Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística internacional
Hivern 2002


Estudis sociolingüístics de la Viceconselleria de Política Lingüística del Govern Basc, per Miren Mateo i Xabier Aizpurua

Els estudis sociolingüístics impulsats aquesta última dècada per la Viceconselleria de Política Lingüística del Govern Basc són un exponent de la voluntat d’implementar i avaluar periòdicament les polítiques d’acció positiva a favor del basc.
En aquest sentit, les enquestes sociolingüístiques d’Euskal Herria, fetes cada cinc anys des de 1991 són, juntament amb els censos, els instruments bàsics per a l’obtenció dels indicadors d’avaluació finals de l’eficàcia de les polítiques lingüístiques desenvolupades per a la promoció de l’ús del basc. Aquestes enquestes ens permeten, d’una banda, contrastar i completar la informació derivada dels censos de població i dels padrons municipals d’habitants que, des de 1981, ofereixen dades relatives a la llengua materna, el coneixement i l'ús del basc i, d'altra banda, obtenir la informació bàsica necessària en aquells territoris de parla basca (País Basc Nord) de què no es disposa de dades censals.
En aquest article es presenta una breu panoràmica dels indicadors d’avaluació de la política lingüística i de l’evolució sociolingüística i dels seus principals resultats en la Comunitat Autònoma Basca (CAB)

versió per imprimir en PDF. 665 k

 

Sumari

1. Introducció

2. Indicadors d'evolució sociolingüística

3. Principals resultats

4. Conclusions finals

5. Estudis de la Viceconselleria de Política Lingüística

 

1. Introducció

Segons Joseba Intxausti: (1) "Les estadístiques de l’alabès Ladislao Velasco constitueixen les dades més fidedignes que reconeixem sobre el nombre de parlants bascos del segle passat". S’ha de remarcar l’elevadíssim percentatge de bascoparlants de la quasi totalitat dels diversos territoris d’Euskal Herria (pdf 48BK): (2) Gipuzkoa (1867), 96 %; Bizkaia (1867), 81 %; País Basc Nord (1866), 65 %; Navarra (1867-68), 20 % i Àlaba (1867), 10 %.

Tenint en compte aquestes dades cal remarcar que, durant el darrer segle, la regressió ininterrompuda del basc, a causa de múltiples factors que no intentarem d’explicar ara, ha provocatr un desplaçament lingüístic de tal magnitud que, avui dia:

  • Gairebé han desaparegut els parlants monolingües bascoparlants (euskalduns); (3)

  • El nombre de parlants bascòfons s’ha reduït a menys de la tercera part dels seus efectius;

  • La població la llengua materna de la qual és el basc és minoritària en tots els territoris d’Euskal Herria.

S’han complert ja més de 20 anys des que l’Estatut d’autonomia (CAB, 1979) proclamés el basc llengua oficial de la Comunitat Autònoma del País Basc i de la recuperació de les nostres pròpies institucions. Una de les mesures fonamentals adoptades en la Comunitat Autònoma del País Basc va ser la Llei 10/1982, bàsica de normalització de l’ús del basc, que després de reconèixer els drets lingüístics dels ciutadans va establir els deures dels poders públics amb la finalitat d’aconseguir la plena normalització del basc. Des d’aquest moment, la inversió del desplaçament lingüístic (reversing language shift) es va convertir en l’eix principal de la política lingüística dels anys successius.

Segons Joshua Fishman, (4) la inversió del desplaçament lingüístic aspira no solament al foment de l’adquisició precoç del llenguatge, al domini fluid de les diverses varietats d’una primera o segona llengua i al seu ús corrent en l’escola, sinó també a la creixent funcionalitat social i a la transmissió intergeneracional d’una llengua que encara no ha arribat a ser la llengua materna de la majoria de la població, de manera que cada generació successiva pugui partir d’un punt més avançat respecte del que va partir l’anterior.

2. Indicadors d'evolució sociolingüística

Tenint en compte tot això, ja fa més de 10 anys que la Viceconselleria de Política Lingüística del Govern Basc va optar per intentar articular un sistema d’indicadors senzill, fiable, homogeni, continuat en el temps i comprensiu d’Euskal Herria, en el seu conjunt, per a permetre avaluar simultàniament, en els diversos territoris i col·lectius socials i, longitudinalment, en el mateix territori o col·lectiu social, entre altres, els aspectes següents:

1. La transmissió intergeneracional del basc i, de manera molt especial, la seva transmissió familiar o la seva adquisició precoç a través de l’escola.

2. La mobilitat lingüística dels parlants (índexs de retenció, pèrdua, o incorporació al basc), segons la seva primera lectura.

3. L’ús i la creixent funcionalitat social del basc:

  • A partir dels diferencials d’ús entre les funcions familiars, social i institucional, sobretot, entre els joves neobascoparlants (euskaldunberris). (5)

  • Amb una especial atenció a la identificació dels factors socioestructurals i psicolingüístics que més el condicionen: la densitat de bascoparlants en les xarxes de relacions més pròximes (família, amics, treball…) i el domini i la fluïdesa relatius del basc (sia aquest primera o segona llengua) i del castellà o francès.

