L’aparellament de veus disfressades: una prova clàssica en el mesurament formal de les actituds lingüístiques,
per Marina Solís Obiols

Un dels debats metodològics sobre l’estudi de les actituds lingüístiques se centra en la utilització d’una metodologia de tipus directe o indirecte (Cooper&Fishman, 1974); de tipus directe, podríem destacar com a exemple més paradigmàtic l’ús dels qüestionaris; i com indirecte, la prova d’aparellament de veus disfressades.

De fet, les tècniques de tipus indirecte com la prova d’aparellament de veus disfressades permeten un major grau d’introspecció i de "privacitat" per a la persona entrevistada (Lambert, 1967), amb la consegüent afloració de respostes més "espontànies" i sinceres. D’altra banda, en el qüestionari de tipus directe, es plantegen diferents aspectes connotats metodològicament com a negatius, com ara: i) possible ambigüitat pel que fa a la formulació de preguntes directes i indirectes, i encara més si es té en compte, en alguns casos, l’ús de termes com ara ‘llengua’, ‘dialecte’, aquest darrer connotat tradicionalment de manera negativa; ii) les limitacions que comporta l’escriptura, respecte de la fluïdesa i del detallisme que permet l’oralitat, a l’hora de respondre aquest tipus de qüestionari.

Amb tot, no hem d’oblidar que el tipus de pregunta formulada en els qüestionaris de caràcter directe i "oberts" estimula les persones entrevistades a expressar lliurement les seues actituds envers l’objecte proposat (Agheyisi&Fishman, 1970). En general, però, l’ús de qüestionaris, sia "oberts" o "tancats" –en els qüestionaris "tancats" es plantegen preguntes amb respostes de "sí" o "no", o poden proposar respostes "escalades"— comporta que cada afirmació o pregunta feta, com que no està emmarcada en un context comunicatiu, pot ser interpretada de maneres diferents i, per tant, distorsionadores (Bierbach, 1988).

A parer nostre, però, el que permet una major preferència envers l’ús d’una metodologia indirecta, és que la utilització del qüestionari –de tipus directe--, sobretot el que planteja les respostes escrites a preguntes de tipus "obert", comporta escollir o decidir de manera racional, si no és, també racionalment. Per tant, per tal d’evitar aquesta distorsió s’han buscat mètodes més indirectes, tenint en compte el component afectiu de les actituds lingüístiques que, molt sovint, es presenten com irracionals i amb molts prejudicis (Bierbach, 1988).

Així, amb l’ús de metodologies classificades com indirectes, com ara la prova d’aparellament de veus disfressades, es pretén subsanar les possibles mancances derivades de l’aplicació metodològica dels qüestionaris o, el que ve a ser el mateix, d’una metodologia de tipus directe. (8)

4. La prova d’aparellament de veus disfressades

Recordem que la prova consisteix a demanar a les persones entrevistades que valorin les qualitats personals d’uns parlants enregistrats en cinta magnetofònica en què un mateix parlant utilitza diferents varietats lingüístiques. D’aquesta manera, les persones entrevistades avaluaran les qualitats personals dels individus enregistrats --sense saber que són la mateixa persona--, segons la varietat lingüística que aquests utilitzen, i d’acord amb els estereotips i prejudicis socials formats sobre aquestes varietats lingüístiques, que acostumen a estar homogeneïtzats. Per tal de caracteritzar encara més aquesta prova, abans de donar compte dels aspectes metodològics que poden ser-ne revisats, passarem a descriure’n breument els components més rellevants, que són els següents:

i) es tenen en compte les variables de "sexe"; "edat"; "L1"; "varietat utilitzada en les relacions interpersonals familiars", etc. dels "jutges" que avaluen les "veus" enregistrades;

ii) es tenen en compte les variables de "sexe"; "edat"; "veu" i "varietat lingüística" de les persones enregistrades.

iii) es treballa el text-estímul vehiculat per la varietat lingüística utilitzada en l’enregistrament, tant des d’un punt estrictament lingüístic (aspectes fonètics; morfològics; sintàctics i lèxics), com des del punt de vista estilístic (registre formal, informal...).

iv) les persones entrevistades no tenen cap informació sobre les "veus"; és a dir, no saben que les "veus" que vehiculen almenys dos varietats lingüístiques diferents pertanyen a la mateixa persona, i que aquestes estan, a més, disfressades; aquest és l’origen del nom de la prova: aparellament de veus disfressades;

v) hi ha un control absolut de la variable "veu", amb l’eliminació dels trets de velocitat, volum, timbre, to, etc. En aquesta prova, però, la importància recau en la manipulació dels trets lingüístics del text-estímul oral, més que no pas en la manipulació dels trets de la veu de les persones enregistrades.

vi) el temps d’enregistrament del text-estímul oral hauria de ser, com a màxim, de dos minuts per tal d’evitar que les persones entrevistades prestin més atenció als trets lingüístics del text-estímul del que ho farien en una situació no experimental.

vii) es demana als "jutges" o persones entrevistades, que avaluïn les qualitats personals de les persones enregistrades a partir de les seues "veus", com si avaluaren la "veu" d’un desconegut en una conversa telefònica.

viii) un qüestionari permet atribuir a les "veus" característiques de la personalitat de les "veus" avaluades (intel·ligència; lideratge; atractiu físic; estatus social, antipatia...).