uns altres dos treballs: l'un sobre la comarca de la Marina, encara fidel a la llengua, i l'altre sobre la totalitat de la població. El panorama resultant permet avançar algunes reflexions sumàries entorn del procés de minorització lingüística accelerada en què la societat valenciana es troba immersa, a partir de les quals s'enfoquen les mancances de la recerca sociolingüística no institucional, derivades fonamentalment de la seva escassa dimensió prospectiva.

 

versió per imprimir en PDF. 39KB

 

Sumari

1. Introducció

2. Descripció de les recerques examinades
2.1 La interrupció de la transmissió intergeneracional: el cas de la ciutat d'Alacant
2.2 La substitució lingüística en fase avançada: la ciutat de València
2.2.1 Les actituds cap a les varietats en litigi
2.2.2 Les xifres
2.2.3 La transmissió intergeneracional: una questió debatuda
2.3. Un manteniment precari: la comarca de la Marina
2.4. Una radiografia global de l'estat de la llengua al País Valencià

3. Reflexions finals

4. Bibliografia

1. Introducció

En contrast amb el triomfalisme de l'administració autonòmica, avesada a exhibir l'augment de la competència lectoescriptora de la població valenciana en la pròpia llengua com una prova irrefutable de l'èxit de les polítiques lingüístiques implementades, molts sociolingüistes valencians vénen des de fa temps realitzant —sovint amb pocs mitjans— una sèrie d'estudis empírics presidits pel rigor crític i la independència de criteri. En aquest treball duem a terme un repàs sumari d'algunes d'aquestes recerques, aparegudes al llarg del lustre 1998-2002, a partir de les quals resulta possible aventurar un diagnòstic fiable de la situació del català que qüestiona radicalment les tesis oficials i torna a posar de renovada actualitat el dilema entre lleialtat lingüística o castellanització, tan lúcidament plantejat per Lluís V. Aracil (1966) ja fa prop de quatre dècades.

2. Descripció de les recerques examinades

2.1 La interrupció de la transmissió intergeneracional: el cas de la ciutat d'Alacant

Sens dubte, Brauli Montoya és des de fa temps el més esforçat investigador del procés de substitució lingüística a la ciutat d'Alacant. El llibre Alacant: la llengua interrompuda (Montoya, 1996), constitueix la seva contribució més significativa al tema —complementada amb un estudi posterior (Montoya, 2000) on s'analitzen els aspectes lingüístics de la substitució. Es tracta d'un treball de camp, realitzat entre l'abril de 1993 i l'agost de 1994, sobre una mostra de 88 informadors, que representen un 0’42 % de l'univers objecte d’estudi, integrat pels 20.856 alacantins majors de 30 anys considerats com a "parlants naturals" del valencià —per haver-lo adquirit en família o de manera ambiental. Aquesta mostra ha estat sotmesa a un desglossament per sexe, edat, llengua de criança, zona de socialització i estatus social. La recollida de dades s'ha efectuat a través de mètodes quantitatius (qüestionaris oberts i tancats) i qualitatius (entrevistes), inspirats en l'estudi realitzat per E. Querol (1990) a la comarca dels Ports.

Les històries de vida reconstruïdes per l’autor permeten de situar l'inici de la interrupció en la transmissió intergeneracional del valencià entre les classes benestants del centre modern de la ciutat al llarg del període 1865-1917. Posteriorment, entre la dècada de 1910 i la de 1970, el procés va afectar-ne el centre antic i la perifèria urbana i, finalment, entre 1955 i 1980, va arribar a la perifèria rural.

Pel que fa als resultats del qüestionari, hom hi constata la inexistència d'alacantins menors de 50 anys que hagin rebut el català en família. D'altra banda, els qui tenen el català com a primera llengua no arriben a la meitat del seu grup, fet que els rellega a un 3’6 % de tota la comunitat de parla (9.263 habitants, en nombres absoluts). La transmissió de la llengua resta a hores d'ara, doncs, confiada en exclusiva a la via escolar, del tot insuficient.

