|
3. Conclusions de la primera fase de
lestudi
A partir de les
respostes obtingudes i potser, també, del gran nombre de respostes no
obtingudes sembla que es pot deduir que, com a norma general, les universitats no
disposen tant si ho afirmen clarament com si no de dades concretes i
sistemàtiques sobre els usos lingüístics de la docència. Amb tot, del conjunt de la
informació aplegada sen desprèn prou clarament que, com a norma general, a les
universitats dels països de la mostra la docència de primer i segon cicle
simparteix en la llengua pròpia en uns nivells que podríem situar globalment entre
el 80% i el 100% dels cursos, si bé el gruix de les universitats se situaria més aviat
al voltant del 90% o el 95% de docència en la llengua pròpia. Loferta de cursos en
una llengua altra que la pròpia que és, gairebé invariablement,
langlès respon sistemàticament a la presència destudiants estrangers,
i és en pràcticament tots els casos una oferta específica per a aquest col·lectiu,
sovint oberta, però, als estudiants nacionals. En alguns casos la relació causa-efecte
entre la presència destudiants estrangers i la impartició de cursos en llengua
anglesa és tan gran que no és una oferta consolidada en aquesta llengua, sinó que la
llengua de la docència esdevé langlès només en la mesura en què hi ha inscrits
estudiants estrangers. En altres casos també pot produir-se, però, el cas invers, és a
dir, que sigui la presència de professors convidats o estrangers allò que determini que
una classe o un curs no es faci en la llengua nacional sinó (generalment) en anglès.
Daltra banda, hi ha un cert nombre duniversitats que té una oferta estable de
cursos breus en llengua anglesa específics per als estudiants estrangers, que en alguns
casos inclouen formació en la llengua i en la cultura nacionals. Per contra, hi ha molt
poques universitats que ofereixin uns estudis complets en llengua anglesa. En algun cas
sapunta una solució singular el bilingüisme passiu, que consisteix a
acceptar treballs i projectes en anglès en un entorn docent totalment monolingüe en la
llengua nacional.
4. Conclusions de la segona fase de
lestudi
A diferència
de les conclusions formulades en relació amb la primera fase daquest estudi, que es
basen en una informació més o menys succinta i limitada la que figura en les
cartes de resposta de les universitats, en aquest cas es parteix dun volum
enorme dinformació els llocs web de 146 universitats que sha
analitzat de manera general i en relació amb la qual shan anat resumint els
aspectes més destacables. Amb tot, creiem que això no impedeix en absolut detectar una
sèrie de constants i arribar, per tant, a una sèrie de conclusions genèriques, vàlides
per al conjunt de les universitats de la mostra.
Una de les
primeres conclusions a què podem arribar és que, malgrat tot, les universitats
imparteixen docència en la llengua pròpia (o, quan hi ha llengües en contacte o més
duna llengua oficial, en alguna daquestes llengües), si bé en termes
generals la creixent internacionalització obliga les universitats a oferir un nombre
també creixent de programes en una llengua de comunicació internacional, que és
gairebé invariablement langlès. De tota manera, les respectives llengües
nacionals són sistemàticament un requisit per cursar estudis regulars, ja que, sobretot
en el primer i segon cicle i també en el tercer cicle, tot i que en menor
mesura, aquestes continuen sent el principal vehicle de comunicació, i
loferta acadèmica en llengua anglesa és sovint una oferta acadèmica ad hoc
per als estudiants estrangers en forma de cursos breus.
Cal remarcar,
daltra banda, que sovint el coneixement de la llengua anglesa també és un requisit
daccés per cursar estudis regulars, i que en molts casos la bibliografia està
redactada majorment en aquesta llengua. També sembla evident en alguns casos es diu
expressament que hi ha tendència a incrementar loferta acadèmica en anglès,
i que la pràctica de permetre als estudiants estrangers o dintercanvi que redactin
en anglès els exàmens i els treballs corresponents a assignatures impartides en la
llengua nacional és un pont, un punt de contacte que permet compaginar lús de la
llengua nacional amb la presència de persones procedents daltres països. També
sembla força clar, daltra banda, que aquesta tendència cap a una certa
bilingualització amb langlès esdevé menys palesa a mesura que la llengua nacional
és més important des dun punt de vista demogràfic i, també, en la mesura en què
una universitat o un país té, per motius de llunyania geogràfica, de manca de prestigi
o daltres, poc poder datracció destudiants o de professors estrangers. |