Com el mateix Morin diu, però, ‘complexitat’ no és un mot-solució sinó un mot-problema: "la complexitat per a mi és el desafiament, no pas la resposta. Vaig a la recerca d’una possibilitat de pensar a través de la complicació (és a dir, de les innombrables interretroaccions), a través de les incerteses i a través de les contradiccions".(8) Posat que "tot objectiu assolit ens empeny cap a un nou camí i que tota solució obre un nou problema",(9) se’ns demana ara que, a partir d’aquest nou punt de vista, fem un esforç d’imaginació crítica i de creativitat intel·lectual en el disseny del futur, tot acceptant posicions inicialment contradictòries i cercant com les podem imbricar les unes amb les altres de la manera més òptima i pràctica. El repte, doncs, és de fer l’esforç de "no sacrificar el tot per la part, la part pel tot, sinó de concebre la difícil problemàtica de l’organització".(10)

Pensar en termes de ‘i’ -i no pas de ‘o’- en la qüestió de les llengües sembla més senzill en el pla de les competències individuals. Molts de nosaltres tenim l’experiència de saber –i d’usar- més d’una llengua, i som conscients, per tant, que el fenomen és possible, amb uns costos d’interferències concretes o de certes mescles entre els codis que dominem, les quals, en tot cas, resulten de poca importància i no impugnen en cap moment la possibilitat del poliglotisme personal. On, en canvi, la perspectiva de la complexitat esdevé més problemàtica és, com sabem, en el nivell col·lectiu i en el pròpiament sociopolític. Una creença força estesa en determinades àrees geoculturals és la que afirma que una situació de bilingüisme social generalitzat duu generalment –o fins i tot forçosament- cap a un procés de substitució lingüística, és a dir de pèrdua gradual de funcions per part de la llengua més ‘feble’ i de guany de funcions per a la llengua més ‘forta’, per acabar, al final, en l’abandonament total del codi propi del col·lectiu, és a dir, en un cas d’extinció lingüística.

Tot acceptant que aquesta afirmació té força casos d’evolució històrica que semblen donar-li la raó, cal dir també que no sempre l’evolució és aquesta i que potser el que cal és, com va dir Norbert Elias, "investigar tant de quina naturalesa és aquesta gamma de transformacions possibles com també quina constel·lació de factors assumeix la responsabilitat que de la pluralitat de possibilitats existents només s’actualitzi aquesta".(11) És a dir, cal saber més exactament, en tot cas, per què es dóna aquesta evolució i no una altra -per exemple el manteniment- i si, coneguts clarament els factors i els mecanismes, hi hauria manera d’intervenir adequadament en aquests casos per tal que no evolucionessin cap a la substitució sinó cap al manteniment i desenvolupament de les llengües recessives. Cal acabar d’identificar amb urgència les variables i les dinàmiques dels processos de substitució i disposar de models que ens permetin dissenyar possibilitats efectives d’intervenció segons les distintes situacions, les diferents etapes evolutives, i els desiguals contextos en què aquells poden tenir lloc.

Una de les possibles vies d'exploració sobre els processos que evolucionen del bilingüisme massiu a la substitució és, per exemple, explorar aquells casos en què justament aquesta evolució no es compleix. Les situacions que Ferguson (1959) va qualificar com de 'diglòssia' poden servir inicialment per intentar il·luminar el problema. ¿Com és que, malgrat distàncies interlingüístiques considerables -com ara en el cas grec o el suís-alemany- i una clara distribució de funcions dites 'altes' i 'baixes' no es produeix el fet de l'abandonament intergeneracional de les 'baixes' en favor de les 'altes'? ¿No és precisament això el que s'esdevé en molts casos de substitució lingüística? Què fa que situacions superficialment semblants des del punt de vista del contacte lingüístic puguin evolucionar de manera tan crucialment diferent? I si la situació de bilingüisme massiu fos només una condició necessària però no suficient per explicar l'evolució cap a l'abandonament intergeneracional de les varietats pròpies? ¿I si fos el cas, com diu Norbert Elias, que "en el tractament del problema de la necessitat de les evolucions socials [calgués] distingir clarament i nítidament entre l'afirmació que una figuració B ha de seguir necessàriament a una figuració A i l'afirmació que una figuració A necessàriament hauria de precedir a una figuració B"?(12)

¿Què fa, doncs, que situacions de distribució jerarquitzada de funcions entre varietats lingüístiques estructuralment no pas properes puguin aparèixer en alguns casos com a estables i en d'altres, en canvi, la tendència sigui a l'abandonament de les varietats que ocupen les comunicacions individualitzades i la seva substitució per les de les comunicacions institucionalitzades?(13) ¿Quins podrien ser els factors que determinarien finalment aquests distints resultats -diglòssia més o menys estable (en el sentit de Ferguson) versus substitució? Més que no pas a les divergències estructurals de base estrictament lingüística, hem d'acudir molt més probablement a les representacions sociocognitives dels parlants respecte de les varietats lingüístiques en presència i, en darrer terme, als contextos en què aquestes es formen i es mantenen. Fixem-nos que no es tracta aquí d'entendre per què adopten una varietat sinó per que n'abandonen una altra.

El primer que cal dir, òbviament, és que, pel que fa al context polític, -a diferència de les situacions descrites per Ferguson- en els fenòmens de substitució lingüística molt sovint els poders polítics corresponents han volgut precisament l'existència d'aquest resultat d'abandonament lingüístic. Ja, en molts casos, des del mateix inici del procés de difusió massiva de la llengua estatal -que sovint coincideix per a la gran majoria de la població per primera vegada amb la seva alfabetització- l'objectiu explícit no és només el de difondre una llengua d’intercomunicació general sinó el d'acabar amb l'existència dels altres sistemes de comunicació lingüística que difereixin del model adoptat pel poder polític central i sobirà. És en aquest marc de subordinació i dependència, que la població, a mesura que anirà essent competent en la nova llengua estatal adquirida, podrà optar per transmetre-la als seus fills com a varietat bàsica de socialització, és a dir, com a varietat nativa, tot interrompent la transmissió intergeneracional del vernacle propi del grup. Tractant-se d'un comportament la pertinença del qual serà òbviament avaluada per la comunitat, el canvi de les pautes habituals necessitarà una clara justificació i legitimació ideològiques i/o pràctiques. Això pot venir facilitat pel discurs patriòtic de la 'llengua nacional' que afavoreix la idea de la llengua única i general per a tots els ciutadans. Gradualment, doncs, i en un procés de difusió asimètric segons els grups socials i geogràfics, la dita 'llengua nacional' serà adoptada primer com a varietat de les comunicacions institucionalitzades i després transferida a les individualitzades per una generació ja competent, que, a la vegada, la transmetrà ja com a nativa a la pròxima generació, la qual ja coneixerà poc els vernacles antics i farà d'aquesta varietat rebuda en forma d'estàndard formalitzat -convenientment adaptada a les funcions col·loquials- la seva única llengua pròpia i habitual.