2.2 La substitució lingüística en fase avançada: la ciutat de València i la seva àrea metropolitana

A ningú no se li oculta la importància de la ciutat de València respecte al conjunt del territori valencià, per raó del seu pes demogràfic, situació geogràfica, importància política, etc. Segurament, aquesta circumstància no és aliena a l'interès i la curiositat que la seva dinàmica sociolingüística desperta entre els estudiosos. La millor prova d'això la tenim en la proliferació de treballs monogràfics que enfoquen diverses facetes del contacte lingüístic al Cap i Casal, d'entre els quals hem seleccionat tres d'especialment interessants.

2.2.1 Les actituds cap a les varietats en litigi

Les actituds dels parlants cap a les varietats in praesentia han estat objecte d'estudi per José R. Gómez Molina al llibre Actitudes lingüísticas en una comunidad bilingüe y multilectal: área metropolitana de Valencia (1998), basat en una investigació empírica realitzada durant els anys 1996-1997 sobre una mostra de 234 informants majors de 18 anys (nivell de confiança del 95 %), triats en funció de les variables de sexe, edat, nivell sociocultural, llengua materna i llengua habitual, origen i residència, als quals se'ls demanava de categoritzar quatre modalitats de parla enregistrades per parlants bilingües: castellà estàndard (CS), valencià estàndard (VS), valencià no estàndard o "apitxat" (VNS) i castellà no estàndard propi de la zona de l'horta (CNS).

L'obtenció de dades ha estat duta a terme mitjançant dos procediments: una tècnica indirecta, adaptada de l’aparellament de veus disfressades (matched guise technique) de W. Lambert aplicant-hi una sèrie d'escales d'acord amb la tècnica del diferencial semàntic, i una tècnica directa, consistent en un qüestionari amb preguntes obertes i tancades, referides a les dues llengües en contacte (valencià/castellà).

Els resultats de l’estudi mostren una actitud favorable a la normalització lingüística entre els parlants de la zona, deduïble de l'increment en la categorització social del VS i la reducció correlativa experimentada pel CS, el qual conserva, tanmateix, una posició clarament predominant, derivada de la seva major comunalitat.

La millora del VS té a veure tant amb els valors intrumentals com amb els integratius. En aquest darrer apartat cal destacar l'important caràcter relacional atorgat al VNS, per bé que les correlacions entre ambdues varietats assenyalen que no ens trobem al davant d'una distribució diglòssica, sinó d'una mera variació diafàsica contextual, desdibuixada a causa de la deficient consciència sociolingüística dels parlants i la baixa competència en VS (Gómez Molina, 2002). Tanmateix, la modalitat CS les supera en motivació instrumental i, entre un sector de la joventut, també en valor integratiu —és a dir, en tant que símbol de la identitat valenciana, molt deslligada de l'ús del valencià (64’1 %).

Les variables sociolingüístiques amb major incidència en la categorització social són, en ordre decreixent, el nivell sociocultural, el sexe, l’edat, la llengua habitual i el lloc de residència. La variable llengua materna, per contra, no resulta significativa. Les inferències més interessants que s’hi poden extreure són les següents:

1) El nivell sociocultural alt, amb criteris valoratius molt homogenis, fomenta el VS i en destaca el valor integratiu; el nivell mitjà destaca el CS, el VNS i el VS, bo i considerant el CNS com una variable estereotipada; el nivell baix, finalment, afavoreix el VNS, seguit pel CS.

2) Els homes valoren el VNS, seguit pel CS i el VS, mentre que les dones, amb criteris més heterogenis, valoren en primer lloc el CS, seguit pel VS i el VNS. Significativament, un sector femení coincideix en la valoració del VS com a "catalanista", per oposició al "valencianisme" del VNS.

3) El VS obté millors qualificacions entre els joves i adults que entre els majors de 55 anys, els quals en destaquen també l'antivalencianisme.

Si a tot això afegim una major tolerància activa del castellà (91’4 %) que del valencià (72’2 %), l'escassa pressió social en favor del l'aculturació lingüística —només el 4’7 % dels castellanoparlants s'ha bilingüitzat— i el fet que els joves, fins i tot quan adquireixen el valencià i esdevenen bilingües, continuen sent monoculturals en castellà, obtenim un

panorama on el CS continua sent la llengua àmpliament predominant en la comunicació intergrupal.