Aquest sistema ha de ser, a més, representatiu de les diverses dimensions que conformen la identitat social, la dimensió sociodemogràfica (sexe i edat); la categoria socioprofessional (nivell d’estudis, professió, situació laboral); la dimensió geogràfica (les tres comunitats politicoadministratives d’Euskal Herria; les zones lingüístiques jurídicament establertes; les diverses zones sociolingüístiques; les províncies; les comarques i els municipis; i, en els municipis superiors als 10.000 habitants, els barris); la identitat lingüística, l’origen; i la identitat cultural, entre altres. Per a això, ens basem en dos fonts d’informació bàsiques:

  • Els censos i padrons municipals d’habitants de la CAB que es fan cada cinc anys i que a partir de 1981, han incorporat preguntes sobre el grau i la competència lingüística del basc (comprensió i expressió oral i escrita), la primera llengua adquirida fins als tres anys i la llengua d’ús predominant a casa (6) a partir de les quals hem elaborat tota una sèrie de tipologies més o menys sintètiques (tipologia de competència lingüística (pdf 11KB); tipologia de mobilitat lingüística (pdf 8KB) que inclou la retenció o pèrdua del basc o la incorporació al basc; i tipologia d’ús a casa (pdf 11KB) segons la mobilitat lingüística.

  • I les enquestes sociolingüístiques de 1991, 1996 i 2001 (7) que engloben el conjunt d’Euskal Herria que (amb una mostra superior als 6.300 individus) completa la informació de caràcter censal, encara que no són representatives en àmbits inferiors a la província.

Actualment, la Direcció de Coordinació de la Viceconselleria de Política Lingüística està embarcada, per una banda, en el projecte d’articular un sistema nacional d’indicadors de política lingüística i d’evolució sociolingüística per a servir d’avaluació continuada d’aquestes i, per altra banda, per a proporcionar informació rellevant als poder públics, als agents i òrgans (ciutadans en general, famílies, agents de normalització lingüística, professionals i entitats o associacions) participants en aquest procés de normalització de l’ús del basc.

L’elaboració d’un sistema nacional d’indicadors de la política lingüística és un projecte que ha format part dels successius plans d’actuació de la Viceconselleria de Política Lingüística. Constitueix una línia d’actuació de caràcter estable, que comporta:

a) definició d’indicadors;

b) construcció o càlcul dels indicadors prèviament definits;

c) perfeccionament continuat del sistema d’indicadors.

L’objectiu fonamental del projecte és definir i construir un sistema d’indicadors capaç de proporcionar informació sobre l’estat de la política lingüística en el conjunt d’Euskadi, compatible amb els models internacionals que s’estan elaborant (Catalunya, Quebec…) i susceptible de ser també aplicat pels poders públics en els seus respectius àmbits de competències. Aquests indicadors han de referir-se tant als factors contextuals de la política lingüística, com als costos, el funcionament i els resultats d’aquesta. Per tant, no es tracta d’un projecte de durada determinada, sinó d’un programa d’actuació permanent que exigeix una revisió i una actualització periòdiques.

Per a l’obtenció d’indicadors es necessiten fonts de dades fiables i periòdiqes per a la qual cosa serà necessari estretar, encara més, les relacions amb l’Institut Basc d’Estadística (EUSTAT), així com amb la resta de departaments del Govern i de la resta d’administracions, per a coordinar millor aquest projecte amb els altres estudis d’avaluació que conformen les fonts naturals de dades per a alguns indicadors, especialment els de processos i resultats de plans d’actuació sectorials corresponents.

Els plans d’actuació de la Viceconselleria de Política Lingüística corresponents als períodes 1995-19998 i 1999-2002 ja incloïen la necessitat d’avaluar sistemàticament la política lingüística i avançava la necessitat d’elaborar un sistema nacional d’indicadors.

Amb aquesta finalitat, es va modificar el 1996 el Consell Assessor del Basc en què, a partir d’aquest moment, estan representats, a més dels poders públics de la CAB amb competències plenes en matèria de política lingüística (govern, diputacions forals i associacions de municipis) múltiples agents i representants de la iniciativa social. El Consell Assessor del Basc va constituir diversos grups de treball per tractar tasques concretes en el marc del projecte:

a. avaluació dels punts forts i febles dels programes d’actuació sectorials de les últimes dècades;

b. l’anàlisi dels pressupostos destinats a la promoció de l’ús de l’èuscar.

Els resultats d’aquesta avaluació van ser plasmats en el Pla General de l’Ús del Basc, aprovat pel Govern Basc el 28 de juiol de 1998 i ratificat, posteriorment, pel Parlament Basc, el 10 de desembre de 1999.

Avui dia seguim treballant per a articular el sistema nacional d’indicadors. La primera dificultat que planteja la construcció d’un sistema nacional d’indicadors és la necessitat de la seva coherència interna i de l’establiment de les relacions entre aquests, cosa que demana l’adopció d’un model teòric de referència. No obstant això, l’experiència internacional mostra la impossibilitat pràctica d’establir aquest model. (8) Per això, seria preferible optar per establir un marc de referència operatiu que permeti distribuir amb coherència els indicadors i relacionar-los entre si.


1 de 3