|
suposa, a més, «noves formes de
radiodifusió diferents dels tradicionals canals generalistes, com els canals de pagament,
els temàtics, i lanomenada televisió a la carta en les seves diferents
modalitats». (7)
Com a
conseqüència de tot plegat hi ha, si més no, dues qüestions a tenir en compte:
luna, que les audiències televisives es fraccionen; laltra, que la irrupció
de la televisió privada fa reconsiderar el paper del servei públic de televisió.
1.1. La fragmentació de les audiències
Lobertura a la concurrència i la consegüent multiplicació dactors
ha tingut un impacte profund en leconomia dels serveis de radiodifusió. Els canvis
en les lògiques de difusió de la informació han comportat canvis en les lògiques de
producció, ja que ha crescut la necessitat de donar nous continguts a les programacions.
Val a dir que les
lògiques de producció es veuen influenciades, en un primer moment, pel tipus de
finançament del mitjà de comunicació. És a dir, depenen de si és un mitjà privat, i
per tant el finançament sobté dels recursos obtinguts de la publicitat o dels
abonats; o és públic o semipúblic o semiprivat ¾ com es prefereixi anomenar¾ , i per
tant, si més no, disposa duna font de finançament estable. És evident, també,
que les lògiques de producció responen a una anàlisi de les possibilitats que ofereixen
els mercats emergents.
Un
daquests mercats emergents ha sorgit entorn de la televisió local. La proliferació
de televisions locals http://www.xtvl.org respon a lèxit del concepte de
televisió de proximitat. En la televisió de proximitat, la producció està motivada per
la cerca de limaginari i de lactivitat social i econòmica de lentorn
local, per la qual cosa, també, la televisió de proximitat és considerada una eina de
cohesió social.
1.2.
El paper de la radiodifusió pública envers la privada
Malgrat que sha considerat que la televisió local és una eina de cohesió
social, hi ha qui pensa que com a conseqüència de la transformació de les lògiques de
producció esmentada en el punt anterior, trontolla el paper de la radiodifusió com a
instrument central de transformació de lopinió pública. En aquest sentit, Miquel
de Moragas Spà afirma:
«Ja a finals dels 90 es disposa de suficient experiència com per poder fer un
diagnòstic sobre els resultats culturals i polítics de la generalització de les
televisions privades a Europa. Daquesta experiència en sorgeixen dos arguments
centrals en la defensa del manteniment dels sistemes públics de televisió:
»En primer lloc,
el lliure mercat no garanteix, suficientment, les funcions polítiques, socials i
culturals que podem atribuir a la televisió a la societat moderna.
»En segon lloc,
no existeix una estricta correspondència entre mercat audiovisual i les comunitats
(lingüístiques, culturals, nacionals, entre daltres).» (8)
Certament, vistes
les conseqüències extretes per Miquel de Moragas Spà, potser caldria replantejar un
vell debat: el del paper dels mitjans de comunicació en el procés de normalització
lingüística de la llengua catalana. Independentment de quina sigui la reflexió sobre el
procés de normalització lingüística pel que fa a les noves televisions o canals grans,
sembla que, amb el nou escenari de la televisió local, potser han canviat algunes de les
claus conceptuals per desenrotllar-lo.
2. La normalització lingüística i la televisió: el que regulen les lleis
La
regulació jurídica de lús de la llengua catalana en els mitjans
de comunicació sha fet tant des de les lleis catalanes i recomanacions
de distint abast sobre política lingüística (Llei 7/1983, de 13
dabril, de normalització lingüística de Catalunya; Llei 1/1998,
de 7 de gener, de política lingüística http://www.gencat.cat/llengua/legislacio;
Declaració universal dels drets lingüístics, 1996 http://www.egt.ie/udhr/udlr-ca.html;
entre daltres) com des de les lleis i recomanacions específiques
de regulació del sector audiovisual (Llei 8/1996, de 5 de juliol,
de regulació de la programació audiovisual distribuïda per cable
http://www3.gencat.cat:81/dgrtv/ftp/cllei8.pdf;
Decret 320/1996, d1 doctubre, de regulació del règim
jurídic de les televisions locals per ones terrestres http://www3.gencat.cat:81/dgrtv/ftp/cd320.pdf
Llei 2/2000, de 4 de maig, del CAC http://www3.gencat.cat:81/dgrtv/ftp/clleica.pdf;
Informe Bangemann: recomanacions del consell sobre la Societat
de la informació, 1995, entre daltres).
Els trets que caracteritzen les lleis catalanes pel que fa la normalització
lingüística a la televisió són tres: les lleis donen suport al procés de
normalització lingüística, estableixen quotes de llengua en les emissions i, finalment,
indiquen règims de sanció en cas dincompliment de les quotes establertes.
2.1.
El suport al procés de normalització lingüística
En general, i en relació amb la normalització lingüística, val a dir que tant
les lleis com les recomanacions ja esmentades, exposen una filosofia dempara a
lús, a la difusió, a la promoció i a la normalització de la llengua catalana i,
també, de suport al pluralisme lingüístic. Pel que fa a aquesta filosofia general, els
principis més clars sexpressen en les lleis següents:
Decret 320/1996,
d1 doctubre, de regulació de les televisions locals per ones terrestres: en
el títol 1, article 3, apartat h), sexpressa com a principi general de les
televisions locals «la col·laboració en el procés de normalització de la llengua
catalana, i de la llengua aranesa en el seu àmbit territorial, dacord amb els
objectius i condicions que estableix la Llei 7/1983, de 13 dabril, de normalització
lingüística de Catalunya». |