El que volem plantejar en aquest article és que existeix una altra perifèria que avui ja té unes característiques diferents de les conegudes. La reflexió sobre les polítiques i les planificacions lingüístiques en el segle de la mundialització econòmica, ecològica i cultural, pot donar un gir des d’aquesta perifèria cap al centre, en un moviment aglutinador que reflecteixi la realitat geogràfica en la qual vivim i la realitat cultural en la qual estem. Així, tenint en compte les anàlisis d’aquella primera crítica als postulats teòrics de les polítiques lingüístiques, la interpretació dels casos dels països descolonitzats i de les àrees criolles, que van servir a la dècada dels seixanta per iniciar la sistematització de les polítiques lingüístiques, pot establir noves perspectives que ajudin a esclarir les relacions entre les llengües i les nacions, les identitats culturals i els llenguatges utilitzats per descriure-les, amb la finalitat de proposar vies que intentin desbrossar els camins atzarosos en els quals s’han ficat molts dels exemples més propers a la realitat occidental.

2. La reflexió teòrica de les polítiques i les planificacions lingüístiques de les antigues colònies i de les societats criolles.

"L’expérience montre que de nos jours encore, compte tenu de l’inefficacité croissante de l’enseignement scolaire, un discours en français d’Afrique est de plus en plus nettement un discours africain en français. Tout se passe comme si la grammaire française, dans l’usage courant des lettrés, se trouvait non pas remaniée, mais filtrée par le substrat africain qui favorise d’autre part l’expression de certaines relations logiques ou la grammaticalisation de catégories sémantiques pour nous inusuelles. Si l’on veut discerner en créole une empreinte africaine, c’est là qu’il faudra la chercher, dans le langage plutôt que dans la langue. Qu’il eussent ou non conservé leurs idiomes premiers, les esclaves des plantations auraient parlé, et parlé à leur mode; ce truisme ôte beaucoup de son intérêt historique au problème des langues et des nations"(MANESSY:1997.123-124).

La nostra reflexió parteix del principi bàsic que Diego Catalán utilitzava per parlar dels objectius de la història de la llengua, principi que no sempre és considerat explícitament en l’anomenada lingüística interna. Deia el filòleg espanyol:

"El único agente de la historia es el hombre (ora como persona aislada, ora combinándose con otras en una colectividad), y por tanto la historia de las lenguas sólo puede hacerse en constante referencia a la historia cultural de la comunidad o comunidades que la hablan"(Abad:1986.148b).

És el mateix principi teòric del professor ABAD quan descriu la disciplina "història de la llengua", redefinint els tres capítols tradicionals d’aquesta especialitat: "Història externa de l’idioma"; "gramàtica històrica"; "història dels estils literaris". El primer, que és el que ens interessa, l’anomena "diacronia general de la llengua" o "història externa" de l’idioma i aquells aspectes o fets de la seva "història interna" relacionats amb aquest esdevenidor extern; d’aquesta manera, s’enfoca l’idioma com un fet de civilització, tot i que des del rigor de l’especialització lingüística. Per al professor ABAD: "els millors estudiosos seran aquells que no juxtaposin les dades sense discriminació i jerarquia, sinó que tractin de la història de l’idioma i del seu sistema lingüístic, i de les idees sobre aquest i de la llengua literària, en l’efectiva convergència que posseeixen" (ABAD, 1987:87-88).

Estem davant de les actituds i les representacions que els parlants tenen respecte de les seves llengües. L’anàlisi sociolingüística insisteix en aquests fets per a una millor comprensió del seu objecte d’estudi. La identificació que cada parlant fa amb la seva llengua apel·la a tots els discursos científics que estudien tot el que fa referència al gènere humà. Quan a aquesta identificació se li afegeix la de llengua=nació=cultura, la concepció pluridisciplinària de la sociolingüística es fa necessària.

En aquest sentit, la descripció de les polítiques lingüístiques realitzades en els països sorgits de la descolonització i en les societats criolles aporta un qüestionament nou de la terminologia usual. Així, quan Hubert GERBEAU analitza el concepte d’identitat en la història de l’illa de la Reunió, topa amb els prejudicis típics de les cultures colonitzades en el seu esforç per trobar un camí intermedi entre el que van ser, amb colonitzador i sense colonitzador, i el que són sense aquest:

"La Réunion, île française, paradis terrestre, serait-elle une colonie comme tant d’autres? Répondre serait déjà conclure, mais nous voudrions d’entrée suggérer que c’est autour des représentations du "Noir" et du "Blanc" que la recherche peut s’avérer la plus fructueuse, que c’est dans le va-et-vient du réel aux fantasmes que l’on peut glaner les premiers signes d’une possible originalité"(GERBEAU:1997.97).

És una de les peculiaritats dels països colonitzats: la confluència, pràcticament unànime, de tots els elements d’una societat colonitzada en el desig de buscar una via que legitimi la seva pròpia cultura. Com que la identitat d’un poble s’uneix molt freqüentment a la llengua, l’anàlisi sociolingüística s’haurà de preocupar de totes aquelles actuacions, vinguin d’on vinguin, que pretenguin impulsar la llengua del grup social com a factor d’unitat davant de la suposada agressió de la llengua del colonitzador.

En parlar de la situació lingüística de l’illa de Maurici, TIRVASSEN (184) planteja la qüestió referint-se al concepte de colonització. Escriu literalment:

"Le concept de colonisation et toutes les significations qui sont associées ont toujours constitué les paramètres les plus importants pris en compte pour expliquer, dans les pays sous domination coloniale, la mise sur pied d’un ordre social et socio- linguistique. Si, pendant l’occupation française de l’île, il faut situer la "politique" linguistique des administrateurs du pays dans le contexte de la situation de colonisation, il convient de préciser les modalités mêmes de cette colonisation afin que l’analyse sociolinguistique puisse s’appuyer sur une vue plus juste de la réalité sociale".