Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo


L'entorn pragmàtic: de corrents i perspectives, (1) per Lluís Payrató


CONTINUA


multimodalitat, és a dir de l’anàlisi dels fenòmens comunicatius que es manifesten –de manera sincronitzada— a través de diferents canals. El tema està plantejat o esbossat des de fa ja alguns anys (vegeu sobretot Arndt i Janney 1987), i condueix a un dels nous reptes que la pragmàtica (i l’anàlisi del discurs i la sociolingüística en general) haurà d’afrontar durant el nou segle: com coordinar l’anàlisi de processos comunicatius i interactius que tenen en la verbalitat, la vocalitat i la gestualitat tres eixos de producció simultània i sincronitzada (vegeu Payrató 2002).

5. Tres exemples i una proposta

Els següents exemples, adaptats de Payrató (2003), poden servir, amb les inevitables simplificacions del cas, com a mostra de les diferents connexions i orientacions apuntades:

(1) ((En un restaurant, el cambrer demana el que han triat dues persones per dinar))
A: ¿Ja han triat?
B: Vedella.
C: Vedella.
A: Vedella, també.

(2) ((En un forn, una dona es refereix als torrons que té a casa, caducats de l’any passat))
A: Estan com…
(.) (gest emblemàtic de ‘pudor’, davant del nas)
(.) rancis.

(3) ((Al carrer, tot caminant en paral·lel, un home s’acosta a una dona per fer-li una pregunta))
A: ¿Encara viviu per aquí?
B: No.
        (..) Ara som al Remei.
A: (moviment del cap enrere, aixecant les celles, obrint molt els ulls i traient la llengua)

L’exemple (1) mostra connexions poc observades entre la cortesia, la gramàtica, la construcció dels torns conversacionals i la cohesió textual: el cambrer (interlocutor A), en la quarta intervenció "repara", amb un també cortès l’aparent descortesia de l’interlocutor C, que en la seva intervenció, per descuit, no ha deixat cap marca de cohesió amb la intervenció de A, marca cortesament obligada pel fet que es tracta del mateix plat (la intervenció no marcada hauria estat qualsevol del tipus jo també, i jo, el mateix, etc.).

Els exemples (2) i (3) mostren múltiples connexions entre elements verbals i no verbals: a (2) un gest (amb el significat bàsic de "pudor") precedeix la informació verbal sobre l’estat dels torrons; a (3), el gest de l’interlocutor A denota sorpresa, però no va acompanyat de cap element verbal; tanmateix, l’intercanvi seria impossible d’analitzar sense aquest fragment, com ho és en realitat tot el conjunt, per exemple amb les múltiples marques no verbals que aclareixen a qui es fa la pregunta, o com s’acaba l’intercanvi (també amb salutacions exclusivament no verbals).

Per acabar, la llista o graella següent (vegeu també Payrató 2003 i el projecte VARCOM, Payrató, Alturo i Juanhuix 2003) representa una provatura a l’hora d’agrupar, a títol experimental, diferents trets o marcadors que apareixen en qualsevol fragment de parla. Aquests marcadors contribueixen a conformar, conjuntament amb els elements no verbals, propis d’una altra graella, l’estil discursiu de l’individu, tant des de la perspectiva de la producció com de la recepció del missatge:

(4) Marcadors d’estil verbal i discursiu:

(A) De varietat dialectal: (1) històrica (contemporània / pretèrita), (2) geogràfica (local / estàndard), (3) social: de classe social, de nivell cultural, de generació, de gènere, d’adquisició, de grup social o ètnic.

(B) De varietat funcional: (4) de camp (no especialitzat / especialitzat), (5) de mode: de canal (oral / escrit / mixt) i de preparació (no planificat / planificat / mixt), (6) de tenor: funcional (interactiu / informatiu / mixt), personal (subjectiu – implicat / objectiu - distant), (7) de to (informal / neutre / formal).

(C) De tipus de text: (8) d’orientació (narrativa / descriptiva / explicativa / argumentativa / instructiva), (9) de materialització: de composició o naturalesa (extensió, nominal / verbal), d’organització o estructura (explícita / implícita, travada / deslligada), d’unitat o cohesió (cohesionat / descohesionat), d’interpretabilitat o coherència (coherent / incoherent).

(D) De gènere textual o discursiu: (10) d’àmbit (privat, públic o institucional), (11) de propòsit (no literari, literari o estètic), (12) d’estructura (dialògica o multigestionada / monològica).

