Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística internacional


Els usos lingüístics a diversos països amb llengües (relativament) minoritàries,
per Albert Servitje i Riera


CONTINUA


3. Conclusions de la primera fase de l’estudi

A partir de les respostes obtingudes —i potser, també, del gran nombre de respostes no obtingudes— sembla que es pot deduir que, com a norma general, les universitats no disposen —tant si ho afirmen clarament com si no— de dades concretes i sistemàtiques sobre els usos lingüístics de la docència. Amb tot, del conjunt de la informació aplegada se’n desprèn prou clarament que, com a norma general, a les universitats dels països de la mostra la docència de primer i segon cicle s’imparteix en la llengua pròpia en uns nivells que podríem situar globalment entre el 80% i el 100% dels cursos, si bé el gruix de les universitats se situaria més aviat al voltant del 90% o el 95% de docència en la llengua pròpia. L’oferta de cursos en una llengua altra que la pròpia —que és, gairebé invariablement, l’anglès— respon sistemàticament a la presència d’estudiants estrangers, i és en pràcticament tots els casos una oferta específica per a aquest col·lectiu, sovint oberta, però, als estudiants nacionals. En alguns casos la relació causa-efecte entre la presència d’estudiants estrangers i la impartició de cursos en llengua anglesa és tan gran que no és una oferta consolidada en aquesta llengua, sinó que la llengua de la docència esdevé l’anglès només en la mesura en què hi ha inscrits estudiants estrangers. En altres casos també pot produir-se, però, el cas invers, és a dir, que sigui la presència de professors convidats o estrangers allò que determini que una classe o un curs no es faci en la llengua nacional sinó (generalment) en anglès. D’altra banda, hi ha un cert nombre d’universitats que té una oferta estable de cursos breus en llengua anglesa específics per als estudiants estrangers, que en alguns casos inclouen formació en la llengua i en la cultura nacionals. Per contra, hi ha molt poques universitats que ofereixin uns estudis complets en llengua anglesa. En algun cas s’apunta una solució singular —el bilingüisme passiu—, que consisteix a acceptar treballs i projectes en anglès en un entorn docent totalment monolingüe en la llengua nacional.

4. Conclusions de la segona fase de l’estudi

A diferència de les conclusions formulades en relació amb la primera fase d’aquest estudi, que es basen en una informació més o menys succinta i limitada —la que figura en les cartes de resposta de les universitats—, en aquest cas es parteix d’un volum enorme d’informació —els llocs web de 146 universitats— que s’ha analitzat de manera general i en relació amb la qual s’han anat resumint els aspectes més destacables. Amb tot, creiem que això no impedeix en absolut detectar una sèrie de constants i arribar, per tant, a una sèrie de conclusions genèriques, vàlides per al conjunt de les universitats de la mostra.

Una de les primeres conclusions a què podem arribar és que, malgrat tot, les universitats imparteixen docència en la llengua pròpia (o, quan hi ha llengües en contacte o més d’una llengua oficial, en alguna d’aquestes llengües), si bé en termes generals la creixent internacionalització obliga les universitats a oferir un nombre també creixent de programes en una llengua de comunicació internacional, que és gairebé invariablement l’anglès. De tota manera, les respectives llengües nacionals són sistemàticament un requisit per cursar estudis regulars, ja que, sobretot en el primer i segon cicle —i també en el tercer cicle, tot i que en menor mesura—, aquestes continuen sent el principal vehicle de comunicació, i l’oferta acadèmica en llengua anglesa és sovint una oferta acadèmica ad hoc per als estudiants estrangers en forma de cursos breus.

Cal remarcar, d’altra banda, que sovint el coneixement de la llengua anglesa també és un requisit d’accés per cursar estudis regulars, i que en molts casos la bibliografia està redactada majorment en aquesta llengua. També sembla evident —en alguns casos es diu expressament— que hi ha tendència a incrementar l’oferta acadèmica en anglès, i que la pràctica de permetre als estudiants estrangers o d’intercanvi que redactin en anglès els exàmens i els treballs corresponents a assignatures impartides en la llengua nacional és un pont, un punt de contacte que permet compaginar l’ús de la llengua nacional amb la presència de persones procedents d’altres països. També sembla força clar, d’altra banda, que aquesta tendència cap a una certa bilingualització amb l’anglès esdevé menys palesa a mesura que la llengua nacional és més important des d’un punt de vista demogràfic i, també, en la mesura en què una universitat o un país té, per motius de llunyania geogràfica, de manca de prestigi o d’altres, poc poder d’atracció d’estudiants o de professors estrangers.


2 de 3