Les idees i les propostes dels precursors de la sociolingüística catalana, per Jordi Solé i Camardons

Aquest article, elaborat a partir d’un dels treballs guanyadors ex aequo del I Premi Jaume Camp de Sociolingüística (2001), analitza el discurs presociolingüístic de vuit autors catalans amb l’objectiu de donar a conèixer tant les idees com les propostes de caràcter sociolingüístic d’aquests autors.

versió per imprimir en PDF. 63 k

Sumari

1. La consciència lingüística

2. Els precursors

3. Les idees dels precursors

4. Factors que influeixen en l’ús lingüístic

5. Bibliografia

Des de la sociolingüística crítica, tots aquells autors –catalans o no catalans- que s’han interessat en utilitzar la sociolingüística com una eina d’anàlisi i de transformació de la realitat de manera que una llengua que està immersa en un procés de substitució lingüística capgiri les tendències substitutòries i engegui o consolidi un procés de normalització lingüística, han tendit a posar en primer pla la importància de la consciència lingüística.

No disposar d’una consciència lingüística coherent és com no tenir consciència de nació; en aquests casos, una comunitat només podrà caminar d’esma, cap enlloc, per una via morta. Com ha dit recentment un assagista, en aquests casos podríem cantar "ni som ni serem". Una comunitat lingüística sense consciència lingüística serà un fantasma, una ombra que no disposarà dels referents estratègics claus. Sense consciència lingüística una comunitat no sabrà quins són els seus objectius ni quines són les seves armes, ni quina és la seva gent o ni, fins i tot, quina és la seva llengua o el nom de la seva llengua.

La comunitat lingüística catalana ha patit totes i cadascuna d’aquestes patologies i mancances: al segle XIX donava mostres de no saber ni el nom històric de la llengua pròpia i els seus notables van arribar a usar el terme llemosí; els notables catalans consideraven innecessari i fins absurd usar el català en els àmbits formals; Yxart, promotor del català en la literatura, va arribar a considerar improcedent usar el català en el periodisme o la ciència; els homes de la Renaixença promovien l’ús del català en la poesia entre violes i englantines però no es preocupaven gens per l’alfabetització de la població en català i no consideraven la necessitat d’aixecar escoles en llengua catalana; durant el segle XX s’ha negat fins i tot el nom de la llengua al sud de la comunitat lingüística catalana i a la Franja de Ponent; i molta gent ha caigut en el parany de la ignorància i el qüestionament de la unitat lingüística. Han fet camí ideologies lingüístiques assimilistes o partidàries d’un bilingüisme substitutori que només podia servir per escanyar el futur del català.

El Diccionari de Sociolingüística (2001) defineix la consciència lingüística com "el conjunt d’elaboracions mentals, expressades i documentades o implícites i larvades, amb què una comunitat lingüística es percep com a singularitzada per la llengua que fa servir i vinculada o oposada, d’acord amb els contextos, a les llengües i comunitats de l’entorn. Abasta, doncs, les formes de pensament, les creences, les motivacions i les actituds que configuren uns valors simbòlics per a un determinat grup lingüístic". Anotem, doncs, que aquelles elaboracions mentals que donen cos a la consciència lingüística poden ser de dues menes: (a) expressades i documentades o (b) implícites i larvades. És a dir, que una cosa seran les idees que una persona del carrer sense estudis superiors pugui tenir sobre la llengua que parla i una altra la de totes aquelles persones que han elaborat de manera documentada les seves teories i propostes entorn de la llengua pròpia i les llengües veïnes. En aquest sentit, cal rebutjar la ignorància en l’àmbit de la ciència lingüística però cal no oblidar que tothom disposa d’una percepció i una ideologia lingüístiques que en una comunitat minoritzada tenen una importància decisiva en relació al futur de la llengua ja que aquestes percepcions i ideologies estaran a la base de les actituds lingüístiques que els parlants prendran i, conseqüentment, dels usos lingüístics que triaran i que esdevindran hegemònics.

L’objectiu d’aquest treball (aquí en presentem el resum) és estudiar una colla de pensadors catalans anteriors a l’aparició de la sociolingüística com a disciplina autònoma però que ja parlaven en termes sociolingüístics o ecoidiomàtics, (1) i que, per tant, ja feien propostes ecosociolingüístiques basades en la salvaguarda del medi sociolingüístic català. La idea és que les idees d’aquests escriptors, religiosos, assagistes i gent de cultura en general ens ajudin a il·luminar la realitat de l’ús lingüístic.

Entre els precursors del que podríem anomenar discurs sociolingüístic català caldria esmentar personatges com Ramon Llull o Ramon Muntaner i els apologistes de la llengua catalana de totes les èpoques: Onofre Manescal, Andreu Bosc, Josep Romeguera, Josep Ullastre, Antoni Tudó, Carles Ros, Ignasi Ferreres, Lluís Galiana, Antoni de Bastero, Marc Antoni Ortí, Agustí Eura, etc, -encara que les idees antisociolingüístiques també abunden en la majoria d’aquests lletraferits. Són especialment interessants autors com Cristòfor Despuig, Baldiri Reixach o fins i tot Josep Pau Ballot. Durant la Renaixença: Constantí Llombart, Marià Aguiló, Jaume Collell, els redactors de periòdics com "El Vertader Català", etc. I ja en el premodernisme: Valentí Almirall i Josep Yxart, són dues de les figures a tenir en compte.