Probablement el que resulta més problemàtic de l'exposició introductòria anterior és com podem aconseguir fer compatible dos fets aparentment contradictoris: la continuïtat de la diversitat lingüística creada per la humanitat en la seva diàspora planetària i la necessitat d'intercomunicació entre aquests grups de persones lingüísticament diversos en una nova etapa –"glocal"- de reunificació desitjable de l'espècie. Sembla clar que hauríem de fugir d'una visió dicotòmica que ens obligués a resoldre l'antinòmia decantant-nos cap a un o altre costat de la balança. La humanitat és lingüísticament diversa, i els grups humans aprecien i volen donar continuïtat a aquesta diversitat, i alhora, els mateixos grups humans s'adonen que estan destinats a viure junts i en solidaritat en aquesta gran nau de l'espai anomenada 'Terra'. El problema rau, potser, més en la nostra configuració de la realitat que no pas en la realitat mateixa. La dificultat és de pensament i de canvi conceptual més que no pas d'impossibilitat de realització.

L'extraordinària tendència dels humans a la dicotomització en el pensament pot trobar-se al darrere del problema. Durant anys, i encara en l'actualitat, la tendència dicotòmica sembla presidir la visió del contacte lingüístic i impossibilita, així, una organització de la convivència més harmònica i feliç per a tots els grups participants. La gran majoria dels estats semblen trobar impossible o molt difícil d'estructurar-se políticament d'una forma que permeti alhora la continuïtat de la vida lingüística dels seus col·lectius constituents i la intercomunicació necessària per a la vida en comú d'aquests conjunts. La gran majoria sembla tendir a optar cap a un cantó o cap a l'altre: o s'imposa una única llengua oficial per a tots els col·lectius, sense cap reconeixement de la diversitat existent -i, sovint, explícitament en contra d'aquesta- o bé hi ha un reconeixement oficial dels col·lectius lingüístics existents però no es resol satisfactòriament el tema de la intercomunicació. No sembla certament que ni una via ni l'altra puguin tenir gaire futur en l'etapa actual de la humanitat: en el marc d'un feliç creixement de la consciència democràtica i igualitària dels grups humans i de la dignitat de tots ells, els conjunts històrics fins ara subordinats no restaran impassibles davant les solucions que els condemnen a una existència lingüística disminuïda quan podria ser plena i normal. A l'ensems, tampoc no és sostenible una organització políticolingüística que no prevegi de forma òptima les formes d'intercomunicació entre els seus components.

De manera que no hi ha altra solució que explorar imaginativament quines formes alternatives d'organització politicolingüística podríem trobar que fessin possible la compatibilitat dels dos grans objectius esmentats: preservar la diversitat lingüística i la dignitat de tots els grups lingüístics històrics tot fent possible també la intercomunicació fluida i el sentiment de solidaritat d'espècie.

Crec que pot haver-hi una via d'aproximació a algun tipus de solució si explorem les idees que ens vénen des de l'anomenada perspectiva de la 'complexitat', que recolliria les contribucions bàsiques que s’han anat formulant entorn de les aproximacions cognitives, sistèmiques, ecològiques, caològiques, i/o holístiques. Si haig de resumir-ho en un nom, l'autor que he trobat més adequat per a la conceptualització de la 'complexitat' aplicada als afers humans, ha estat l'antropòleg, sociòleg i pensador francès Edgar Morin. Des d'aquest paradigma aprenem a reconèixer les limitacions de les nostres representacions de la realitat i a ser conscients de la revisió de les categories a través de les quals pensem el món i la nostra existència.(3) Les conceptualitzacions que dominen les nostres representacions tendeixen a procedir fonamentalment del món material i no pas del món pròpiament mental. Les representacions resideixen i són produïdes en el cervell/ment, però no per això són aquestes representacions conscients i coneixedores automàticament d'on es produeixen i de com es produeixen.

Les representacions que han dominat -i dominen encara- el pensament occidental -estès després a molts altres llocs del món- es basen en les propietats dels elements materials, físics, a partir de la lògica aristotèlica fonamentada en el principi d’identitat i de l’exclusió del tercer.(4) Si alguna cosa, per exemple, ocupa un lloc, aquest lloc ja no pot ser ocupat per cap altra cosa. Això, traslladat automàticament -com es fa sovint- al camp de les relacions humanes, vol dir que si en un Estat -o en un grup- hi ha una llengua ja no n'hi pot haver cap altra, i que, per exemple, si un individu es considera pertanyent a una 'identitat' determinada, ja no es pot considerar membre de cap altra. En el món mental, sociocognitiu, això no és forçosament així. En un individu poden coexistir llengües distintes, i també en les societats humanes els individus poden distribuir els usos de les llengües que saben i poden adscriure’s identitàriament a categories diferents. La lògica de la complexitat, per tant, "se sostreu, en els seus moments més essencials, de la lògica binària del ‘tot o res’".(5) Aquesta visió de les coses, a partir de categories menys rígides i més ‘aquàtiques’, més flexibles i menys pètries,(6) poden encoratjar, doncs, una reformulació de les situacions, amb noves possibilitats que –certament amb les dificultats que puguin comportar- cal explorar amb imaginació, creativitat i rigor.

Probablement el món i les societats foren més simples si només hi hagués una llengua o una identitat. Certament això plauria als partidaris del pensament simplista i simplificador -que si poguéssim potser seríem tots. Però el cas és que el nostre món, les nostres societats, i els nostres individus no en són de simples, sinó, al contrari, poden tendir a ser altament complexos. I és per avançar en la comprensió d’aquests fenòmens no simples que Morin intenta bastir el paradigma de complexitat. Complexitat entesa com "la unió de la simplicitat i de la complexitat; és la unió dels processos de simplificació que són selecció, jerarquització, separació, reducció, amb els altres contraprocessos que són la comunicació, que són l’articulació d’allò que és dissociat i distingit; i és fugir de l’alternativa entre el pensament reduccionista que només veu els elements i el pensament globalista que només veu el tot".(7) És, crec, a partir d’aquests postulats de reforma del pensament que hauríem d’assajar de concebre uns principis d’organització lingüística de la humanitat que superessin les dicotomies tradicionals. No pensar més en termes de ‘o’ sinó de ‘i’. Després d’anys de pensar en ‘o’ cal, ara explorar l’organització lingüística de la humanitat en termes de ‘i’, és a dir, des de la complexitat, sense excloure ni un objectiu ni l’altre, sinó interrogant-nos precisament sobre com fer-los possibles tots dos, la preservació i desenvolupament de les distintes llengües i alhora la necessària intercomunicació.