L’entramat de categories i subcategories, amb les consegüents dificultats de catalogació, reflecteix les dificultats pròpies de la pragmàtica, l’anàlisi de discurs i la sociolingüística, per caracteritzar la parla dels individus en termes objectivables i mesurables, més enllà de la visió subjectiva, personal o impressionista. L’avenç en els estudis pragmàtics ha de poder representar, en els termes habituals de qualsevol ciència, i més en especial d’una etologia de la comunicació, una millora en la nostra capacitat d’entendre els fenòmens, o sigui de descriure’ls, mesurar-los, classificar-los i explicar-los objectivament.

6. Confluències i perspectives

De tot el que s’ha dit més amunt, i en especial d’aquesta última connexió entre la dimensió pragmàtica i la comunicativa que s’acaba d’apuntar, es deriva evidentment que la pragmàtica, encara que es pugui defensar que s’hauria de reduir a una teoria específica, es presenta avui en dia com un camp de confluències i perspectives dels estudis sobre l’ús lingüístic. I encara més si tenim en compte que els plantejaments pragmàtics s’han anat aplicant també a camps d’intersecció amb altres disciplines o típics de la lingüística aplicada, la qual s’ha vist beneficiada amb els nous enfocaments i s’ha renovat: l’ensenyament de primeres i segones llengües, l’anàlisi del contacte de llengües, la traducció i els estudis literaris, el tractament automatitzat del llenguatge, etc.

En definitiva, el camp de la pragmàtica, tant en termes generals com en termes específics o particulars, lligats a una llengua, cultura o comunitat lingüística, es pot entendre com a programa d’investigació en desenvolupament i amb arrels diverses (vegeu en referència especial al català, Salvador 1984), que pot decantar-se finalment cap a un tombant determinat, per exemple més aviat social, gramatical i textual, estilístic, o cognitiu (cf. Viana 1997, Cuenca 2002 i Payrató 2002b, el volum 29 de Caplletra i Cuenca i Hilferty 1999).

En bona part és inevitable el retorn als inicis: la pragmàtica continua desenvolupant en molts aspectes un paper similar al de la pura reflexió i indagació filosòfica, i si és veritat que no existeix filosofia més enllà de la reflexió sobre el llenguatge mateix, hauríem de concloure que la filosofia del llenguatge i la pragmàtica tenen camins fins i tot més que paral·lels. Les aportacions de filòsofs com J. L. Austin, J. R. Searle i H. P. Grice no han estat profitoses per casualitat, i no són pas les úniques (L. Wittgenstein, J. Habermas…). També la sociolingüística s’ha aprofitat al llarg de la seva història de moltes aportacions amb orígens externs, i en conjunt el manlleu i la transferència de conceptes entre disciplines representa un capítol particularment interessant de la història de la ciència.

Tenint en compte que la recerca pragmàtica ha anat aconseguint un nivell d’oficialització (o institucionalització) notable, i també una massa crítica d’investigador(e)s prou evident, de la possibilitat d’unificar (en el sentit de coordinar, no d’uniformitzar) els diferents corrents actuals, amb les diferents confluències esmentades, dependrà el futur d’una disciplina o perspectiva que, ens agradi o no, sembla que no es pot desfer, almenys en un sentit holístic, de les mirades veïnes de la sociolingüística, l’anàlisi del discurs i la filosofia del llenguatge. És clar que el mateix es podria dir de cadascuna d’aquestes altres mirades… i en tot cas caldria apuntar que la multiplicitat de perspectives, si es conjumina, no solament no banalitza l’objecte d’estudi, sinó que constitueix una bona manera de recollir-ne la complexitat i de concretar la multidisciplinarietat de les ciències del llenguatge interessades pels usos lingüístics.

7. Bibliografia

ANSCOMBRE, J. C.; Ducrot, Oswald (1983). L'argumentation dans la langue. Bruxelles: Mardaga.

ARNDT, H.; JANNEY, R. W. (1987). InterGrammar. Toward an integrative model of verbal, prosodic and kinesic choices in speech. Berlin: Mouton de Gruyter.

BASSOLS, M. (2001). Les claus de la pragmàtica. Vic: Eumo - Universitat de Vic.

BOIX, E.; VILA, F. X. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.

BROWN, P.; LEVINSON, S. C. (1987). Politeness. Some universals in language usage. Cambridge: Cambridge University Press (1a ed., 1978).

CALSAMIGLIA, H.; TUSÓN, A. (1991). "Sociolingüística i pragmàtica". Treballs de Sociolingüística Catalana, 9, 21-30.

