Polítiques i planificacions lingüístiques en el context de la mundialització, per Mariano Asensio Cermeño

1. Introducció

2. La reflexió teòrica de les polítiques i les planificacions lingüístiques de les antigues colònies i de les societats criolles

3. Conclusió

4. Bibliografia

1. Introducció

En el primer capítol del seu llibre dedicat a les polítiques lingüístiques, el professor Louis-Jean CALVET (1996) resumeix la història d’aquest nou concepte científic que comparteix cronològicament els orígens de la sociolingüística. Els treballs d’Einar Haugen sobre la intervenció de l’Estat noruec per crear una "identité nationale" a partir de la política i la planificació lingüístiques ("language planning") són el punt de partida de la bibliografia que fundarà els principis metodològics del que Fishman anomenava la sociolingüística aplicada. (Per a aquesta època, vegeu els apartats 1-3 del primer capítol de la tesi inèdita de Didier de ROBILLARD, 1989.) Les investigacions de Ferguson, Das Gupta, Rubin, Tauli, Jernudd, entre d’altres, coincidiran en el temps amb la independència de pràcticament totes les colònies que existien llavors. Com assenyala el professor francès, els títols d’aquests treballs relacionaven els problemes de l’ús de la llengua en la societat amb els conceptes d’identitat, de nació i, atès el context històric, amb el concepte de desenvolupament (CALVET, 1996:8-9).

A aquesta primera onada científica sorgida especialment als Estats Units, la seguirà tota una sèrie de matisacions terminològiques que provenen, principalment, del Canadà i d’Europa. L’expressió anglesa "language planning" és traduïda a França com a "planification linguistique" ("planificación lingüística" en castellà –cf. LÓPEZ MORALES, 1993:39.Nota9), mentre que a l’escola canadenca de Quebec s’anomena "aménagement linguistique". A l’escola catalana rep el nom de "normalització lingüística" en el sentit que "la normalisation montre comment les deux fonctions linguistiques fondamentales –la conscience et le contrôle- opèrent concomitamment et complémentairement. Par conséquent, une véritable normalisation ne saurait jamais se borner aux aspects "purement" linguistiques. Elle doit envisager en même temps beaucoup de facteurs décidément "sociaux", voire essentiellement politiques" (Lluís Aracil a Boyer, 1991:105). CALVET crearà el concepte de "glottophagie" a partir del qual analitza els diferents fets que es produeixen en el contacte de llengües. Existeix "glottophagie" quan "les langues des autres (mais derrière les langues on vise les cultures, les communautés) n’existent que comme preuves de la supériorité des nôtres, elles ne vivent que négativement, fossiles d’un stade révolu de notre propre évolution" (Calvet, 1974:31).

El professor francès s’alineava, d’aquesta manera, amb tot un corrent de la sociolingüística, el dels anomenats sociolingüistes "natifs" o "périphériques", per als quals no pot existir una coexistència equilibrada entre dues llengües en contacte. Tota coexistència entre una llengua dominant (francès, castellà) i una llengua dominada (crioll reunionenc, català) és problemàtica. Aquesta terminologia implica un context de dominació que crea desequilibri i inestabilitat, "forcément conflit et dilemme" (BOYER, 1991:93).

Paradoxalment, els estudis de casos d’excolònies van ser rellegits per una "perifèria" que estava a les portes del discurs fundador i per uns "nadius" que parlaven llengües molt properes a les de les metròpolis, ja fos el francès de Quebec, ja fos el català, per exemple. En la base d’aquestes noves argumentacions, hi trobem una relació directa entre la identitat d’un grup humà i les llengües que aquest grup utilitza per comunicar-se. Aquesta cultura, o manera d’afrontar la realitat, en suposa una representació que va més enllà dels postulats purament teòrics o in vitro. Aquesta nova percepció és la que està subjacent a les diferents teories que apel·len al reconeixement de les actituds dels parlants per a una millor descripció del fet lingüístic i, conseqüentment, per a una planificació lingüística més d’acord amb les necessitats del context en el qual s’apliqui. És la tesi de CALVET (1999:185):

"L’action sur les langues constitue une réponse à des problèmes de communication sociale, réponse en partie déterminée par des représentations collectives qui constituent une intervention sur la forme et les fonctions des langues. C’est en ce sens qui j’ai parlé d’homéostat: il ne s’agit pas de conserver, mais d’adapter, de réguler".

Aquest concepte de "representació" és el que apareix també, tot i que en una perspectiva més àmplia que la lingüística, en l’últim treball del professor de literatura comparada Edward W. SAID (2000:105):

"Nous vivons dans un monde qui n’est pas seulement fait de marchandises mais aussi de représentations, et les représentations -leur production, leur circulation, leur histoire et leur interprétation- sont la matière première de la culture. Ce problème est le grand centre d’intérêt de nombreuses théories récentes, mais elles le resituent rarement dans son contexte politique, qui est d’abord l’impérialisme. Elles préfèrent nous présenter, d’un côté, une sphère culturelle autonome librement ouverte à la recherche pure et à la spéculation rationnelle; de l’autre, une sphère politique sordide où s’affronteraient les intérêts concrets. Pour le professionnel des études culturelles (l’humaniste, le critique, le chercheur), seule compterait la première. Plus grave: on postule une étanchéité totale entre les deux -alors que non seulement elles sont liées mais qu’en définitive elles ne font qu’une".