1. Introducció
2. Estructura i metodologia del treball
3. Conclusions de la primera fase de l’estudi
4. Conclusions de la segona fase de l’estudi
5. Conclusions generals

1. Introducció

L’actual procés de globalització ha afavorit enormement els intercanvis i la interacció de persones i de cultures fins ara distants i ha introduït nous hàbits, noves oportunitats i necessitats i, també, probablement, noves amenaces. Aquesta nova situació, que previsiblement no farà sinó intensificar-se en el futur, obliga molt probablement les societats actuals —i molt especialment aquelles en què es parla una llengua minoritària o relativament minoritària— a revisar i potser fins i tot a replantejar-se o a redefinir algunes de les premisses en què s’han basat fins ara, molt especialment pel que fa a l’espai que ha d’ocupar la pròpia llengua i cultura en la relació amb les altres llengües i cultures i a la seva presència en el món.

Aquesta nova situació pren una rellevància especial en les universitats, que en la seva funció de creadores i transmissores del saber no només són un reflex de primer ordre d’aquesta realitat canviant, sinó que, a més, amb la seva resposta a les noves necessitats estan, de fet, contribuint a construir i determinant en gran mesura la nova realitat. En aquest nou context, i després d’anys d’esforços més o menys reeixits de normalització lingüística de la llengua pròpia, hem considerat que seria interessant i convenient situar un horitzó realista per a la normalització lingüística universitària als Països Catalans a partir de la praxi lingüística universitària de països amb llengües demogràficament poc poderoses (en termes relatius).

Amb aquest objectiu, doncs, hem seleccionat una sèrie de països del nostre entorn que per la seva situació sociolingüística o sociopolítica poden presentar alguna similitud amb el cas català o bé poden ser, simplement, un cas interessant d’estudiar de cara a treure’n conclusions que siguin eventualment extrapolables al cas de les universitats de parla catalana. L’univers d’aquest treball són totes les universitats dels països següents: Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Flandes (Bèlgica), Grècia, Islàndia, Letònia, Lituània, Noruega, els Països Baixos, Portugal, el Quebec (Canadà), la República Txeca i Suècia. La llista de països no és ni pretén ser exhaustiva, sinó simplement significativa o representativa del ventall de situacions que a priori s’han considerat susceptibles d’aportar elements per al debat en el cas català.

2. Estructura i metodologia del treball

La primera fase del treball va consistir a enviar una carta al mes de maig de 1997 a les oficines de relacions internacionals de totes les universitats dels països esmentats en el punt anterior (127 universitats en total), en la qual se’ls demanava que indiquessin, en termes tan exactes com fos possible i per al curs 1996-97, els percentatges de docència en la llengua pròpia, en anglès i, si era el cas, en altres llengües. Si bé inicialment l’estudi havia de començar i acabar amb aquesta exploració, el relativament baix nivell de respostes obtingudes (47 sobre el total de 127 universitats esmentat, és a dir, el 37%) ens va fer pensar en la necessitat de trobar una manera de completar l’anàlisi iniciada utilitzant un mètode diferent.

La segona fase de l’estudi, que es va fer entre el primer i el segon trimestre del curs 1998-99, va consistir a visitar la pàgina web de totes les universitats en qüestió —i també, en aquest cas, les dels Països Catalans— per tal de completar la informació obtinguda en la primera fase de l’estudi. Així, en aquesta segona fase es van buscar les informacions següents: a) tota la informació relativa a la llengua en ella mateixa o a la situació sociolingüística del país, i també la llengua o llengües en què s’ha publicat la pàgina web; b) tota la informació relativa a la llengua o llengües de la docència; i c) tota la informació relativa als requisits lingüístics que cal complir per fer-hi una estada en règim d’intercanvi o per cursar-hi estudis.