Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística catalana


Escenari jurídic actual de la normalització lingüística en la televisió local,
per Bruguers Jardí


CONTINUA


suposa, a més, «noves formes de radiodifusió diferents dels tradicionals canals generalistes, com els canals de pagament, els temàtics, i l’anomenada televisió a la carta en les seves diferents modalitats». (7)

Com a conseqüència de tot plegat hi ha, si més no, dues qüestions a tenir en compte: l’una, que les audiències televisives es fraccionen; l’altra, que la irrupció de la televisió privada fa reconsiderar el paper del servei públic de televisió.

1.1. La fragmentació de les audiències

L’obertura a la concurrència i la consegüent multiplicació d’actors ha tingut un impacte profund en l’economia dels serveis de radiodifusió. Els canvis en les lògiques de difusió de la informació han comportat canvis en les lògiques de producció, ja que ha crescut la necessitat de donar nous continguts a les programacions.

Val a dir que les lògiques de producció es veuen influenciades, en un primer moment, pel tipus de finançament del mitjà de comunicació. És a dir, depenen de si és un mitjà privat, i per tant el finançament s’obté dels recursos obtinguts de la publicitat o dels abonats; o és públic o semipúblic o semiprivat ¾ com es prefereixi anomenar¾ , i per tant, si més no, disposa d’una font de finançament estable. És evident, també, que les lògiques de producció responen a una anàlisi de les possibilitats que ofereixen els mercats emergents.

Un d’aquests mercats emergents ha sorgit entorn de la televisió local. La proliferació de televisions locals http://www.xtvl.org respon a l’èxit del concepte de televisió de proximitat. En la televisió de proximitat, la producció està motivada per la cerca de l’imaginari i de l’activitat social i econòmica de l’entorn local, per la qual cosa, també, la televisió de proximitat és considerada una eina de cohesió social.

1.2. El paper de la radiodifusió pública envers la privada

Malgrat que s’ha considerat que la televisió local és una eina de cohesió social, hi ha qui pensa que com a conseqüència de la transformació de les lògiques de producció esmentada en el punt anterior, trontolla el paper de la radiodifusió com a instrument central de transformació de l’opinió pública. En aquest sentit, Miquel de Moragas Spà afirma:

«Ja a finals dels 90 es disposa de suficient experiència com per poder fer un diagnòstic sobre els resultats culturals i polítics de la generalització de les televisions privades a Europa. D’aquesta experiència en sorgeixen dos arguments centrals en la defensa del manteniment dels sistemes públics de televisió:

»En primer lloc, el lliure mercat no garanteix, suficientment, les funcions polítiques, socials i culturals que podem atribuir a la televisió a la societat moderna.

»En segon lloc, no existeix una estricta correspondència entre mercat audiovisual i les comunitats (lingüístiques, culturals, nacionals, entre d’altres).» (8)

Certament, vistes les conseqüències extretes per Miquel de Moragas Spà, potser caldria replantejar un vell debat: el del paper dels mitjans de comunicació en el procés de normalització lingüística de la llengua catalana. Independentment de quina sigui la reflexió sobre el procés de normalització lingüística pel que fa a les noves televisions o canals grans, sembla que, amb el nou escenari de la televisió local, potser han canviat algunes de les claus conceptuals per desenrotllar-lo.

2. La normalització lingüística i la televisió: el que regulen les lleis

La regulació jurídica de l’ús de la llengua catalana en els mitjans de comunicació s’ha fet tant des de les lleis catalanes i recomanacions de distint abast sobre política lingüística (Llei 7/1983, de 13 d’abril, de normalització lingüística de Catalunya; Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística http://www.gencat.cat/llengua/legislacio; Declaració universal dels drets lingüístics, 1996 http://www.egt.ie/udhr/udlr-ca.html; entre d’altres) com des de les lleis i recomanacions específiques de regulació del sector audiovisual (Llei 8/1996, de 5 de juliol, de regulació de la programació audiovisual distribuïda per cable http://www3.gencat.cat:81/dgrtv/ftp/cllei8.pdf; Decret 320/1996, d’1 d’octubre, de regulació del règim jurídic de les televisions locals per ones terrestres http://www3.gencat.cat:81/dgrtv/ftp/cd320.pdf Llei 2/2000, de 4 de maig, del CAC http://www3.gencat.cat:81/dgrtv/ftp/clleica.pdf; Informe Bangemann: recomanacions del consell sobre la Societat de la informació, 1995, entre d’altres).

Els trets que caracteritzen les lleis catalanes pel que fa la normalització lingüística a la televisió són tres: les lleis donen suport al procés de normalització lingüística, estableixen quotes de llengua en les emissions i, finalment, indiquen règims de sanció en cas d’incompliment de les quotes establertes.

2.1. El suport al procés de normalització lingüística

En general, i en relació amb la normalització lingüística, val a dir que tant les lleis com les recomanacions ja esmentades, exposen una filosofia d’empara a l’ús, a la difusió, a la promoció i a la normalització de la llengua catalana i, també, de suport al pluralisme lingüístic. Pel que fa a aquesta filosofia general, els principis més clars s’expressen en les lleis següents:

Decret 320/1996, d’1 d’octubre, de regulació de les televisions locals per ones terrestres: en el títol 1, article 3, apartat h), s’expressa com a principi general de les televisions locals «la col·laboració en el procés de normalització de la llengua catalana, i de la llengua aranesa en el seu àmbit territorial, d’acord amb els objectius i condicions que estableix la Llei 7/1983, de 13 d’abril, de normalització lingüística de Catalunya».

 

2 de 6