Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística internacional


Disseny de mesures per a millorar les actituds respecte del gallec i incrementar-ne l’ús, per Equip d’investigació del Seminari de Sociolingüística de la Real Academia Galega


CONTINUA


Participants

Es van formar grups integrats per gallegoparlants i castellanoparlants en cadascun dels tres tipus d’hàbitat de residència (rural, vilego i urbà) i dos per tipus d’hàbitat, a més d’un grup-pilot bilingüe. A causa de l’heterogeneïtat en els usos lingüístics urbans de Galícia, vam creure necessari establir una tipologia de les ciutats gallegues atenent a la llengua predominant en cadascuna d’elles. Mitjançant una anàlisi de correspondències que determinava l’associació existent entre les ciutats gallegues i els seus usos lingüístics es van establir les ciutats en què es durien a terme els grups de discussió: Santiago de Compostela, Ourense, Vigo i A Coruña, excloent per consegüent Pontevedra, Lugo i Ferrol. Els altres grups, vilego i rural van tenir lloc a Baiona (Pontevedra) i Maceda (Ourense), respectivament.

3. Resultats

Les primeres anàlisis obtingudes dels resultats de la prova d’aparellament de veus disfressades, tenien com a finalitat estudiar quin tipus de variables estaven influint en les valoracions actitudinals dels joves gallecs. Per això vam utilitzar una tècnica multivariant (model linial general de mesures repetides). Dels resultats, es pot deduir que els joves gallecs mostren unes actituds bastant homogènies respecte dels parlants que s’expressaven en les varietats lingüístiques manipulades, ja que les seves valoracions no estaven influenciades pel seu hàbitat de residència, ni pel seu sexe o per la seva llengua materna o llengua habitual.

Mitjançant aquesta anàlisi vam obtenir tretze contrastos significatius. Vuit estaven determinats per la presència o absència d’accent gallec en les màscares. Els joves percebien com més intel·ligent, atractiu, cult, innovador, amb capacitat de lideratge, pràctic, amb interès en progressar i confiança en si mateix la màscara quan no exhibia acent gallec.

Una altra de les variables que influïa en les valoracions dels joves era el sexe de l’interlocutor. Aquesta interactuava amb l’accent, de manera que els joves valoraven més negativament les màscares femenines en les característiques d’atractiu, intel·ligència i lideratge quan exhibien accent gallec.

Es constata una absència d’importància de la variable llengua en les valoracions actitudinals dels subjectes, tant si actua de manera aïllada com si ho fa en interacció amb altres variables. Els resultats obtinguts per mitjà de la tècnica de cluster confirmen que la llengua utilitzada (i.e. gallec o castellà) influeix en menor mesura que l’accent gallec i el sexe de la màscara en la categorització social dels interlocutors. Per als joves, la combinació de variables que determina en major mesura la categorització social dels interlocutors fa referència a una dona quan s’expressa en les varietats amb accent manipulades (i.e. gallec tradicional i castellà amb accent).

Un cop determinades les variables que influeixen en la valoració actitudinal dels joves gallecs passem a determinar quines eren les característiques personals que constituïen les dimensions a partir de les quals categoritzaven els parlants, basant-nos en altres estudis que utilitzaven aquesta mateixa tècnica (Bradac, 1990; Edwards, 1999; Fasold, 1984; Giles i Coupland, 1991)

Utilitzant l’Anàlisi de Diferències Individuals (INDSCAL) vam comprovar que els homes quan parlen sense accent gallec reben puntuacions més altes en la dimensió de l’estatus (i.e lideratge, interès en progressar o confiança en si mateix) i baixes en la dimensió de solidaritat (i.e. atractiu físic, divertit, sentit de l’humor i simpàtic). No obstant això, quan és la dona qui parla amb accent, la característica orgull determina la dimensió, associada a l’èxit social, però amb un marcat caràcter pejoratiu.

Les varietats amb accent gallec estan determinades positivament per característiques que pertanyen a la dimensió de solidaritat, associades a la integritat personal com ara oberta o generosa, o d’empatia com ara divertit o amb sentit de l’humor, i, a la vegada referides a aspectes relacionats amb estatus associats a valors tradicionals (i.e. treballador).

De més a més, las varietats amb accent gallec estan associades negativament a característiques de la dimensió d’estatus, com lideratge, atractiu físic, intel·ligència, cultura i orgull. En contrast amb la dimensió anterior, quan la veu era de dona i parlava en les varietats amb accent gallec, la característica amb un major pes era fidel, en la dimensió de solidaritat i associada a valors tradicionals, sobretot quan és acompanyada de la característica treballadora. La que presenta menor pes és atractiu físic.

