La situació sociolingüística de l'anglès
al Japó, per Nobuyuki Tukahara

A la introducció hem fet referència a la proposta d'oficialització de l'anglès. De fet, aquesta mena de proposta aparegué l'any 1872, l'època en la qual la societat japonesa s'afanyava a modernitzar-se. Arinori Mori, de la primera delegació japonesa als Estat Units, va escriure a W. D. Whitney, l'il·lustre lingüista i professor de la Universitat de Yale, per demanar-li l'opinió sobre l'adopció de l’anglès a l'Estat japonès. Tot seguit, citem una part d'aquesta carta (Kawasumi 1978: 47).

"The spoken language of Japan being inadequate to the growing necessities of the people of that Empire, and too poor to be made, by a phonetic alphabet, sufficiently useful as a written language, the idea prevails among us that, if we would keep pace with the age, we must adopt a copious and expanding European language. The necessity for this arises mainly out of the fact that Japan is a commercial nation; and also that, if we do not adopt a language like that of English, which is quite predominant in Asia, as well as elsewhere in the commercial world, the progress of Japanese civilization is evidently impossible. Indeed a new language is demanded by the whole Empire".

La proposta de Mori es va fer, òbviament, des del punt de vista de l'estratègia estatal. I l'estratègia consistia a admetre la jerarquia lingüística i situar l'Estat a la classe més alta d'aquesta. Seria molt pràctica, si una llengua fos un mer instrument. La ideologia lingüística que trobem aquí es pot interpretar com a "llengua=instrument". (17) Whitney va replicar la proposta de Mori assenyalant el perill de segregació lingüística en la societat japonesa, entre altres coses.

Després de 128 anys, va aparèixer l'informe esmentat. En citem una part . (18)

"It will not be easy to ride the waves of the information technology revolution and globalization. The only way to cope will be to expand domestic use of the Internet and of English as the international lingua franca. People should be familiarized with both on a mass level in childhood. Lest there be any misunderstanding, we stress that Japanese is a wonderful language. We should nurture culture and cultivation, sensibility and thinking power, by treasuring Japanese and acquiring good Japanese language skills. But to argue that this means rejecting foreign languages reflects mistaken, zero-sum thinking. It is a fundamental fallacy to believe that cherishing the Japanese language precludes studying other languages or that caring for Japanese culture requires rejecting foreign cultures. If we treasure the Japanese language and culture, we should actively assimilate other languages and cultures, enriching Japanese culture through contact with other cultures and showing other countries the attraction of Japanese culture by introducing it in an appropriate fashion in their languages. English has become the international lingua franca, a process accelerated by the Internet and globalization. So long as English is effectively the language of international discourse, there is no alternative to familiarizing ourselves with it within Japan. Even if we stop short of making it an official second language, we should give it the status of a second working language and use it routinely alongside Japanese."

Fixem-nos també en el fet que aquesta reforma lingüística es va proposar abans de la creació de l’esperanto.

El discurs sembla diferent, però essencialment és el mateix. S'hi ha afegit l'argument de respectar el japonès i no hi apareix el pessimisme que tenia Mori sobre la llengua japonesa. Malgrat això, la ideologia lingüística arrelada en el nucli de l'argument és la mateixa. No qüestiona la jerarquia lingüística. Ans exhorta a aprofitar-la.

Un altre punt comú és la dimensió de la visió. Els dos discursos parteixen de l'Estat i no de l'individu. Hi falta la perspectiva que facilita el concepte de dret lingüístic, cosa que ens insinua la raó del menyspreu vers les llengües autòctones distintes al japonès a l'Estat japonès.

4. Conclusió

El fervor cap a l'aprenentatge de l’anglès no correspon a la necessitat real de competència en anglès a la societat japonesa. Podríem dir que la causa d'aquest fenomen és la ideologia lingüística que tracta una llengua com a mer instrument i fomenta el discurs que només elogia i admira el caràcter circulant de la llengua. Aquesta ideologia s'arrela no solament en l’àmbit polític, sinó també en l'individual. Hi ha moltes persones que aprenen anglès sense cap necessitat urgent i es presenten a les proves de competència voluntàriament, pagant-ne tot el cost. Recordem que els ingressos de l'acadèmia privada arribaven a 992.220.000 euros, l'any 1997.

A la societat japonesa, a més de l'anglès, s'hi parlen més llengües. Fins i tot tenim dues llengües autòctones diferents a l'idioma japonès. A més, hi ha una comunitat lingüística força gran de coreà. Tenint en compte la història, no seria estrany que hi hagués una proposta d'oficialització de totes aquestes llengües. Les dues primeres són llengües minoritzades al llarg del procés de la modernització de l'Estat japonès, i l'última és la llengua d'exsúbdits de l'Imperi japonès (la majoria dels coreans que viuen a l'Estat japonès avui dia són descendents d’aquells que van arribar de la península coreana i es van instal·lar a l'arxipèlag quan eren japonesos). Però, no n'hi ha hagut. La indiferència vers aquestes llengües no és aliena al fervor que rep l'aprenentatge de l'anglès. La indiferència i el fervor són els dos punts extrems d'una única regla que mesura el valor de l'idioma només pel seu preu al mercat. Convé recordar l'aclaparadora presència de l’anglès al sistema escolar i als cursos televisius i radiofònics.

Al llarg de la modernització de la societat japonesa, han sorgit diverses propostes sobre l'oficialització de l'anglès i algunes han estat objecte de debat social. Nogensmenys, mai no s'ha fet cap cens lingüístic. Totes aquestes propostes i tots aquests debats no han tingut una base científica, solament n'han tingut d’ideològica, cosa que ens demostra el caràcter fictici de la necessitat d'anglès propagada. Ara caldria dur a terme un cens lingüístic, però no per discutir l'oficialització de l'anglès, sinó per plantejar una política lingüística que garanteixi el dret lingüístic dels parlants de les llengües minoritzades a l'Estat japonès.