En aquest marc no és gens estrany que els progenitors que puguin decideixin d’abandonar el seu propi parlar per comunicar-se amb els seus fills en la llengua oficial corresponent. En lloc, doncs, de promoure la codificació dels idiomes autòctons, l’alfabetització ràpida de les seves poblacions, i la utilització d’aquests codis per part dels funcionaris i dels organismes dels Estats -deixant per a etapes posteriors la bi- o multilingüització dels individus- aquests governants s’emmirallen en l’Estat-nació caduc, tot però assegurant-se de passada un control de l’Estat per part de les classes dirigents, ja que l’insuficient coneixement de la llengua oficial impedirà a la majoria de la població l’accés als llocs més importants de l’administració i dels òrgans polítics. El mecanisme és, per tant, pervers i pot provocar clarament una imatge de rebuig dels codis propis i una valoració exagerada de la llengua oficial en qüestió. Una política inversa de multilingüisme oficial permetria la participació dels distints grups lingüístics en la vida democràtica, i la dignificació, la utilitat i, en conseqüència, el manteniment dels codis propis, sens perjudici de la bilingüització o poliglotització de la població en les llengües d'intercomunicació que calguessin. La línia ideològica exposada, però, és ara per ara prevalent en la majoria dels Estats africans i en les terres del Pacífic, i, tot i que amb diferències importants, també en determinades zones d’Amèrica del Sud, i en altres parts del món.

Cal que des dels organismes internacionals es faci arribar a aquests i altres països la necessitat i la justícia de basar la seva organització lingüística en la perspectiva de la complexitat i en la subsidiarietat, dins del marc d’una nova ètica. Aquesta nova ètica haurà de basar-se en una visió ecològica (17) de les situacions sociolingüístiques en el sentit de no fixar-se només en el pla oficial i normatiu, sinó en el conjunt dels determinants de la situació i de la seva evolució, cercant així una actuació de caràcter compensatori i equilibrador favorable als grups lingüístics proporcionalment més febles. Tal com es postula des de la complexitat cada ésser vivent i cada element ha d’ésser inserit en el seu context, vist ecosistèmicament i dinàmicament, des del punt de vista de la eco-auto-causalitat i de l’auto-eco-organització.(18) Més que la cerca de la igualtat, doncs, haurà de ser la de l’equitat , per tal que es pugui assegurar un ecosistema sociocultural que afavoreixi l’estabilitat de la diversitat lingüística. Al costat de la tradicional conceptualització en termes de ‘drets’, caldrà introduir en aquells casos que així ho demanin la de funcions compensatòries, molt més àmplia i apta per a intentar la solució de les problemàtiques derivades del contacte lingüístic, en especial en casos de força asimetria entre els grups.

6. Síntesi i conclusió: alguns principis i valors per a la pau i l’equitat lingüística planetària

Com a final, i per si poden ajudar a fixar la discussió i la reflexió, repeteixo aquí alguns principis sobre l’organització lingüística de la humanitat -desenvolupats al llarg de l’exposició-, ja difosos anteriorment:(19)

Primer. Les ideologies i paisatges conceptuals amb què hem de pensar el problema han de tenir en compte l’experiència sociolingüística fins ara existent per tal d'evitar una organització lingüística del planeta basada en una estructuració jeràrquica i asimètrica entre la llengua o llengües d’intercomunicació i la resta dels codis. La coexistència igualitària ha d'estar basada en una distribució de funcions apropiada, tot partint del principi de «subsidiarietat», que instituiria la norma que tot allò que puguin fer les llengües locals no cal que ho faci un codi d’intercomunicació més general. La idea-força fóra la protecció suficient dels espais ecosistèmics propis.

Segon. Una de les guies d'aplicació del principi primer ha de ser que el fet de disposar de competència suficient en un codi d’intercomunicació no elimina ni el dret ni la necessitat de les comunitats lingüístiques humanes d'usar els seus codis plenament i en el màxim de funcions locals. L’aplicació indiscriminada del «principi de la competència» jugaria sempre a favor del codi més generalment compartit –el d’intercomunicació- i podria buidar de funcions els altres idiomes, tot posant en perill la seva existència i, en conseqüència, activant conflictes innecessaris i de difícil resolució.

Tercer. Donat que els éssers humans poden representar-se la realitat tot arribant a conclusions que no depenen directament de la realitat sinó de les configuracions narratives i interpretatives que els mateixos humans han elaborat, al costat de les necessàries instruccions pràctiques d'organització de la comunicació lingüística, els poders públics han de difondre una ideologia favorable clarament a la diversitat i a la igualtat lingüístiques. Així han d'impulsar l'autodignitat dels grups lingüístics menys afavorits i contrarestar representacions populars tan esteses com la ideologia de la 'superioritat lingüística' o fenòmens com l'autopercepció d'inferioritat respecte de 'grups o llengües de referència' exteriors considerats com a models per assimilar-s'hi.

Quart. Una atenció preferent s’haurà de donar a les metodologies de desenvolupament de la competència comunicativa en el codi d'intercomunicació, a fi d'assegurar un nivell suficientment òptim per a les diferents generacions d'individus que l'hauran d'anar adquirint, tot evitant que uns resultats inadequats puguin dur als progenitors capacitats per fer-ho a decidir d'usar com a L1 dels fills el codi d'intercomunicació i no la varietat nativa del col·lectiu. Evidentment, aquest desenvolupament del coneixement pràctic de la llengua o llengües d'interrelació no haurà d'anar en detriment del corresponent desenvolupament i ús de les llengües locals.