Caplletra 29 (2000). Volum monogràfic sobre pragmaestilística coordinat per Manuel Pérez Saldanya i Vicent Salvador.

CUENCA, M. J. (2002). "Els connectors textuals i les interjeccions". Dins SOLÀ, J. et al. (dirs.) Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, 3173-3237.

CUENCA, M. J.; HILFERTY, J. (1999). Introducción a la lingüística cognitiva. Barcelona: Ariel.

HICKEY, L. (ed.) (1989). The pragmatics of style. Londres: Routledge.

HORN, L. R. (1988). "Pragmatic theory". Dins Newmeyer, Frederick J. (ed.) Linguistics: The Cambridge Survey. Cambridge: Cambridge University Press, I, 113-145.

JAKOBSON, R. (1960): "Linguistics and poetics". Dins Sebeok, Thomas A. (ed.): Style in language. Cambridge, Mass.: M.I.T., 350-377. Trad. cat.: "Lingüística i poètica". Dins JAKOBSON, R. Lingüística i poètica i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62, 1969, 39-78.

KERBRAT-ORECCHIONI, C. (1980). L'énonciation. De la subjectivité dans le langage. Paris: Armand Colin.

KERBRAT-ORECCHIONI, C. (2001). Les actes de langage dans le discours. Théorie et fonctionnement. París: Nathan Université.

LAKOFF, R. T. (1973). "The logic of politeness; or minding your p's and q's". Papers from the ninth regional meeting. Chicago: Chicago Linguistic Society, 292-305.

LEVINSON, S. C. (1983). Pragmatics. Cambridge: Cambridge University Press.

LEVINSON, S. (2000). Presumptive meanings. Cambridge: MIT Press.

LEECH, G. N. (1983). Principles of pragmatics. Londres: Longman.

MEY, J. L. (1993). Pragmatics. An introduction. Oxford: Basil Blackwell (2a ed., 2001).

MEY, J. L. (ed.) (1998). Concise Encyclopedia of Pragmatics. Amsterdam: Elsevier.

MOESCHLER, J.; REBOUL, A. (1994): Dictionnaire enciclopédique de pragmatique. París: Éditions du Seuil.

PAYRATÓ, L. (2002a): "L'enunciació i la modalitat oracional". Dins SOLÀ, J. et al. (dirs.): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, 1149-1220.

PAYRATÓ, L. (2002b): "Non-verbal communication". Dins VERSCHUEREN, J.; ÖSTMAN, J. O.; BLOMMAERT, J.; BULCAEN, Ch. (eds.). Handbook of pragmatics. Annual Installment 2002. Amsterdam - Philadelphia: John Benjamins.

PAYRATÓ, L. (2003): Pragmàtica, discurs i llengua oral. Introducció a l’anàlisi funcional de textos. Barcelona: Editorial UOC.

PAYRATÓ, L.; ALTURO, N.; JUANHUIX, M. (2003): "The Varcom project. Variation, multimodal communication, and multilinguaslism: Discourse styles and language ideologies in oral texts". Comunicació al BAAL/CUP Seminar on Multimodality and Applied Linguistics, British Association of Applied Linguistics – Cambridge University Press, University of Reading, juliol del 2003 [en premsa].

SALVADOR, V. (1984). "Cap a un nou programa d'investigació en l'àmbit de la lingüística catalana". Miscel·lània Sanchis Guarner. Universitat de València, I, 343-348.

SPERBER, D.; WILSON, D. (1986). Relevance: Communication and cognition. Oxford: Basil Blackwell (2a ed., 1995). Trad. cast.: La relevancia. Madrid: Visor, 1994.

VANDERVEKEN, D.; KUBO, S. (eds.) (2001). Essays in speech act theory. Amsterdam: John Benjamins.

Verschueren, Jef (1987): Pragmatics as a theory of linguistic adaptation. Antwerp: International Pragmatics Association.

VERSCHUEREN, J. (1999): Understanding pragmatics. London: Edward Arnold. Trad. cast.: Para entender la pragmática. Madrid: Gredos, 2002.

VERSCHUEREN, J.; ÖSTMAN, J. O.; BLOMMAERT, J. (eds.) (1995): Handbook of pragmatics. Manual. Amsterdam - Philadelphia: John Benjamins.

VIANA, A. (1997): Raons relatives. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida - Pagès editors.

Lluís Payrató  
Universitat de Barcelona
payrato@lincat.ub.es


2 de 2