Aquest marc funcional de referència podria constar dels següents cinc apartats que, alhora, comprendria multitud d’indicadors: (9)

a. Context (població total i any per any; PIB per habitant; relació de la població amb l’activitat econòmica; població immigrant i la seva edat…);

b. Recursos (despesa pública en promoció de l’ús del basc; proporció de població activa que treballa com a agent de normalització lingüística (professorat, tècnics d’èuscar, traductors, intèrprets, periodistes…);

c. Desenvolupament legislatiu i programes sectorials d’actuació (percentatge d’alumnes del sistema educatiu basc per models lingüístics (A, B, D, X) i per etapes educatives, segons la titularitat (públic, privat); presència de la música cantada en basc en les emissions; difusió (nombre d’exemplars editats) en la premsa local i regional (gratuïta) amb indicació del percentatge de notícies en basc…);

d. Processos (nombre d’administracions, de centres educatius o d’empreses amb plans de basc…);

e. Resultats (transmissió intergeneracional del basc, inclosa la família, per edats; ús del basc en àmbits formals i informals).

És difícil de determinar el nombre d’indicadors que han d’integrar un sistema per la qual cosa és molt important fixar criteris per a la selecció d’aquests, (10) com ara:

• Rellevància i significació: els indicadors han d’aportar informació significativa sobre aspectes rellevants de la política lingüística;

• Immediatesa: els indicadors han de facilitar una idea ràpida i global de la situació sociolingüística i de la política lingüística, oferint els seus trets més característics de manera sintètica;

• Solidesa tècnica; és a dir, validesa i fiabilitat.

• Viabilitat: implica l’obtenció i el càlcul factible dels indicadors, tant pel que fa a la informació que es necessita com al seu cost.

• Perdurabilitat: suposa l’estabilitat temporal dels indicadors calculats, de manera que s’asseguri la possibilitat d’estudis longitudinals de la situació sociolingüística i de la política lingüística.

• Selecció consensuada: el procés de selecció d’indicadors sempre és difícil, ja que obliga a posar d’acord punts de vista no necessàriament coincidents i prioritats diferents. És fonamental que aquest procés estigui regit per la recerca del consens.

3. Principals resultats

Un cop hem dit això, a continuació procedirem a presentar les principals conclusions dels estudis sociolingüístics de la Viceconselleria de Política Lingüística. Aquests estudis presenten una situació molt complexa i canviant, caracteritzada per:

• Canvis profunds en l’estructura de la nostra població, fruit de: a) una pèrdua de població molt important provocada pel brusc descens de la natalitat (la pèrdua entre els més joves és realment espectacular) cosa que provoca, simultàniament, l’envelliment accelerat; b) i de la progressiva incorporació d’immigrants que encara s’intensificarà més durant els pròxims anys.

• Un profund canvi qualitatiu en el col·lectiu de bascoparlants motivat per la progressiva substitució de bascoparlants natius (euskaldunzaharras), (11) conseqüència directa de la massiva incorporació de bilingües joves per a qui el basc és la seva L2 (entre els més joves, els neobascoparlants (12) superen ja als bascoparlants natius). Ambdós col·lectius són qualitativament molt diferents tant des del punt de vista del seu domini o facilitat relativa a l’hora d’expressar-se en basc o en castellà, com des del punt de vista de la densitat de bascoparlants que hi ha en les seves xarxes de relacions familiars, social (i laboral), cosa que condiciona enormement els seus respectius usos lingüístics.

Precisament, aquestes profundes transformacions que estan succeint simultàniament dificulten que l’enorme increment de bilingües, així com el lleuger augment del basc per edats, siguin més perceptibles en el conjunt de la nostra societat. En qualsevol cas, a continuació presentem en titulars que intentarem desenvolupar posteriorment, alguns dels trets que caracteritzen l’evolució sociolingüística del nostre país:

• La majoria de la població aposta per l’acció positiva a favor del basc, llengua minoritària i minoritzada.

• L’avenç en la transmissió intergeneracional del basc és espectacular gràcies a la incorporació de desenes de milers de nous parlants fruit de l’euskaldinització del sistema educatiu basc.

• La transmissió familiar del basc és quasi plena. Malgrat això, el percentatge de persones del qual L1 és únicament el basc es manté pràcticament estable sobre la població total, tot i que augmenta lleugerament si se suma als qui tenen com a L1 el basc i el castellà, les dos llengües simultàniament.

• L’ús del basc (sobretot, en els àmbits d’ús més formals, però també en els àmbits d’ús informals) està augmentant però 10 anys més tard i en menor mesura que el seu coneixement. Malgrat això, les persones que s’expressen habitualment en basc són minoria en tots els grups d’edat (quasi mai no superen el 25 %), tot i que hi ha notables diferències segons l’edat: entre els més grans, això és, entre els nascuts abans de 1937, hi ha poques diferències entre els qui s’expressen en basc, els qui el saben parlar correctament i els qui el van tindre com a L1, solament o juntament amb el castellà; en canvi, entre els més joves, això és entre els nascuts després de 1977, els qui parlen habitualment en basc són algunes poques persones més (és l’únic tram d’edat en què l’ús supera lleugerament la barrera del 25 % de la població), però, tot i que resulti paradoxal, són el doble dels qui el van adquirir com a primera llengua i només una mica més de la meitat dels qui el saben parlar correctament.