En les aproximacions qualitatives (entrevistes en profunditat i grups de discussió) hem detectat certes diferències amb els resultats d’altres treballs que, sondejant la mateixa realitat, utilizaren opcions metodològiques diferents en la recollida i anàlisi de dades com poden ser les del Mapa Sociolingüístic de Galícia (Seminario de Sociolingüística, 1994, 1995, 1996).

En les entrevistes en profunditat, els elements identitaris de la condició de gallec estan definits pels participants en termes subjectius, la qual cosa propicia que la llengua no sigui un element consensuat en la definició de la identitat dels joves gallecs. Els individus entenen que parlar gallec és un requisit para considerar-se gallec en funció de la llengua habitual de l’entrevistat, és a dir, els gallegoparlants creuen en major mesura que els castellanoparlants que és gallec qui parla gallec. De més a més, alguns castellanoparlants són més reticents a considerar la rellevància de la llengua com a element d’identificació grupal o, fins i tot, a acceptar qualsevol tipus de classificació ètnica perquè perceben una exclusió potencial en aquest discurs.

Mostrar-se gallec fora de Galícia no és positiu, i de més a més, viure fora de Galícia sembla no propiciar, entre el jovent, un sentiment que afavoreixi un major afecte cap a Galícia i al gallec, sinó més aviat el contrari.

El canvi de llengua habitual està mal considerat, amb la particularitat que els individus que han canviat al castellà acostumen a ser avaluats amb indulgència, ja que s’interpreta que la seva conducta és fruit de la ignorància, mentres que els individus que han canviat al gallec són avaluats amd duresa i intransigència, entenent que és una conducta ridícula, pretenciosa i fruit d’una ideologia nacionalista. Els entrevistats neoparlants de gallec narren episodis vitals d’exclusió i marginació per motius lingüístics. Els individus que han canviat el seu accent per varietats tradicionals també són pitjor valorats que els que ho han fet per varietats fonològiques més properes al castellà.

El coneixement sobre membres del grup que foren il·lustres en el passat es redueix a escriptors, la qual cosa mostra una predisposició a plegar-se als elements (reflectits i representats per personatges) d’identitat de la cultura castellana.

Els informants associen la difusió de la norma escrita amb un estàndard oral negativament caracteritzat i que consideren imposat. La majoria prima la llibertat individual enfront l’adopció d’un estàndard, (3) la qual cosa suposa en el fons la negació de la norma. Davant d’això, i d’una manera contradictòria, les opcions ortogràfiques no normatives també són avaluades negativament. Els criteris que determinen la autenticitat lingüística estan basats en factors com la naturalitat, l’espontaneïtat, la comoditat, la ruralitat i els costums tradicionals.

La convergència lingüística és una demanda de molts castellanoparlants, i una concessió que els gallegoparlants comprenen i justifiquen quan es realitza cap al castellà. La convergència en gallec té un sentit de filiació. En general, en la convergència en castellà pesa més la dimensió d’estatus mentre que en la convergència en gallec pesa més la dimensió de solidaritat. Existeix, no obstant això, una tendència perquè certs entrevistats gallegoparlants, per als qui la llengua resulta un element clau de la identitat personal, siguin molt crítics envers l’absència de convergència en gallec.

Pel que fa a la utilitat, no es percep que el gallec tingui rendibilitat social fora del grup social de referència, excepte en determinats cercles universitaris i de l’Administració. En relació amb això, els informants creuen que els gallecs han de parlar ambdues llengües, en un discurs que confon sistemàticament dues dimensions: la competència i l’ús, valorant en general més la competència, que justifica una situació asimètrica. Entre els gallegoparlants en general, es considera que el gallec hauria de merèixer una atenció especial de la societat i dels actors implicats en el procés de normalització.

El principal paper que el gallec ha de tenir en l’ensenyament també se centra en les competències, la qual cosa indica que per a molts joves gallecs, l’escola no s’ha d’utilizar com un instrument vinculat a aspectes identitaris, és a dir, l’escola no té perquè fomentar l’ús del gallec.

De més a més, la llengua habitual dels informants sembla condicionar les actituds generals al voltant dels temes tractats en l’entrevista formant un contínuum que va des d’unes actituds negatives fins a unes actituds molt positives seguint aquest ordre: parlants de castellà urbans o vilegos, gallegoparlants rurals i neoparlants de gallec urbans.

De l’anàlisi dels grups de discussió duts a terme, podem concloure que la creació i reproducció de les representacions respecte de la situació actual de la llengua gallega està determinada pel grup social de referència en què estan integrats els participants. Així, la creació d’escenaris on els actors compartien característiques com la llengua habitual i el lloc de residència (sobretot la primera), reforçava els sentiments de pertinença al grup representat i afavoria l’emergència de discursos consistents amb els coneixements de sentit comú rellevants per al grup.

