|
multimodalitat, és a dir de
lanàlisi dels fenòmens comunicatius que es manifesten de manera
sincronitzada a través de diferents canals. El tema està plantejat o esbossat des
de fa ja alguns anys (vegeu sobretot Arndt i Janney 1987), i condueix a un dels nous
reptes que la pragmàtica (i lanàlisi del discurs i la sociolingüística en
general) haurà dafrontar durant el nou segle: com coordinar lanàlisi de
processos comunicatius i interactius que tenen en la verbalitat, la vocalitat i la
gestualitat tres eixos de producció simultània i sincronitzada (vegeu Payrató 2002).
5.
Tres exemples i una proposta
Els següents
exemples, adaptats de Payrató (2003), poden servir, amb les inevitables simplificacions
del cas, com a mostra de les diferents connexions i orientacions apuntades:
(1) ((En un
restaurant, el cambrer demana el que han triat dues persones per dinar))
A: ¿Ja han triat?
B: Vedella.
C: Vedella.
A: Vedella, també.
(2) ((En un forn,
una dona es refereix als torrons que té a casa, caducats de lany passat))
A: Estan com
(.) (gest emblemàtic de pudor, davant del nas)
(.) rancis.
(3) ((Al carrer,
tot caminant en paral·lel, un home sacosta a una dona per fer-li una pregunta))
A: ¿Encara viviu per aquí?
B: No.
(..) Ara som al Remei.
A: (moviment del cap enrere, aixecant les celles, obrint molt els ulls i traient la
llengua)
Lexemple (1)
mostra connexions poc observades entre la cortesia, la gramàtica, la construcció dels
torns conversacionals i la cohesió textual: el cambrer (interlocutor A), en la quarta
intervenció "repara", amb un també cortès laparent descortesia
de linterlocutor C, que en la seva intervenció, per descuit, no ha deixat cap marca
de cohesió amb la intervenció de A, marca cortesament obligada pel fet que es tracta del
mateix plat (la intervenció no marcada hauria estat qualsevol del tipus jo també,
i jo, el mateix, etc.).
Els exemples (2) i
(3) mostren múltiples connexions entre elements verbals i no verbals: a (2) un gest (amb
el significat bàsic de "pudor") precedeix la informació verbal sobre
lestat dels torrons; a (3), el gest de linterlocutor A denota sorpresa, però
no va acompanyat de cap element verbal; tanmateix, lintercanvi seria impossible
danalitzar sense aquest fragment, com ho és en realitat tot el conjunt, per exemple
amb les múltiples marques no verbals que aclareixen a qui es fa la pregunta, o com
sacaba lintercanvi (també amb salutacions exclusivament no verbals).
Per acabar, la
llista o graella següent (vegeu també Payrató 2003 i el projecte VARCOM, Payrató,
Alturo i Juanhuix 2003) representa una provatura a lhora dagrupar, a títol
experimental, diferents trets o marcadors que apareixen en qualsevol fragment de parla.
Aquests marcadors contribueixen a conformar, conjuntament amb els elements no verbals,
propis duna altra graella, lestil discursiu de lindividu, tant des de la
perspectiva de la producció com de la recepció del missatge:
(4) Marcadors
destil verbal i discursiu:
(A) De varietat
dialectal: (1) històrica (contemporània / pretèrita), (2) geogràfica (local /
estàndard), (3) social: de classe social, de nivell cultural, de generació, de gènere,
dadquisició, de grup social o ètnic.
(B) De varietat
funcional: (4) de camp (no especialitzat / especialitzat), (5) de mode: de canal (oral /
escrit / mixt) i de preparació (no planificat / planificat / mixt), (6) de tenor:
funcional (interactiu / informatiu / mixt), personal (subjectiu implicat / objectiu
- distant), (7) de to (informal / neutre / formal).
(C) De tipus de
text: (8) dorientació (narrativa / descriptiva / explicativa / argumentativa /
instructiva), (9) de materialització: de composició o naturalesa (extensió, nominal /
verbal), dorganització o estructura (explícita / implícita, travada /
deslligada), dunitat o cohesió (cohesionat / descohesionat),
dinterpretabilitat o coherència (coherent / incoherent).
(D) De gènere
textual o discursiu: (10) dàmbit (privat, públic o institucional), (11) de
propòsit (no literari, literari o estètic), (12) destructura (dialògica o
multigestionada / monològica).
