Quan Letònia va recuperar la seva independència el 1991, l’estatus de la llengua letona era un dels principals problemes que s’havia d’afrontar. Malgrat les polítiques dissenyades i implementades els anys 1992-1993, la situació no va evolucionar gaire a favor de la llengua pròpia del país, per la qual cosa el Govern de Letònia va decidir el 1995 desenvolupar un Programa nacional de formació en llengua letona (NPLLT) d’una durada de 10 anys. Els resultats dels primers sis anys de funcionament són els següents: un canvi real en les actituds respecte de l’aprenentatge i l’ús de la llengua; un canvi substancial en les condicions d’aprenentage gràcies a la formació de formadors i, finalment, el disseny i la publicació de nous materials d’aprenentatge. Però el canvi potser més significatiu ha estat que la població ha entès que l’aprenentatge de la llengua és un procés pedagògic normal i no pas una mena de monstre desconegut que recull els mites, els estereotips i els prejudicis vigents en el passat.

1. Introducció

2. La política de l'Estat per canviar la jerarquia de llengües a Letònia

3. Per què fracassa la política de l'Estat?

4. Anàlisi dels mites

5. El Programa Nacional de Formació en Letó (NPLLT)

6. La filosofia i l'estratègia del Programa Nacional de Formació en Letó

7. Canvis en el sistema d'educació: un problema polític o pedagògic?

8. L'adquisició de la llengua: una via per integrar-se o viceversa

9. La situació actual

1. Introducció

Per què l’aprenentage de la llengua letona suscita tantes controvèrsies a Letònia i atreu l’atenció de la comunitat internacional? Qualsevol persona que formuli la pregunta a Letònia es trobarà desconcertada davant l’ampli ventall de respostes diferents. Ara bé, què és el que passa realment? A qui s’ha de creure? I qui té raó?

La situació de la llengua letona a l’actualitat, onze anys després de la recuperació de la sobirania, encara no és tractada de manera objectiva sinó que segueix marcada per connotacions emotives i utilitzada amb finalitats polítiques. La societat es divideix en dos bàndols pel que fa a la llengua. D’una banda, els qui volen aplicar de manera immediata i restrictiva la Llei sobre la llengua letona que estableix que el letó és l’única llengua oficial de Letònia, mentre de l’altra es troben aquells qui volen perpetuar la política duta a terme durant el règim soviètic i reclamen dues llengües oficials –el letó i el rus. És entre aquests dos pols que té lloc la vida quotidiana.

2. La política de l’Estat per canviar la jerarquia de llengües a Letònia

El 1994, aproximadament 700.000 residents a Letònia (sobre una població total de gairebé 2,5 milions) coneixien poc o gens el letó, a conseqüència del procés de russificació dut a terme durant els 50 anys llargs d’ocupació soviètica. D’aquestes 700.000 persones gairebé 200.000 eren ciutadans letons. La Llei sobre les llengües de 1989 que atorgà al letó el mateix estatus que a la llengua russa va ser canviada el 1992 mitjançant unes esmenes gràcies a les quals el letó es convertí en l’única llengua oficial de la República de Letònia. Aquest mateix any es va crear el Centre per a la Llengua de l’Estat, que s’encarregà de definir l’estatus jurídic del letó i d’enfortir-ne l’ús. Es van determinar diferents tipus de perfils lingüístics en funció dels llocs de treball i les anomenades proves de suficiència, i es crearen les comissions responsables d’atorgar els certificats corresponents així com un organisme encarregat de la inspecció en matèria lingüística.

No cal dir que l’Estat letó intentà aplicar una política lingüística conseqüent amb l’objectiu de restablir el letó com a única llengua oficial. En el període 1992-93 gairebé tots els parlants de letó es van dedicar a ensenyar la llengua a algú que no en sabia. Tot i que 153.000 persones van aprovar les proves de suficència, la situació de la llengua no va canviar gaire, la qual cosa va provocar una gran decepció en ambdues parts. Què va passar? Per què va fracassar aquesta iniciativa? Les raons i les respostes a aquestes preguntes són molt complexes.

3. Per què fracassa la política de l’Estat?

Al llarg de les pàgines següents intentaré analitzar i discernir algunes de les raons que expliquen el fracàs d’aquesta política. Les principals raons radiquen en una aproximació poc realista respecte de l’aprenentage i de l’ensenyament d’idiomes basada en mites, estereotips i prejudicis posats en pràctica durant el període soviètic i que van intensificar l’aïllament mental de Letònia. Vegem-ne alguns exemples en la llista següent:

Aquesta llista es podria allargar amb desenes d’altres opinions per l’estil. Què es pot fer davant d’aquest tipus d’actituds? En tot cas, de cap de les maneres aprendre la llengua letona. Ambdues parts rebutgen en principi l’aprenentatge del letó. Per als letons, la llengua és "un símbol sagrat" i constitueix un codi intern secret, mentre que per als russos és una cosa inútil, que no paga la pena. Així doncs, aquesta discussió no ajuda a promoure el letó, sinó que n’obstaculitza la promoció i l’ús.

