En aquest article presentem alguns exemples de com s’integren la cognició, la pragmàtica i la gramàtica. Aquesta perspectiva del llenguatge, que subjau a les teories de l’ús lingüístic com la lingüística cognitiva es contraposa amb models com l’estructuralisme o el generativisme, que deixen fora del seu objecte d’estudi tots els aspectes vinculats a l’ús. Els principis generals del cognitivisme i la discussió i l’exemplificació dels conceptes de construcció, gramaticalització o subjectivació ens mostren que la gramàtica és una entitat en evolució contínua per efecte de l’ús discursiu (la pragmàtica) i que reflecteix en certa mesura aspectes de la cognició.

L'estudi científic del llenguatge, o més precisament de la gramàtica, ha estat dut a terme a través de diferents models com l'estructuralisme, el generativisme i els models basats en l'ús, entre els quals podem destacar la lingüística cognitiva. Cadascun d’aquests models ha incidit de manera diferent en el que, segons Geeraerts (2003), podem considerar com tres perspectives complementàries: el llenguatge com a sistema social, com a sistema individual i com a activitat individual.

a) El llenguatge és un sistema social en la mesura que les llengües són mitjans de socialització i es desenvolupen en entorns col·lectius.

b) El llenguatge és un sistema individual perquè cada persona té un coneixement propi del sistema social que denominem llengua.

c) El llenguatge és una activitat individual perquè la llengua és, al capdavall, una abstracció resultant de la integració de les activitats individuals de tots els seus parlants, que al seu torn són inherentment socials, ja que la comunicació humana pressuposa més d'una persona.

Aquesta triple perspectiva explica la interdisciplinarietat intrínseca a l'estudi del llenguatge.

El model estructuralista de Ferdinand de Saussure, que es considera en sentit estricte la primera aproximació científica a la lingüística, es basa en la dicotomia llengua i parla.

Figura 1. Estructuralisme

La llengua és un conjunt de convencions codificades col·lectivament (un sistema social), mentre que la parla correspon al conjunt de combinacions produïdes de manera efectiva a través del codi (és, per tant, una activitat psicològica individual). Per als estructuralistes, la lingüística només pot ocupar-se del sistema, de manera que obtenim un model de gramàtica "dividida", en què se separa el sistema de l'activitat i s'obvia el valor del sistema individual (el coneixement individual del sistema social).

Per als generativistes, amb Chomsky al capdavant, la facultat del llenguatge s'identifica amb la competència lingüística, és a dir, la capacitat innata d'un parlant-oient d'entendre i produir un nombre (teòricament) infinit de cadenes lingüístiques a partir d'un nombre finit d'elements (les categories gramaticals: nom, verb, adjectiu, etc.) i de regles de combinació, a partir de les quals es formen oracions.

Figura 2. Gramàtica generativa

La competència, que correspon al sistema individual, s'oposa a l'actuació, l'actualització de la potencialitat de la competència en produccions lingüístiques concretes, que contenen errades i característiques no previstes en el sistema. S'entén la ment com un ordinador que, entre altres mòduls, en té un de dedicat al llenguatge, el qual combinant categories a partir d’unes regles generatives de bona formació, dóna lloc a oracions que assoleixen materialitat física a través de regles fonètiques i semàntiques de caràcter interpretatiu. Això duu a l'aïllament de la gramàtica, que es considera un mòdul separat de la resta de capacitats cognitives i que s'estudia en el vessant individual i com a sistema, deixant de banda l'activitat lingüística (l'actuació) com a no sistematitzable, i obviant també el vessant social del llenguatge, la naturalesa inherentment social que el caracteritza.

