Les situacions de distribució diglòssica de funcions acostumen a presentar, per contra, la coexistència de varietats percebudes com a pertanyents a una mateixa 'llengua'. Això pot ser especialment clar en els casos històrics àrab i grec. Usi el que usi la gent, les dues varietats han estat viscudes com a innegablement 'àrabs' o 'gregues'. No es planteja, en principi, cap problema identitari per raó de l'estàndard -especialment escrit- en difusió. Les varietats resten, com hem dit, en distribució complementària -la varietat estàndard mai no és usada en les comunicacions individualitzades orals i les vernaculars mai no ho són en l'escrit i rarament en l'oralitat molt formal. L'estàndard oficial és una varietat conscientment adquirida en el sistema escolar corresponent generació rere generació mentre que les varietats vernaculars ocupen les funcions familiars i quotidianes i són les primeres varietats adquirides pels individus. No sembla haver-hi, per tant, en principi, lloc per a un conflicte de tipus etnicolingüístic, donat que les varietats no simbolitzen pas aquesta classe d'oposició. Així, del contrast entre les varietats no sembla desprendre's per als parlants cap representació negativa que els hagi de portar a l'abandonament dels vernacles en favor de l'estàndard en la comunicació informal quotidiana. De fet, pot ser fins i tot que passi a l'inrevés.

Fonamentalment, doncs, la raó de l'estabilitat relativa d'aquests casos de distribució diglòssica, ha de cercar-se en la dimensió politicocognitiva: cap dels casos habitualment analitzats no són situacions de subordinació política com, per exemple, els de les comunitats minoritzades. La percepció de dependència, de comparació negativa, i, en conseqüència, d'autodenigració tot adoptant elements culturals estrangers com a referent principal de conducta i de valors, no tenen, doncs, perquè produir-s'hi. Sembla clar, per tant, que no deu ser el simple fet de la bilingüització i de la distribució asimètrica de funcions allò que pot dur a la substitució intergeneracional, sinó el context politicoeconòmic en què té lloc aquesta bilingüització i els significats i representacions que s'hi associen per part dels seus protagonistes.(14)

El pla central del problema rau en molts casos en aquestes representacions significatives de la situació i, en concret, en les valoracions i expectatives que s'assignen a cada una de les varietats lingüístiques en presència. L'equilibri funcional que permetria la reproducció intergeneracional de la situació es trenca si els individus passen a creure que, en conjunt, serà millor per als fills si transmeten a aquests la L2 dels pares que la L1, pel fet que veuen en aquesta L2 més avantatges, sovint lligats amb els aspectes socioeconòmics i de prestigi politicocultural. Quan el prestigi explícit i formal pesa més que el prestigi 'encobert' -tal com ha estat anomenat per alguns autors- els individus poden decidir de canviar la llengua dels fills. Per tant, cal cercar en el context, en l'ecosistema sociopoliticoeconòmic, els factors que hagin pogut portar a aquesta decisió d'abandonament de la transmissió intergeneracional de la llengua històrica del grup.

Des d'un cert angle pot semblar que, en força casos, en aquest abandonament hi intervenen certament amb molta força els factors d'índole socioeconòmica, en concret els que fan referència a les expectatives d'utilitat com a llengua de treball i, en conjunt, als significats positius de l'idioma que entra amb el procés general de 'modernització' -que són contrastats amb els més negatius que s'adhereixen a l'idioma tradicional, en tant que varietat lligada al passat, a una època premoderna i que cal superar. Per contra, però, tenim exemples importants de comunitats que han passat d'una economia menys desenvolupada a una de totalment moderna sense que s'hagi produït la pèrdua de la llengua, sinó, al contrari, la seva promoció, codificació i extensió massiva com a llengua apta i funcionalment present en totes les comunicacions d'una societat contemporània avançada. Per tant, els aspectes econòmics per si sols poden arribar a explicar en alguns casos el desig i la preocupació dels individus de saber les llengües més útils en aquests afers, però més difícilment l'abandonament de la llengua grupal. Aquest fenomen, en tot cas, s'ha de donar en un marc més general de minorització, en especial de tipus polític, que duu a la comunitat a l'absència d'estructures pròpies que puguin guiar el procés de modernització des dels seus punts de vista i afavorint els seus interessos -i no pas els del grup políticament dominant. (L'altra gran variable que pot explicar l'abandonament és la mescla demolingüística, quan irrupcions migratòries importants, en especial si procedeixen del grup o grups políticament dominants, fan que, fins i tot en el pla de les comunicacions interpersonals quotidianes, vagi essent usada la varietat d'origen al·lòcton i perdi funcions i parlants l'autòctona.)

És urgent, per tant, l'acció en el pla polític i en el de les representacions i discursos sobre la diversitat lingüística, la integració política i la intercomunicació. Un dels primers aspectes sobre el que cal treballar amb les autoritats mundials és el de superar discursivament les dicotomies que ens empresonen i impulsar, com hem dit, l'exploració de nous principis i visions de les situacions de contacte lingüístic. Veig, per exemple, que en el terreny dels criteris tradicionals d'organització del plurilingüisme caldrà potser anar més enllà, en aquelles situacions més complexes que ho demanin, dels principis de 'territorialitat' o 'personalitat'. Malgrat els seus innegables avantatges, tots dos principis tendeixen a pressuposar individus més aviat monolingües i poden no resoldre en principi el problema de la intercomunicació. ¿Com aquests principis, per exemple, poden resoldre a la pràctica la construcció d'un espai sociocultural europeu? Com ens hem d'entendre, a fora de les simples institucions formals que puguin tenir sistemes de traducció múltiple, si tots volem restar funcionalment monolingües? Com fóra possible l'aplicació d'un principi de 'personalitat' per a tantes llengües en un espai tan ampli? La solució potser no pot venir per aquí.

Proposo, doncs, que l'exploració s'encamini cap a l'estudi de l'aplicació del principi dit de 'subsidiarietat' -present ja en l'actual nomenclatura europea- en el terreny de la comunicació lingüística. Podríem traduir aquest principi politicoadministratiu en un principi glotopolític que, de manera general, establís el criteri que 'tot allò que pugui fer una llengua 'local' no ho ha de fer una llengua més 'global'. És a dir, permetríem -i impulsaríem- el coneixement efectiu i massiu d'altres llengües, però atorgant sempre que es pogués la preeminència funcional a la llengua de cada grup lingüístic històricament constituït. Les llengües dites 'estrangeres' serien utilitzades per als contactes exteriors -que cada vegada sovintejaran més- però les funcions locals quotidianes quedarien clarament assignades a les pròpies de cada grup lingüístic.