Lentramat de
categories i subcategories, amb les consegüents dificultats de catalogació, reflecteix
les dificultats pròpies de la pragmàtica, lanàlisi de discurs i la
sociolingüística, per caracteritzar la parla dels individus en termes objectivables i
mesurables, més enllà de la visió subjectiva, personal o impressionista. Lavenç
en els estudis pragmàtics ha de poder representar, en els termes habituals de qualsevol
ciència, i més en especial duna etologia de la comunicació, una millora en la
nostra capacitat dentendre els fenòmens, o sigui de descriurels, mesurar-los,
classificar-los i explicar-los objectivament.
6.
Confluències i perspectives
De tot el que
sha dit més amunt, i en especial daquesta última connexió entre la
dimensió pragmàtica i la comunicativa que sacaba dapuntar, es deriva
evidentment que la pragmàtica, encara que es pugui defensar que shauria de reduir a
una teoria específica, es presenta avui en dia com un camp de confluències i
perspectives dels estudis sobre lús lingüístic. I encara més si tenim en compte
que els plantejaments pragmàtics shan anat aplicant també a camps
dintersecció amb altres disciplines o típics de la lingüística aplicada, la qual
sha vist beneficiada amb els nous enfocaments i sha renovat:
lensenyament de primeres i segones llengües, lanàlisi del contacte de
llengües, la traducció i els estudis literaris, el tractament automatitzat del
llenguatge, etc.
En definitiva, el
camp de la pragmàtica, tant en termes generals com en termes específics o particulars,
lligats a una llengua, cultura o comunitat lingüística, es pot entendre com a programa
dinvestigació en desenvolupament i amb arrels diverses (vegeu en referència
especial al català, Salvador 1984), que pot decantar-se finalment cap a un tombant
determinat, per exemple més aviat social, gramatical i textual, estilístic, o cognitiu
(cf. Viana 1997, Cuenca 2002 i Payrató 2002b, el volum 29 de Caplletra i
Cuenca i Hilferty 1999).
En bona part és
inevitable el retorn als inicis: la pragmàtica continua desenvolupant en molts aspectes
un paper similar al de la pura reflexió i indagació filosòfica, i si és veritat que no
existeix filosofia més enllà de la reflexió sobre el llenguatge mateix, hauríem de
concloure que la filosofia del llenguatge i la pragmàtica tenen camins fins i tot més
que paral·lels. Les aportacions de filòsofs com J. L. Austin, J. R. Searle i H. P. Grice
no han estat profitoses per casualitat, i no són pas les úniques (L. Wittgenstein, J.
Habermas
). També la sociolingüística sha aprofitat al llarg de la seva
història de moltes aportacions amb orígens externs, i en conjunt el manlleu i la
transferència de conceptes entre disciplines representa un capítol particularment
interessant de la història de la ciència.
Tenint en compte
que la recerca pragmàtica ha anat aconseguint un nivell doficialització (o
institucionalització) notable, i també una massa crítica dinvestigador(e)s prou
evident, de la possibilitat dunificar (en el sentit de coordinar, no
duniformitzar) els diferents corrents actuals, amb les diferents confluències
esmentades, dependrà el futur duna disciplina o perspectiva que, ens agradi o no,
sembla que no es pot desfer, almenys en un sentit holístic, de les mirades veïnes
de la sociolingüística, lanàlisi del discurs i la filosofia del llenguatge. És
clar que el mateix es podria dir de cadascuna daquestes altres mirades
i en tot cas caldria apuntar que la multiplicitat de perspectives, si es conjumina, no
solament no banalitza lobjecte destudi, sinó que constitueix una bona manera
de recollir-ne la complexitat i de concretar la multidisciplinarietat de les
ciències del llenguatge interessades pels usos lingüístics.
7.
Bibliografia
ANSCOMBRE, J.
C.; Ducrot, Oswald (1983). L'argumentation dans la langue. Bruxelles: Mardaga.
ARNDT, H.; JANNEY,
R. W. (1987). InterGrammar. Toward an integrative model of verbal, prosodic and kinesic
choices in speech. Berlin: Mouton de Gruyter.
BASSOLS, M.
(2001). Les claus de la pragmàtica. Vic: Eumo - Universitat de Vic.
BOIX, E.; VILA, F.
X. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.
BROWN, P.;
LEVINSON, S. C. (1987). Politeness. Some universals in language usage. Cambridge:
Cambridge University Press (1a ed., 1978).
CALSAMIGLIA, H.;
TUSÓN, A. (1991). "Sociolingüística i pragmàtica". Treballs de
Sociolingüística Catalana, 9, 21-30.
Caplletra
29 (2000). Volum monogràfic sobre pragmaestilística coordinat per Manuel Pérez
Saldanya i Vicent Salvador.
