Sense deixar la reflexió i l'acció necessàries per a l'afaiçonament del futur de la comunicació lingüística de la humanitat, cal, però, plantejar-se alhora els problemes més immediats i tractar d’actuar coordinadament en escales més reduïdes d'actuació, ara per ara sovint les més decisives. Sembla, doncs, que és molt necessària una actuació internacional conjunta que, des dels organismes comuns de què la humanitat disposa en aquest moment fins als poders públics més locals, impulsi una presa de consciència clara de la crisi de la linguodiversitat i faci emprendre a cada nivell de govern les accions possibles per tal que puguin ser modificades les inadequades condicions actuals. Certament, però, encara que puguem conceptualitzar unitàriament el fenomen del contacte lingüístic, les situacions i les etapes evolutives dels distints casos poden ser força diferents, i demanen, per tant, també actuacions distintes. Així, en aquest moment podem trobar des del contacte d’una llengua d’un grup important -vol dir això, amb un bon gruix demogràfic, econòmicament desenvolupat, i amb sobirania política plena- amb l’anglès com a interllengua tecnocientífica i econòmica actual, fins al d’un grup amb pocs individus i minoritzat econòmicament i políticament, en contacte constant amb l’idioma del grup dominant en tots aquests aspectes clau. És del tot clar que el problema de la diversitat s’agreuja a mesura que en aquest continuum de situacions ens acostem a l’extrem inferior, és a dir, als casos de màxima subordinació política, econòmica, demogràfica, educativa, mediàtica, i fins i tot, ideològica. Un dels aspectes més urgents per desenvolupar i aclarir és, doncs, saber amb claredat quines polítiques aplicar en les diferents situacions que es donen en el planeta.

A títol d’exemple i d’elaboració provisional, caldria distingir com a mínim entre aquestes distintes situacions (tot combinant variables com ara el volum demogràfic del grup, el grau de subordinació política, el nivell de desenvolupament econòmic, el contacte quotidià amb altres grups, i les representacions de la situació):(16)

a) Grups demogràficament menors, políticament subordinats, econòmicament poc desenvolupats, amb autorepresentacions més aviat negatives, i, a més, mesclats socialment amb un altre o altres grups superiors en nombre i/o en poder relatiu.

b) Grups menors políticament subordinats però poc o gens mesclats en el seu territori social quotidià.

c) Grups menors poc o gens mesclats i amb certa autonomia política i reconeixement oficial i públic de la seva llengua.

d) Grups menors-mitjans amb certa autonomia política i reconeixement oficial i públic de la llengua però amb convivència social intensa i quotidiana amb un altre grup (o grups) que també compten amb reconeixement oficial.

e) Grups mitjans políticament independents.

f) Grups semigrans políticament independents.

g) Grups grans a escala continental o supracontinental políticament independents.

Aquestes situacions diguem-ne ‘estructurals’ poden trobar-se, a més, en distints estadis evolutius, caracteritzats per diversos graus de població usuària i/o competent de la llengua dins del propi grup, i per representacions distintes respecte del valor i utilitat d’aquest codi. Donada la dinamicitat de les situacions, calen actuacions polítiques diferents segons la fase en què es trobi cada grup, en especial en aquells casos clars de substitució lingüística en curs. No serà, doncs, el mateix tractar d’intervenir en un cas en què ja només un quart de la població usa habitualment el codi propi que si és una situació en què són les tres quartes parts les que conserven l’ús corrent de la llengua. Tampoc no serà -si més no inicialment- igual tractar de modificar els comportaments lingüístics d’un grup amb representacions positives respecte del seu idioma que un altre la majoria de persones del qual sosté associacions negatives respecte de la llengua pròpia.

L’ideal de la teorització pràctica sobre la problemàtica de la diversitat fóra haver arribat ja a posar-nos d’acord sobre les accions més efectives per actuar sobre cada situació-tipus. A fi d’anar deixant enrere ja l’estadi de discussió i teorització dels valors de la diversitat i de poder passar a la pràctica, hauríem de poder aconseguir de decidir clarament quines polítiques per a quines situacions-tipus en quins estadis evolutius i en quins contextos històrics. Crec clarament que aquesta hauria de ser la gran pregunta que presidís les nostres activitats de recerca i de creació i les reunions científiques que hàgim de realitzar en els pròxims anys. Cal arribar de pressa a l’aprofundiment de la comprensió dels mecanismes dels processos i a la construcció de models d’actuació adequats a cada problemàtica.

Fóra de la màxima importància que organismes com ara la UNESCO –o la mateixa ONU- augmentessin la seva presa de consciència de la problemàtica actual de la linguodiversitat, en especial per l’impacte que podrien tenir les seves decisions sobre els poders públics continentals i, especialment, estatals. De fet, sense una política mundial clara -que inclogui l’acceptació i difusió d’enfocaments ideològics adequats i també la facilitació de l’ajuda econòmica necessària- serà molt difícil en l’actual estadi que els propis governants de molts països on té lloc la crisi lingüística puguin arribar a veure la necessitat o l'oportunitat d’intervenir-hi. Educades les seves elits en configuracions ideològiques de base europea, tendeixen a aplicar en els seus països esquemes que han resultat erronis històricament i que estan actualment en estat de revisió a la mateixa Europa. Mancats, a més, de mitjans suficients per dur a terme les seves mateixes polítiques de bilingüització asimètrica en alguna llengua europea, aquests països provoquen no només una substitució lingüística galopant entre les pròpies elits a favor de l’idioma estranger -sovint de l’exmetròpoli colonial- sinó alhora una impossibilitació de la participació democràtica de la gran majoria de la població -que no arriba a saber mai bé la llengua oficial- i un altíssim grau d’indefensió jurídica.