Quins autors hem triat en aquest treball? Hem optat per estudiar alguns autors injustament oblidats, com pot ser el cas de Josep Armengou (2) o alguns molt estudiats com pot ser el cas de Carles Riba, (3) però en aquest cas des d’una nova perspectiva, la del seu discurs presociolingüístic. Hem seguit un itinerari d’intel·ligència sociolingüística que no oblidarà un autor com Josep Yxart, (4) estudiat sobretot com a element clau de la crítica literària a Catalunya, però que en aquest treball ens servirà per il·lustrar les dues cares de la reflexió sociolingüística: les intuïcions intel·ligents i alhora el pes feixuc del context sociocultural i ideològic que limitava aquelles idees; algunes reflexions remarcables sobre la llengua d’Enric Prat de la Riba, (5) patriarca del nacionalisme català; però sobretot les propostes ecoidiomàtiques originals de Joaquim Casas-Carbó, (6) amb el trilingüisme sostenible com a bandera; l’Alexandre Galí (7) contrari al bilingüisme diglòssic; les assenyades reflexions del pedagog valencià Carles Salvador, (8) polític de l’idioma ignorat per pedagogs i practicants catalans de la sociolingüística; o el cas genial de Joan Fuster, (9) ecoidiomàtic que obre nous camins de racionalitat i imaginació sociolingüístics. En definitiva, vuit autors que podem considerar precursors del discurs sociolingüístic català.

No es tracta d’un treball exhaustiu i per tant no hem inclòs, per exemple, les reflexions d’Antoni Rovira i Virgili, el qual considerava la llengua "mare de la nacionalitat" i afirmava que "La carta lingüística d’Europa és, en ses grans línies, i tret d’unes poques excepcions, la carta de les nacionalitats" (1916). Tampoc no inclourem en aquest itinerari sociolingüístic el Delfí Dalmau (10) del poliglotisme passiu i l’universalisme lingüístic ben entès (1936), perquè ja ha estat tractat en el meu llibre Poliglotisme i raó. El discurs ecoidiomàtic de Delfí Dalmau (1998), però cal dir que el seu discurs està estretament relacionat amb les personalitats i els temes que estudiem en aquest treball.

Josep Yxart fa anàlisis interessants sobre el tema de la relació entre llengua i intel·ligència o del paper de la geolingüística en l’ús lingüístic, etc. I com ja hem avisat, mostra les dues cares del discurs presociolingüístic amb la defensa intel·ligent de l’ús del català en literatura i mostrant les incoherències del discurs espanyolista sobre l’idioma però alhora fa reflexions que cauen dins una ideologia diglòssica, -amb punts en comú amb les opinions de Joshua A. Fishman (11) quelcom que tendeix a superar amb el temps.

En l’article "Del uso del castellano en Cataluña" (1886) analitza la (in)conveniència d’abandonar una llengua viva en un futur hipotètic inventant-se un oponent que és un funcionari castellanoparlant foraster amb mentalitat d’ocupant lingüístic. La seva defensa de l’ús del català en literatura parteix de l’observació de la realitat propugnada per Taine i això el porta a fer una completa anàlisi de la situació sociolingüística catalana diferenciant entre els diferents àmbits d’ús i entre els diferents estrats socials o entre les diferents zones dels Països Catalans i altres zones de l’Estat, diferenciant la deserció idiomàtica de l’adhesió simbòlica complementària en zones com Euskadi. Deixa ben clar que és un factor polític i no pas una realitat natural allò que marca la presència de l’espanyol arreu de l’estat. En relació al manteniment del català, Yxart rebutja encertadament una interpretació basada exclusivament en la voluntat i remarca la influència de la naturalesa i de la rutina, però no oblida els factors de la consciència lingüística activa i la lleialtat lingüística com a factors positius. El nostre crític utilitza conceptes com "substitució" (lingüística), "llengua importada", necessitat (d’ús), identifica llengua i poble, i amb altres paraules parla de la facilitat d’ús lingüístic. Rebutja els arguments del cosmopolitisme i s’inventa un imperi europeu dominat per França i el francès en una interessant al·legoria de sociolingüística-ficció que li serveix per qüestionar l’imperialisme lingüístic espanyol i les ideologies lingüístiques que segregava. Sobre la interessant diferenciació diglossitzant remetem els lectors a la lectura dels textos originals per no allargar més aquest resum.

Entre el conjunt d’idees que podríem extreure del discurs audaç, agosarat, coherent, de Josep Armengou, subratllaríem la defensa que fa de la idea que el català és la llengua del poble, de les classes populars. Una idea vigent i encara útil en un moment en què des de certs sectors hom podria tenir la temptació de difondre una idea contrària, que el castellà és avui la llengua pròpia del poble català. Alhora, exposa la idea complementària que la realitat de l’ús lingüístic és interclassista i, per tant, que mai hauria de ser un argument de lluita partidista, ja que rere el català hi hauria d’haver tot el poble i totes les ideologies democràtiques. També cal remarcar la relació que estableix entre llengua i psicologia com a expressió de la nostra manera de ser: "un idioma crea una psicologia (...) Una llengua que no és la pròpia no tradueix l’home que cadascú porta dins". Per a Armengou "Matar un idioma és un crim de les humanitats. És matar una ànima col·lectiva, la manera d’ésser i de pensar d’una comunitat humana". Un discurs amb elements en comú amb els escrits del sociolingüista basc J. M. Sánchez Carrión (1987).

Un punt clau en el discurs d’Armegou és el rebuig radical a la deslleialtat lingüística dels catalans autòctons i de la gent que ha decidit formar part de la nació catalana: "només els esnobs, per fer el merda, poden desertar de la nostra democràtica llengua (...) els miserables que han adoptat el castellà com a llengua familiar i han ensenyat a llurs fills, no la llengua dels pares, sinó la dels colonitzadors. No tenen excusa...". Els catalans autòctons només tenen una opció digna: no oblidar el seu idioma i rebre i integrar els nouvinguts en català. Per això proposa el mal anomenat (ja que és fruit d’una opció ben activa) bilingüisme passiu: "Un diàleg bilingüe és el diàleg per excel·lència (...) hem de suposar sempre que el nostre interlocutor entén la llengua del país...". Però alhora: "No consentir que cap català ens parli altra llengua que la catalana". Armengou rebutja la ideologia diglòssica i anticipa els futurs i eterns atacs contra els catalans conscients: "Volem la llengua catalana oficial a Catalunya. No per crear una Catalunya tancada, provinciana i exclusivista, sinó per a assegurar la pervivència de la nostra ànima nacional...". Acusa l’Estat espanyol d’haver practicat una triple ofensiva de coacció, invasió i promoció de la deserció; d’haver volgut convertir el català en una llengua de museu... Mentre continuem en l’Estat espanyol aquest haurà d’assumir la defensa de totes les llengües que en formen part i deixar d’odiar la diversitat, esdevenint un estat plurilingüe.