Analitzem tot seguit alguns dels aspectes que ajuden a tenir una visió més detallada del que està passant i quins són els elements que poden resoldre el problema.

4. Anàlisi dels mites

En primer lloc, mai no es va obligar els russos que anaven a Letònia a aprendre el letó. El seu entorn estava preparat i adaptat a les seves necessitats lingüístiques i no pas a les dels letons. Per exemple, es van crear classes de rus a les escoles letones sempre que se’n fes la demanda i també es van crear dues línies d’ensenyament –una russa i una letona- a les escoles del país. Al principi es va justificar aquesta política argüint que aquestes persones només es quedarien a Letònia per un període limitat i se n’anirien a una altra banda al cap de pocs anys. La veritat és que aquestes persones es van quedar i que la tradició de no aprendre la llengua local es va perpetuar. De fet, aquest comportament es va estendre a altres àmbits. Quan els individus que no parlaven letó no podien dur a terme les seves tasques quotidianes en aquesta llengua, la llengua d’instrucció passava a ser el rus. Durant la dècada dels vuitanta, el rus s’havia convertit en la llengua oficial de Letònia de manera "natural", relegant de facto el letó a la situació de llengua minoritària. De més a més, l’ensenyament del rus a les escoles letones estava molt ben preparat i era de gran qualitat. L’estatus del rus com a lingua franca a Letònia es va planificar des de dues direccions.

Després, circulaven i encara circulen idees poc realistes sobre l’aprenentatge de llengües. L’aprenentatge de llengües no es considerava com un procés d’aprenentatge humà sinó com un aspecte tècnic que podia ser implementat en moments determinats i en determinades circumstàncies. No es tenia en compte cap mena de factor humà. No s’avaluava quantes hores eren necessàries per a l’aprenentatge de llengües ni la durada d’aquest. No es duia a terme cap anàlisi psicològica o sociòlogica per mirar d’entendre les necessitats dels alumnes. L’ensenyament de llengües estrangeres no era molt estès durant el període soviètic perquè no existia la necessitat d’utilitzar-les, atès que als països als quals es podia viatjar, hom es podia expressar en rus i era impossible viatjar als altres països. Les llengües estrangeres eren ensenyades des d’un punt de vista teòric o mitjançant debats induïts (temes de conversa amb preguntes i respostes limitades que s’havien d’aprendre de memòria). Pel que fa a l’aprenentatge del letó, aquest tipus d’ensenyament contribuïa a fer la llengua encara menys atractiva i digna de ser estudiada.

En tercer lloc, no té sentit desenvolupar una pedagogia de l’ensenyament d’idiomes si l’aprenentage és merament formal, de tal manera que no es va dedicar cap mena d’atenció a la millora de l’ensenyament de letó o al desenvolupament de nous materials més atractius i moderns que poguessin motivar més els alumnes.

En quart lloc, ser professor de letó en una escola russa era una feina de poc prestigi. L’aïllament mental dels professors de letó i el fet que molts d’ells repetissin els estereoptips sobre la dificultat i la complexitat de la llengua letona no van ajudar a promoure’n l’aprenentatge. De més a més, molts professors també consideraven els seus alumnes poc espavilats i mandrosos, completament incapacitats per aprendre letó, la qual cosa no contribuïa a millorar la situació.

En cinquè lloc, no hi havia cap mena de tolerància cap als individus que parlaven letó amb un accent estranger o amb errades gramaticals. Sempre que una persona parlava letó amb accent o cometia errades, els letons canviaven al rus. Val a dir que aquest fenomen encara és vigent avui dia. Com pot un alumne aprendre una llengua si no se li dóna l’oportunitat d’utilitzar-la durant el procés d’aprenentatge i no li està permès cometre errades?

Finalment, la introducció del sistema escolar rus a Letònia va suposar l’inici d’una segregació social per mitjà de la qual es van crear dos espais comunicatius diferents. Les escoles soviètiques russes no tenien res en comú amb Letònia i els letons, i les conseqüències d’aquesta política encara estan afectant la societat letona. És evident que necessitem un sistema educatiu comú per tal d’aconseguir una societat letona consolidada i integrada.

Els letons esperen que els russos aprenguin correctament el letó, però al mateix temps no s’estan posant els mitjans perquè aquest aprenentatge sigui més accessible. Ans al contrari: els letons continuen mantenint la seva llengua com un codi intern secret.