Després de l'aparició del generativisme, a finals dels 50 sorgeixen progressivament disciplines, no directament lingüístiques, que se situen en els espais que deixa desocupat aquest model: el context social (sociolingüístic), el context situacional (ús lingüístic) i el context cognitiu (relació entre significat i experiència). Emergeixen les bases de les teories de l'ús lingüístic, que intenten "recontextualitzar" la gramàtica i relacionar-la amb l'entorn social en què es desenvolupa i actualitza, amb el món i l'experiència del món, i amb l'ús lingüístic. S'hi inclouen els models funcionalistes, la semàntica formal, els estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs, la sociolingüística i la lingüística cognitiva, entre altres models.

La lingüística cognitiva es pot considerar la més comprensiva de les teories de l’ús, atès que té com a objectiu estudiar i interrelacionar els tres aspectes del llenguatge. Alguns dels principis bàsics d’aquest model ens poden fer veure la importància que hi té el context:

a) El llenguatge no és una facultat autònoma, sinó que es relaciona amb les altres habilitats cognitives humanes. Així, la filosofia en què s'inspira aquesta teoria és el que George Lakoff anomena experiencialisme, en oposició a l'anomenat objectivisme, que entén el llenguatge com a capacitat separada de les altres capacitats cognitives i desvinculat del món.

b) L'objecte d'estudi primer no és el sistema de les llengües, sinó l'ús, a partir del qual podem observar el sistema de manera dinàmica i interrelacionar estructura lingüística (sintaxi), significat (semàntica), ús lingüístic (pragmàtica) i estructura conceptual (cognició).

c) La gramàtica consisteix en l'estructuració i la simbolització del contingut semàntic a partir d'una forma fonològica.

d) El significat no s’entén des d’un punt de vista purament denotatiu, sinó que inclou els aspectes connotatius, de manera que no es poden separar semàntica i pragmàtica.

e) L'estructura semanticopragmàtica motiva, en molts casos, l'estructura gramatical i, per tant, no es pot parlar d'una sintaxi autònoma.

f) S'imposa una caracterització dinàmica del llenguatge que difumina les fronteres entre els diferents nivells del llenguatge (la semàntica i la pragmàtica, la semàntica i la gramàtica, la gramàtica i el lèxic) i mostra la relativitat de certes dicotomies, com la que oposa diacronia i sincronia, competència i actuació, denotació i connotació.

Podem analitzar alguns exemples que il·lustren aquesta concepció del llenguatge i de la lingüística. Des d’un punt de vista contrastiu, ens pot sobtar constar que un mateix concepte pren forma lingüística de maneres ben diferent en tres llengües relativament pròximes: així, en català parlem de l’oficina d’objectes trobats, en castellà de la oficina de objetos perdidos i en anglès és lost and found. És evident que ens estem referint a una mateixa realitat, la d’un lloc on es dipositen objectes que algú ha perdut i on les persones que perden pertinences van per veure si hi troben el que han perdut. Tanmateix, cada llengua ha focalitzat un aspecte d’aquesta realitat: en català la denominació correspon al lloc (oficina) i al final del procés (trobar), en castellà al lloc i a l’origen del procés (perdre), i en anglès a les dues parts del procés (perdre i trobar). El fet és que la realitat que hi ha al darrere és la mateixa, però la conceptualització no ho és. Certament, es podria dir de les altres maneres en les respectives llengües (oficina d’objectes perduts i trobats, oficina de objetos encontrados, found objects office), però, simplement, no es diu així perquè són les altres les expressions que s’han convencionalitzat. Aquesta diferència no es pot explicar a partir d’una teoria lingüística que no consideri la pragmàtica i la cognició i se centri en el sistema de la llengua o la competència.

Passant del lèxic a la sintaxi, podem revisar l’exemple d’algunes construccions que, des d’un punt de vista logicista, tenen el mateix significat bàsic:

(1)
a) En Joan va trobar l’error.
b) L’error ha estat trobat per en Joan.
c) L’error ha estat trobat.