Com dèiem anteriorment, l’avenç en la transmissió intergeneracional del basc és espectacular: mentre que el 1981 els castellans monolingües duplicaven i, fins i tot, triplicaven els bascoparlants, millor dit, els bilingües en tots els grups d’edat, 15 anys més tard, entre els joves menors de 25 anys, són els bilingües els qui superen i, fins i tot, dupliquen als castellans monolingües però, com ja hem assenyalat anteriorment, el brusc descens de la natalitat impedeix que aquest augment de bilingües tingui un major reflex en la població total.

No obstant això, a causa del fet que la incorporació de joves bilingües obeeix, bàsicament, a l’euskaldinització del sistema educatiu, només la tercera part dels bilingües s’expressen en basc amb major fluïdesa, destresa o facilitat que en castellà. Així, doncs, el pes dels neobascòfons entre els bilingües és cada cop més gran i aquest canvi qualitatiu tan important repercuteix directament en l’ús del basc, ja que les condicions objectives perquè s’expressin habitualment en basc són, en aquest cas, bastant més desfavorables. Per tant, urgeix la posada en marxa de programes específics que permetran a aquests joves bilingües reforçar la competència lingüística adquirida a l’escola per evitar així un risc que, un cop fora d’aquesta, la perdin. En aquest sentit, és precís articular reforços socials addicionals de caràcter sentimental i afectiu (l’amor, l’aprovació i la consideració de la família, dels semblants i d’altres persones significatives de totes les generacions i a distinsts nivells d’intimitat) o de caràcter instrumental o pràctic (premis, càrrecs i ocupacions i altres proves tangibles d’èxit i realització que són degudament valorats per la societat) que permetin que aquestes destreses i aprenentatges arrelin i es tornin autosostingudes i d’operativitat autònoma.

Des del punt de vista de la mobilitat lingüística, cal subratllar que, en la CAB, les incorporacions al basc són molt superiors a les pèrdues (aquestes s’han minimitzat enormement); que a Navarra, les incorporacions superen lleugerament les pèrdues; i, al contrari, al País Basc del Nord, les pèrdues superen, amb escreix, les incorporacions. Aquestes situacions són un fidel reflex de les polítiques lingüístiques vigents a cada un dels tres territoris (pdf 40KB).

D’altra banda, la major part dels bilingües de la CAB s’expressen principalment en basc, o en basc i en castellà, no solament amb la família sinó també en la comunitat pròxima (amics, companys de treball, sacerdot) i fins i tot, en els àmbits d’ús més formals (banc, ajuntament), a excepció dels serveis de salut.

L’ús del basc està augmentant sensiblement en aquests darrers anys (13) en tots els àmbits d’ús analitzats. Ara bé, les persones que s’expressen habitualment en basc que són, en xifres absolutes, cada cop més, són, percentualment, cada cop menys respecte de la població total, cosa que és conseqüència directa de l’enorme increment de bilingües de què la primera llengua no és el basc en la nostra societat.

En definitiva, el perfil del col·lectiu dels bascoparlants està experimentant una transformació tan radical que les tradicionals senyes d’identitat d’aquest col·lectiu (bascoparlants són els qui tenen el basc com a primera llengua, el saben parlar correctament i el parlen habitualment a casa seva i/o amb els seus amics) són cada cop més difícils de reconèixer (cada cop són menys els bascoparlants de què la primera llengua és el basc i cada cop més els qui no s’expressen habitualment en basc). Així doncs, ¿no estarem davant de les portes d’un canvi de la norma social imperant que fins al present ha garantit, entre els bascoparlants, un ús predominant del basc en àmbits d’ús com ara la família o els amics, en definitiva, una situació de diglòssia que n’ha possibilitat la pervivència al llarg del temps?

Pel que fa als factors que en condicionen l’ús, les anàlisis fetes a partir tant de les enquestes sociolingüístiques (pdf 53KB) com dels censos (pdf 160KB), mostren clarament que són la densitat d’euskalduns de la xarxa de relacions i la competència lingüística relativa a la primera i segona llengua les que tenen una major incidència:

• Per garantir un ús predominant del basc a casa es necessita que la densitat de bascoparlants en aquest àmbit d’ús, superi el 80%.

• A casa, l’ús dels qui tenen el basc com a primera llengua és deu vegades superior al dels qui són bilingües d’origen i més de vint vegades superior al dels neobascòfons.

Els mapes sintètics dels municipis de la CAB, superiors als 10.000 habitants, per barris mostren que l’avenç del basc és un fet, des del punt de vista de l’increment de la densitat de bascoparlants en les xarxes de relacions socials, però també mostren que aquest increment de la densitat, avui dia, és insuficient i no arriba al nivell llindar necessari per garantir un ús social més generalitzat (Vitòria-Gasteiz (pdf 57KB); Bilbao (pdf 100KB); Donostia-Sant Sebastià (pdf 72KB).

Per finalitzar, presentarem una visió panoràmica de la transmissió intergeneracional del basc especificant clarament l’aportació de la transmissió familiar.