CUENCA, M. J.
(2002). "Els connectors textuals i les interjeccions". Dins SOLÀ, J. et al.
(dirs.) Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, 3173-3237.
CUENCA, M. J.;
HILFERTY, J. (1999). Introducción a la lingüística cognitiva. Barcelona: Ariel.
HICKEY, L. (ed.)
(1989). The pragmatics of style. Londres: Routledge.
HORN, L. R.
(1988). "Pragmatic theory". Dins Newmeyer, Frederick J. (ed.) Linguistics:
The Cambridge Survey. Cambridge: Cambridge University Press, I, 113-145.
JAKOBSON, R.
(1960): "Linguistics and poetics". Dins Sebeok, Thomas A. (ed.): Style in
language. Cambridge, Mass.: M.I.T., 350-377. Trad. cat.: "Lingüística i
poètica". Dins JAKOBSON, R. Lingüística i poètica i altres assaigs.
Barcelona: Edicions 62, 1969, 39-78.
KERBRAT-ORECCHIONI,
C. (1980). L'énonciation. De la subjectivité dans le langage. Paris: Armand
Colin.
KERBRAT-ORECCHIONI,
C. (2001). Les actes de langage dans le discours. Théorie et fonctionnement.
París: Nathan Université.
LAKOFF, R. T.
(1973). "The logic of politeness; or minding your p's and q's". Papers from
the ninth regional meeting. Chicago: Chicago Linguistic Society, 292-305.
LEVINSON, S. C.
(1983). Pragmatics. Cambridge: Cambridge University Press.
LEVINSON, S.
(2000). Presumptive meanings. Cambridge: MIT Press.
LEECH, G. N.
(1983). Principles of pragmatics. Londres: Longman.
MEY, J. L. (1993).
Pragmatics. An introduction. Oxford: Basil Blackwell (2a ed., 2001).
MEY, J. L. (ed.)
(1998). Concise Encyclopedia of Pragmatics. Amsterdam: Elsevier.
MOESCHLER, J.;
REBOUL, A. (1994): Dictionnaire enciclopédique de pragmatique. París: Éditions
du Seuil.
PAYRATÓ, L. (2002a):
"L'enunciació i la modalitat oracional". Dins SOLÀ, J. et al. (dirs.): Gramàtica
del català contemporani. Barcelona: Empúries, 1149-1220.
PAYRATÓ, L. (2002b):
"Non-verbal communication". Dins VERSCHUEREN, J.; ÖSTMAN, J. O.; BLOMMAERT, J.;
BULCAEN, Ch. (eds.). Handbook of pragmatics. Annual Installment 2002. Amsterdam -
Philadelphia: John Benjamins.
PAYRATÓ, L.
(2003): Pragmàtica, discurs i llengua oral. Introducció a lanàlisi funcional
de textos. Barcelona: Editorial UOC.
PAYRATÓ, L.;
ALTURO, N.; JUANHUIX, M. (2003): "The Varcom project. Variation, multimodal
communication, and multilinguaslism: Discourse styles and language ideologies in oral
texts". Comunicació al BAAL/CUP Seminar on Multimodality and Applied Linguistics,
British Association of Applied Linguistics Cambridge University Press, University
of Reading, juliol del 2003 [en premsa].
SALVADOR, V.
(1984). "Cap a un nou programa d'investigació en l'àmbit de la lingüística
catalana". Miscel·lània Sanchis Guarner. Universitat de València, I,
343-348.
SPERBER, D.;
WILSON, D. (1986). Relevance: Communication and cognition. Oxford: Basil Blackwell
(2a ed., 1995). Trad. cast.: La relevancia. Madrid: Visor, 1994.
VANDERVEKEN, D.;
KUBO, S. (eds.) (2001). Essays in speech act theory. Amsterdam: John Benjamins.
Verschueren, Jef
(1987): Pragmatics as a theory of linguistic adaptation. Antwerp: International
Pragmatics Association.
VERSCHUEREN, J.
(1999): Understanding pragmatics. London: Edward Arnold. Trad. cast.: Para
entender la pragmática. Madrid: Gredos, 2002.
VERSCHUEREN, J.;
ÖSTMAN, J. O.; BLOMMAERT, J. (eds.) (1995): Handbook of pragmatics. Manual.
Amsterdam - Philadelphia: John Benjamins.
VIANA, A. (1997): Raons
relatives. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida - Pagès editors.
Lluís
Payrató
Universitat
de Barcelona
payrato@lincat.ub.es |