Aquesta reserva de funcions per a les llengües 'locals' de cada grup ha de ser clara i diàfana per tal que la poliglotització existent no se'n vagi cap a un abandonament del codi de menys amplitud comunicativa. Per això, juntament amb els principis de poliglotització i subsidiarietat cal introduir el de funcions 'específiques' o 'exclusives' per a les llengües 'locals', que són les que podrien quedar arraconades davant les llengües més grans. Així, clarament, hi hauria un nucli dur i important de funcions reservades que foren dutes a terme de manera habitual en la llengua del grup i no pas en cap altra. Aquestes funcions exclusives del codi grupal no haurien òbviament de ser limitades pas a les de la comunicació oral informal sinó que haurien d'abraçar el màxim possible de funcions formals i escrites a fi que les representacions i les valoracions dels individus no es veiessin esbiaixades cap a les altres llengües extragrupals en presència. Es tractaria de bastir, en paraules de la professora quebequesa Angéline Martel, una mena de 'diglòssia positiva'. Em fa pensar en la possibilitat d'èxit d'aquest tipus d'organització no solament casos, doncs, com els de les diglòssies de Ferguson abans esmentats o d'altres situacions multilingües africanes, sinó, per exemple, també situacions com la de Luxemburg. En aquest petit Estat europeu les llengües s’organitzen sobre la base d’un determinat tipus de distribució funcional que permet la poliglotització continuada dels individus i el clar manteniment de la llengua grupal.(15)

Correlativament a la poliglotització, la subsidiarietat i les funcions exclusives, els poders públics a totes les escales haurien de vetllar per tal d'evitar una tendència que clarament pot produir-se, la dels usos abusius de les llengües més grans. Per a l'èxit d'aquest equilibri ecològic que hem de construir és fonamental que les grans llengües no vulguin ocupar més espais i funcions dels que els pertoquen, aprofitant-se de la poliglotització massiva dels individus. No poden envair abusivament els espais locals i deixar sense possibilitats, o amb molt minses, l'ús de les llengües grupals en àmbits molt importants per a la valoració de les llengües com poden ser els que aquests grans codis dominin. Algun tipus de regulació a escala general caldrà establir, basada en el principi de subsidiarietat i en el de respecte a la dignitat i estabilitat de tots els grups lingüístics que la història humana ha produït. Sense l'existència d'organismes a escala internacional que puguin tenir autoritat sobre aquests aspectes, pot ser molt difícil el manteniment d'un equilibri just i adequat. La responsabilitat dels organismes existents -i dels nous que hem de crear urgentment- a escala planetària és alta i decisiva.

Postular la poliglotització efectiva dels individus comporta també la presa de noves decisions que hauran de ser estudiades i debatudes, i la necessitat de recerca i imaginació efectiva en els mètodes i estratègies d'adquisició de llengües segones. Una de les primeres decisions que cal plantejar-se és quina o quines llengües segones caldrà aprendre, decisió que òbviament depèn de quina o quines llengües adoptem en els distints nivells de comunicació -general o planetari, regional o continental, i local. Com tots sabem, en aquest moment, ja molts organismes internacionals i països han pres decisions en aquest sentit, les quals clarament tendeixen a afavorir, com abans ja hem comentat, l'adopció principalment de l'anglès, tot i que, sovint, al costat d'altres codis. Crec que tampoc aquest aspecte hauria de passar sense debat i estudi, i convertir-se en un fet ineluctable i irreversible aprofitant-se acríticament de l'hegemonia nord-americana contemporània. La humanitat en conjunt hauria de plantejar-se què vol fer comunicativament parlant. Què ens és més convenient, continuar estenent el coneixement d'una llengua d'un grup humà determinat -fet que òbviament afavoreix asimètricament els que tenen aquest codi com a L1- o bé apostar per l'extensió d'una llengua d’intercomunicació no pertanyent a cap grup humà com a L1? Què és més òptim per a la continuïtat de la diversitat lingüística, continuar adquirint la llengua d'un grup o conjunt de grups hegemònics en aquest moment històric o plantejar-se d'adoptar una llengua nova, de ningú, per a la humanitat? Potser moltes persones poden creure que aquestes preguntes ja han estat contestades de facto per la realitat, però crec sincerament que la nostra espècie no pot adoptar decisions d'aquesta importància sense que els organismes que ens representen i els ciutadans mateixos ho debatin, hi pensin, ho valorin i s'hi pronunciïn.

En l'actual estat de coses, clarament els països i les persones anglòfones resulten afavorides per aquesta situació, i, segons les condicions, l'evolució històrica pot dur a més i més individus que vulguin imitar els anglòfons d'origen, i, com hem dit, a adoptar també ells l'anglès com a llengua habitual i com a L1 dels fills. Ja actualment, un producte en anglès -encara que sigui extraordinàriament no només local sinó localista-, és de forma immediata un producte 'internacional', mentre que el mateix producte vehiculat en una altra llengua és de circulació restringida. Certament, el fet d'adoptar un codi neutre, que no fos la L1 de ningú, afavoriria menys el fet que les persones veiessin un codi d’intercomunicació com a L1 i, per tant, el grau de conservació de la diversitat lingüística històrica podria estar més assegurat. Alhora, aquest fet igualaria més els humans en les competències lingüístiques de partida, donat que fóra una llengua que tothom hauria d'aprendre. A més, hem vist com en les diglòssies de Ferguson la distribució complementària contribueix al manteniment: la varietat formal no és la usada habitualment en la comunicació interpersonal quotidiana, i rarament, doncs, esdevé L1.

Ens podem trobar, però aquí, amb problemes com ara el de la distància lingüística entre les llengües de cada grup i l'estructura de la llengua d’intercomunicació finalment adoptada. Com fer un codi neutre que sigui al màxim d'igualitari per a tothom? Potser l'afer no és tan simple de solucionar -com ja hem vist, per exemple, a l'Índia- i les baralles entre els distints col·lectius lingüístics faria impossible arribar mai a l'adopció d'aquest codi neutre. Aleshores, la continuïtat i l'expansió de l'anglès estaria garantida, si més no fins que alguna altra potència del futur decidís desafiar l'ús d'aquesta llengua i intentés imposar la seva.

Si la solució que finalment predominés fos la continuïtat de l'ús internacional d'una llengua d'un grup humà ja existent, crec que caldria pensar aleshores en l'establiment de contrapesos clars, no solament d'una regulació clara i d’una autoritat que vetllés pels usos abusius, sinó fins i tot de 'taxes' pel seu ús, de manera que els recursos obtinguts per aquesta via fossin utilitzats en benefici de les llengües amb més dificultats. Cal no oblidar, per exemple, que l'exportació del coneixement de l'anglès i el fet que els productes vehiculats en aquesta llengua puguin abraçar bona part del mercat mundial produeix una enorme quantitat de beneficis econòmics per a aquest grup de països i, certament, en especial per a la Gran Bretanya i per als Estats Units. Compartir, doncs, part d'aquests beneficis i retornar-los als altres conjunts lingüístics no hauria de ser una mesura impossible d'imaginar i de dur a la pràctica en un futur immediat on la integració a escala planetària vagi avançant.