Així, tradicionalment, s’entén que la passiva perifràstica (1b) és una transformació de l’activa corresponent (1a): el subjecte agent s’ha convertit en complement agent i esdevé prescindible (1c). Aquesta anàlisi, que és un dels exemples fonamentals de la teoria transformacional de la gramàtica generativa, deixa molts interrogants. Si actives i passives són pures variants estructurals: Per què existeixen totes dues possibilitats estructurals (amb una forma n’hi hauria prou)? Per què, si analitzem qualsevol corpus en català, resulta que és molt poc freqüent la passiva que té un complement agent? I quines són les condicions que fan que s’utilitzi una estructura o l’altra?

Només atenent a les condicions d’ús, al context, trobem respostes a aquestes preguntes. Simplificant, podem afirmar que la passiva és un dels procediments per relegar a un segon lloc o obviar el subjecte d’una construcció agentiva transitiva i, en correspondència, destacar-ne l’objecte, que passa a ocupar la posició oracional més prominent, la de subjecte gramatical. D’acord amb aquesta perspectiva, és clar per què l’agent no sol aparèixer, ja que així queda plenament destacat l’objecte. Actives i passives es relacionen, però no responen al principi matemàtic de "l’ordre dels factors no altera el producte". Encara que hi hagi una correspondència entre les dues estructures, no són equivalents: impliquen diferències en el significat i quant a condicions discursives d’ús. És fàcilment comprovable que les passives perifràstiques són poc usades en la conversa col·loquial, molt més personal, i, en el cas del català, només tenen una certa presència en registres formals, com pot ser el del llenguatge acadèmic o el de l’àrea del dret.

Però desfocalitzar l’agent no és una propietat exclusiva de la passiva perifràstica; una funció semblant tenen les construccions reflexes (passives o impersonals) (2a), o les impersonals amb interpretació genèrica (2b-c).

(2)
a) S’ha trobat l’error.
b) Hom ha trobat l’error.
c) Han trobat l’error.

Aquestes construccions són en gran part equivalents a la passiva L’error ha estat trobat; tanmateix, presenten la diferència de no destacar l’objecte de l’acció, perquè l’agent continua implícit en l’estructura ("algú ha trobat l’error"), només que és un agent indeterminat, que no interessa discursivament concretar per qualsevol motiu. Així, el que queda destacat és l’acció. D’aquests fets dóna compte el concepte de construcció, segons el qual una forma i un significat no es relacionen de manera totalment arbitrària ni totalment predictible, de manera que certs aspectes de la forma o del significat no es poden derivar dels components de la construcció sinó que són efectes de la construcció mateixa, la qual porta aparellada aspectes pragmàtics que els parlants coneixem.

D’altra banda, podem notar que el català utilitza molt menys la passiva perifràstica que l’anglès i això pot ser degut a l’existència de les construccions reflexes que ocupen gran part de l’espai de la passiva perifràstica de l’anglès, llengua que no té estructures reflexes.

Igual com en el cas dels objectes trobats, cada llengua conceptualitza les situacions de manera diferent i les codifica amb estructures que impliquen uns efectes discursius també diferenciats. Així, la gramàtica no és independent de la cognició ni de les condicions d’ús, sinó que s’estableix una interrelació constant entre els tres nivells: cognició, pragmàtica i gramàtica.

Una bona mostra de la interrelació entre la pragmàtica i la gramàtica, la constitueixen els treballs realitzats dins de la teoria de la gramaticalització, a la qual han contribuït lingüistes pròpiament cognitivistes, com Sweetser, i lingüistes funcionalistes com Traugott, Hopper, Thompson o Heine. La teoria de la gramaticalització s'arrela en les propostes de Meillet o de l'estructuralista Kurylowicz, que defineixen la gramaticalització com el procés a partir del qual "una unitat lèxica o estructura assumeix una funció gramatical, o […] una unitat gramatical assumeix una funció més gramatical" (Heine et al. 1991: 2). La moderna versió d'aquesta línia de recerca entén que la gramaticalització és més que un procés de conversió d'elements lèxics en gramaticals; és un fenomen més complex que implica modificacions en la funció discursiva i en l'estructura sintàctica de les llengües.