El resultat és que un 72% de les persones enquestades van respondre l’enquesta en català, un valor força més alt, doncs, que l’ús "real" del català, i també que el de les persones que consideren que la seva llengua és el català, o bé tant el català com el castellà (que sumats representaven, aproximadament, el 60% de la població de Catalunya).

És ben manifest, doncs, que la inèrcia, el deixar-se portar, sempre que el context sigui favorable per al català, pot fer augmentar-ne moltíssim els índexs d’ús.

Si creuem la llengua en què s’ha fet l’entrevista amb la identitat lingüística, el resultat és el gràfic 12.

Gràfic 12. Llengua de l’entrevista i identitat lingüística. 2000. Percentatges

Així, mentre pràcticament tots els catalanòfons han fet la seva entrevista en català, no tots els castellanòfons l’han feta en castellà: un percentatge important, el 36,5%, s’ha desenvolupat en català. Vol dir que el saben parlar i que en un context favorable el podrien usar. Els bilingües, com ja és habitual, encara s’hi afegeixen més, a aquesta tendència.

4. Conclusions

És convenient, per acabar, fer-ne un resum. Ens ajudarem d’un darrer gràfic, que resseguirà els principals resultats d’aquest apartat referent a l’ús no familiar (tot i que hi hem afegit també les dades sobre competència oral), d’acord a la variable que més hem utilitzat per fer-ne creuaments: la identitat lingüística.

Gràfic 13. Competència, ús i identitat lingüística. 2000. Percentatges

Passem als comentaris.

1) És ben marcada la diferència d’ús, segons la identitat lingüística, en tots els casos: tant en la competència, com en l’ús en diverses situacions, en la llengua de l’última conversa o la de l’entrevista. Els catalanòfons sempre es troben en els primers llocs, els segueixen els bilingües i tanquen la classificació els castellanòfons.

2) Excepte en el cas dels catalanòfons (en els quals tant la competència, com la llengua de l’entrevista estan plenament equiparats), les dades s’agrupen en tres blocs. Els índexs més alts els proporciona la competència lingüística, el segueix la llengua de l’entrevista, i finalment hi ha l’ús en diverses situacions i la llengua de l’última conversa.

3) En fi, si haguéssim de triar un índex d’ús del català, el millor indicador seria la mitjana dels dos últims valors, amb un valor aproximat de 5 punts, si ens inclinéssim per un barem entre 0 i 10.

4) Un índex que, tot i que molt determinat per la identitat lingüística, com hem dit, no ho està totalment. Així, aproximadament un 20% dels catalanòfons no utilitzen majoritàriament el català en les seves converses, mentre que sí que ho fan entre un 10% i un 15% dels castellanòfons. Esbrinar el perquè d’aquestes dissonàncies seria un tema important d’investigació.

5) És interessant fer notar també la relació entre la competència lingüística i la llengua de l’entrevista. Si tothom ha respost correctament la pregunta "vostè sap parlar català", sembla que ambdues xifres s’haurien de correspondre. Certament, en el cas dels catalanòfons és així, una correspondència gairebé perfecta. Però en els altres dos casos, l’índex de competència supera notablement el de la llengua de l’entrevista: 17,5 punts pel que fa als bilingües i 18,8 punts en el dels castellanòfons. Tot sembla indicar, doncs, que el prestigi social del català fa sobrevalorar, en aquests casos, el seu coneixement del català.

6) Finalment, és convenient comparar l’ús "real" (la mitjana de les dues últimes dades) amb la llengua de l’entrevista. Cal recordar que hem caracteritzat aquest índex com el que es podria donar en el cas que tots els que saben parlar en català es trobessin en un context molt favorable al seu ús. Se’l podria anomenar "ús potencial". Fixem-nos en l’increment que es podria produir en l’índex d’ús del català si es produís una situació d’aquesta mena. Sembla, doncs, que paga la pena escarrassar-s’hi. Però això ja són figues d’un altre paner, i ho haurem de deixar, inevitablement, aquí.