1. Identitat lingüística

2. Llengua familiar

3. Usos «no familiars»
3.1. Ús en diverses situacions
3.2. La llengua de l'última conversa no familiar
3.3. Llengua de les enquestes

4. Conclusions

1. Identitat lingüística

En les diverses investigacions realitzades durant els darrers quinze anys s’han fet un reguitzell de preguntes més o menys vinculades a aquesta temàtica. De totes les formulacions emprades (llengua d’origen, Line Staff 1992; llengua principal, Enquesta metropolitana 1986 i CIS 1993; és més aviat castellanoparlant o catalanoparlant?, CIS 1998; llengua habitual, DYM 1997 i 1999; llengua materna, CIS 2001; i, quina considera que és la seva llengua?, Enquesta metropolitana, 1990, 1995 i 2000), la que ens sembla més apropiada per copsar la identitat lingüística de la població és, precisament, l’última, la que ha utilitzat l’Enquesta metropolitana de les tres últimes edicions. Els resultats els podem apreciar al gràfic 1.

Gràfic 1. Quina considera que és la seva llengua? 2000. Percentatges.

Es destaquen dos grups majoritaris, el dels catalanòfons i el dels castellanòfons, mentre que s’insinua l’aparició d’un grup bilingüe, de dimensions més modestes, però prou significatiu, i un grup d’"altres", on se situen un ampli ventall d’identitats lingüístiques, que atenent la seva escassa representació i la mida de la mostra no ens permet una anàlisi més profunda.

Aquesta aparició del grup bilingüe ja es feia manifesta en les diverses edicions de l’Enquesta metropolitana, especialment en les de l’any 1990 i 1995, atès que en la del 1986 la pregunta formulada va ser diferent ("quina és la seva llengua principal?").

Precisament entre les enquestes del 1986 i del 1990 es va produir un canvi significatiu: sorgia aquest nou grup, que aparentment feia minvar el dels que consideraven que la seva llengua era únicament el castellà.

Això ha portat alguns analistes a creure que el canvi reflectia una tendència real, tot i que no deixaven d’assenyalar que el canvi de formulació de la pregunta també podia jugar un paper important. Des del nostre punt de vista, és aquest canvi de formulació el principal factor que produí el contrast de les dades.

Tanmateix, es pot pensar que objectivament sí que s’ha produït en els últims vint-i-cinc anys un fenomen sociolingüístic d’aquesta mena: un descens de la població que només es considerava castellanòfona i, per contra, l’aparició d’un petit sector bilingüe, mentre que s’hauria mantingut el percentatge dels catalanòfons. Parlem-ne.

Pel que fa a aquest últim aspecte (el manteniment dels catalanòfons), ens en podria facilitar una certa indicació, atesa la situació sociolingüística de les acaballes del franquisme, la pregunta sobre la llengua familiar que s’efectuà el 1975, tot i que únicament a la província de Barcelona, a càrrec d’un equip encapçalat per Modest Reixach.

Una extrapolació d’aquestes dades efectuada per Miquel Strubell per al conjunt de Catalunya situava en un 47,87% (2) el nombre de ciutadans de Catalunya que consideraven el català com la seva llengua familiar. Una dada molt semblant a aquest 52% de la població que, a hores d’ara, afirma que la seva llengua és el català.(3)