Política lingüística a la Federació Russa: diversitat lingüística i identitat nacional, per Marc Leprêtre

Aquest article dóna una perspectiva general dels diferents tipus de política lingüística aplicats a la Federació Russa, dedicant una especial atenció als antecedents històrics, les relacions entre llengua i nacionalisme i la promoció de la diversitat lingüística com a instrument per a prevenir els conflictes interètnics i assegurar una gestió pacífica i equilibrada de la diversitat lingüística. El text s’estructura en quatre seccions: els antecedents històrics de la situació (política lingüística i nation-building a l’URSS); les tensions interètniques a la Federació Russa dins del context postsoviètic; el despertar dels grups nacionals a Rússia; i les estratègies de futur per a una gestió equilibrada de la diversitat lingüística a la Federació Russa i als estats ex-soviètics (1).

versió per imprimir en PDF. 254 k

1. Antecedents històrics: política lingüística i nation-building a l'URSS
2. Les tensions interètniques a la Federació Russa en l'espai post-soviètic
3. El despertar dels grups nacionals a Rússia
4. Conclusió: estratègies de futur per a una gestió equilibrada de la diversitat cultural a la Federació Russa i als estats ex-soviètics
5. Bibliografia

1. Antecedents històrics: política lingüística i nation-building a l’URSS

Els processos de política i planificació lingüístiques que s’estan duent a terme des de 1991 a la Federació Russa no poden explicar-se sense fer una breu referència al rerefons històric, polític i social originat per les polítiques lingüístiques i de nacionalitats aplicades durant dècades a l’antiga Unió Soviètica. Amb tot, i atès que aquest article tracta del que està passant actualment respecte de la gestió de la diversitat lingüística, tractaré de resumir al màxim els antecedents històric. (2)

El procés de nacionalització (3) que es va dur a terme a les repúbliques federades tenia un caràcter paradoxal en tant que d’una banda, el règim soviètic va dotar les nacionalitats d’un estatus políticoterritorial ben definit, fins i tot en el cas d’aquelles ètnies que no havien ni tan sols assolit un estadi de desenvolupament precapitalista, amb la qual cosa la construcció de nacions a la Unió Soviètica es va caracteritzar pel fet de convertir en unitats políticoterritorials unes nacions que primer s’havien constituït com a comunitats culturals durant el període tsarista, contràriament al que ha succeït amb diversos casos a Europa occidental. D’altra banda, aquests processos, a partir dels inicis dels anys 30, es van desenvolupar paral·lelament a l’aplicació progressiva d’una política d’erosió de les cultures nacionals, que només preservà els elements més purament etnogràfics i folklòrics. Així, doncs, si ens atenem a l’esquema proposat per Gellner respecte de la formació de les nacions durant els processos d’industrialització (4), podem dir que el marxisme-leninisme soviètic no considerà les nacionalitats perifèriques com unes societats profundament arrelades en les estructures polítiques i econòmiques modernes, sinó com a 'nacions folklòriques' o etnogràfiques.

El plantejament teòric subjacent a la política dels bolxevics respecte de les nacionalitats -la korenizatsiia (5)- constituïa una fórmula segons la qual aquelles nacions que havien vist com els seus drets col·lectius havien estat negats i perseguits durant el període tsarista havien de poder tenir accés al lliure exercici d’aquests drets dins del marc de la construcció del socialisme, amb l’objectiu d’arribar elles mateixes a la conclusió que l’emancipació nacional no constituïa per si mateixa una solució als seus problemes de desenvolupament nacional, cultural, social, polític i econòmic, sinó que passava per assumir la doctrina universalista de l’internacionalisme proletari. Per consegüent, l’objectiu final havia de ser la fusió de totes les nacions dins d’una sola comunitat socialista, un cop les cultures nacionals haguessin pogut desenvolupar-se dins del marc de la societat soviètica, tal com ho subratllà Stalin en el transcurs del XVI Congrés del PC(b)US (6) al 1930 (7). Així mateix, en l’ordre pragmàtic, aquesta política havia de ser un lenitiu per a les tensions polítiques, socials i nacionals que, des de meitat del XIX s’havien desferma de manera successiva a les ciutats, a les regions rurals i a la perifèria de Rússia i que formaven part integrant d’un ampli procés revolucionari al si del qual, ja ho hem vist, aquestes tensions mantenien unes relacions dinàmiques i antagòniques. A fi i efecte de resoldre aquests conflictes en les regions perifèriques, els bolxevics van articular tres tipus de polítiques: l’aplicació del principi d’autonomia nacional-territorial en la constitució de la RSFSR; la creació d’unitats territorials autònomes en les regions perifèriques, i l’aplicació de la korenizatsiia a gran escala. Paral·lelament, aquestes polítiquesva tenir dos corol·laris amb vistes a garantir el suport dels camperols i dels treballadors urbans al règim: la N.E.P. i la incorporació massiva de proletaris a les files dels nous quadres comunistes. El precipitat sociolingüístic de les polítiques soviètiques cap a les nacionalitats pot resumir-se de la manera següent: "La politique linguistique est sans aucun doute le plus original de l’action menée par le pouvoir en matière nationale. C’est aussi, cela est certain, sa plus parfaite réussite (8)."

La política lingüística de la Unió Soviètica constituí, doncs, una de les majors realitzacions del règim i no es pot desvincular dels esdeveniments històrics, socials i econòmics ni de les diferents correlacions de forces en la distribució del poder que es produïren al llarg dels setanta-quatre anys de règim soviètic. Així mateix, els canvis en l’estructura demogràfica generats pel procés de modernització contribuïren a intensificar, especialment a les àrees urbanes, els problemes derivats del contacte de llengües, matisats per altres variables com ara les dimensions dels grups lingüístics i nacionals, l’experiència (continuada o recent) de contactes amb altres grups ètnics, la situació geogràfica o les afinitats lingüístiques i culturals.