Hem pogut constar l’existència d’un contínuum actitudinal que, en el seu pol negatiu, abastaria actituds de rebuig vinculades a l’absència d’identificació amb els trets identitaris associats a la llengua, i en el seu pol positiu, integraria actituds consistents amb el seu ús com a tret extern d’adhesió simbòlica a la identitat cultural gallega. Aquests pols del contínuum coincideixen amb les representacions socials de dos grups minoritaris de joves. El primer estaria integrat per residents en ciutats, monolingües en castellà i amb escasses competències actives en gallec. En aquest grup les relacions entre les dues llengües son percebudes de manera conflictiva, i els avenços en l’extensió dels seus usos socials es consideren una amenaça per al castellà. El segon grup estaria format per gallegoparlants monolingües residents en l’àmbit urbà que, en algun moment de les seves vides van prendre la decisió d’utilitzar el gallec, en considerar-lo un element central de la identitat col·lectiva gallega. Entre un i altre pol se situa la major part dels joves que han participat en aquest estudi.

En els grups de castellanoparlants trobem factors que suposen importants barreres per a estendre l’ús del gallec: hàbit d’utilitzar el castellà en tots els àmbits rellevants d’interacció, percepció d’un entorn majoritàriament castellanoparlant, valoració negativa sobre la utilitat de parlar gallec en la majoria dels àmbits socials, i existència de prejudicis basats en la persistència d’estereotips tradicionals (bast, poc cult) i en l’emergència de nous estereotips (nacionalista, snob).

En l’àmbit laboral s’acostuma a identificar l’ús del gallec amb professions de baix prestigi o, marginalment, amb l’àmbit docent i de l’administració, aspecte que incideix en l’escassa valoració de la utilitat de l’ús del gallec com a llengua habitual.

La percepció d’una major preocupació en altres comunitats autònomes per a les seves llengües pròpies provoca sentiments ambivalents en què es barreja la culpabilitat per no fer prou per la nostra llengua i el rebuig d’aquests models, justificat per una suposada major tolerància dels gallecs.

Sobre la situació del gallec en l’ensenyament existeix un discurs majoritari que es pot definir com "del multilingüisme", que consisteix en expressar valoracions positives cap a l’aprenentage de diverses llengües. El debat, no obstant això, acostuma a mantenir-se en el pla de les competències lingüístiques, i s’evita traslladar-lo a l’esfera dels usos.

Es delega la responsabilitat de la conservació de la llengua gallega a instàncies supraindividuals i així s’evita la possible dissonància que comporta la inconsistència entre les actituds expressades i el comportament individual.

En els grups de gallegoparlants, hem detectat, en general, un compromís importante amb l’ús del gallec i una voluntat per fer-lo extensiu a tots els àmbits de la vida social. Cal subratllar que hi ha diferències destacables en les representacions de la situació entre neoparlants de gallec urbans (amb les valoracions més negatives sobre la situació actual) i parlants rurals amb el gallec com a llengua inicial.

Els gallegoparlants que resideixen en l’àmbit rural o hi han nascut i mantenen importants vincles amb ell, valoren de forma més positiva la situació global del gallec i la millora del seu prestigi social, a causa de la presència del gallec en els mitjans de comunicació i en l’esfera de l’Administració.

La comparació d’aquesta situació negativa amb la d’altres comunitats amb llengua pròpia es tradueix en un sentiment d’inferioritat. Tendeix a assumir-se un discurs d’autoinculpació, i s’atribueixen les causes de la situació a les suposades característiques antropològiques de la comunitat etnolingüística formada pels gallecs (manca d’orgull, absència de líders...).

Entre els gallegoparlants que tenen el gallec com a llengua inicial, trobem elements que poden incidir en un canvi de llengua habitual a favor del castellà. En la mesura que els membres d’aquest grup incorporen al seu discurs els valors dels parlants compromesos s’habiliten els mecanismes que eviten el canvi al castellà.

4. Propostes d’acció

A partir de les conclusions obtingudes en aquesta recerca sobre actituds lingüístiques a Galícia, el Seminario de Sociolíngüística de la Real Academia Galega proposa una sèrie de recomanacions i mesures d’acció. Resulta evident que l’interès d’aquest treball se centra en realitzar un diagnòstic partint de la manca de congruència descrita anteriorment. Per consegüent, les mesures que s’adopten estaran orientades en aquesta direcció.

Les mesures d’acció han de basar-se en els diferents tipus de factors que determinen en cada grup social la resistència davant d’un major ús del gallec com a llengua habitual. Les línies generals que han d’orientar-les es ressenyen tot seguit.


3 de 4