2.2.2 Les xifres

Com el seu títol indica, El futur de la llengua entre els joves de València (1998), de Ferran Colom, es proposa d'analitzar la situació del català entre els estudiants de la ciutat, tant pel que fa al coneixement de la llengua com als comportaments i les actituds, a partir d'un qüestionari —inspirat en el model emprat per G. Erill et alii (1992)— que es va passar a començaments de 1996 a una mostra de 877 alumnes de 3r de BUP i de 1r curs de FP de segon grau, procedents de 29 centres triats de manera representativa.

Entre les principals conclusions a què arriba l'autor, caldria destacar-ne les que figuren a continuació:

1) L'origen i composició geogràfica i lingüística familiar determina el nivell i competència lingüística dels alumnes enquestats. El millor nivell de competència es dóna entre els fills de famílies autòctones amb el català com a idioma matern (11 %). Un 14 % d'alumnes no el saben parlar i el sistema escolar és, amb molta diferència, l'àmbit on els enquestats (50 %) contacten amb la llengua, absent de la seva vida quotidiana.

2) El panorama empitjora quan atenem a l'ús espontani habitual, situat en un 5 %, detall que confirma la nativització total del castellà entre el jovent. Si ens referim només a l'àmbit familiar, la xifra s'incrementa fins al 10 %, al qual cal sumar un altre 10 % que fa un ús indistint(!) de les dues llengües. Malgrat això, sembla detectar-s'hi una certa estabilització de la transmissió intergeneracional entorn d'uns percentatges mínims, ja que del 22 % dels progenitors que empren el català entre ells un 21 % ho fa també amb els seus fills, però aquest ús no sempre és habitual.

3) Tal com hem vist en el cas d'Alacant, també a València resulta decisiva la zona de residència. Les actituds favorables al català i al seu ús extrafamiliar s'incrementen a mesura que hom s'allunya del centre de la ciutat. Per contra, als districtes del centre històric i al Pla del Real, habitats per parelles majoritàriament autòctones, amb forta presència de les locals, i amb un nivell socioeconòmic i d'instrucció alts, s'hi detecten uns nivells d'ús per sota de la mitjana i unes actituds de clar rebuig.

2.2.3 La transmissió intergeneracional: una qüestió debatuda

En un article recent, aparegut sota el títol de "La transmission intergénérationnelle du valencien et son usage comme langue seconde" (2002) a la revista Langage et sociéte, fundada pel malaguanyat Pierre Achard, Raquel Casesnoves Ferrer contrasta la situació sociolingüística de la ciutat de València amb l'evolució de la resta del país.

S'hi prenen en compte les dades procedents dels censos de 1986 i 1991 —en el cas de la ciutat de València també el Padró Municipal d'Habitants de 1996—, a més d'una enquesta realitzada per l'autora al llarg del curs 1997-1998 entre 167 alumnes de secundària de tres centres de València, seleccionats sobre la base dels criteris de classe social, percentatge de població immigrada d'altres regions de l'Estat, caràcter públic o privat, competència lingüística del barri i presència (o no) d'oferta d'ensenyament en català. El treball es completa amb una sèrie d'entrevistes semidirigides a subjectes representatius.

Els resultats obtinguts permeten apuntar algunes reflexions sobre la situació del català a la ciutat:

1) No s'hi detecta pas la tendència positiva mostrada pels estudis oficials a nivell de tot el país. Segons aquests estudis assistiríem, d'una banda, a un augment de les competències en lectoescriptura (sobretot en la franja dels joves entre 15 i 19 anys), producte de la introducció de l'ensenyament del català al currículum escolar; d'altra banda, pel que fa a l'evolució de l'ús en l'àmbit familiar, revelarien un augment del nombre de persones que empren sempre o generalment el català. Expressat en percentatges, això significaria passar del 40’9 % en 1989 al 44’3 % en 1995, la qual cosa suposa una variació del 3’4 % favorable al català, confirmada pels retrocés del –2’0 % observat per al castellà al llarg del mateix període.

Per contra, a la ciutat de València es constata una disminució de l'ús —que no arriba mai al 15 %— en l'àmbit familiar. El fet resulta especialment greu, atès que l'aprenentatge del català a casa sembla ser condició necessària, però no suficient, per al seu ús posterior en d'altres àmbits. De fet, el català no és la llengua predominat dels joves ni en el 10 % dels casos.


1 de 3