Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística internacional


Política lingüística a Rússia i planificació
de llengües minoritàries: estudi del cas
de la llengua calmuca,
per Bossia Kornoussova


CONTINUA


La part principal dels decrets de les repúbliques relacionats amb la preservació, el desenvolupament i l’estudi de la llengua són capítols dedicats a les llengües de les nacions titulars, basats en el desenvolupament del sistema educatiu de la llengua nacional, la formació de quadres científics i d’ensenyament, el desenvolupament de la literatura, la ciència i les arts, i la difusió de la televisió i la ràdio. Les qüestions sobre l’ús de les llengües estatals en l’esfera de la comunicació oficial de les autoritats de l’estat, en les lleis i les regles, en les eleccions i en referèndums, als tribunals, en la publicitat i en la correspondència oficial estan regulades detalladament en la legislació lingüística de cada república.

Actualment, una quantitat de repúbliques nacionals, inclosa la República de Calmúquia, la República dels Tàtars, la República dels Txuvaixos, la República de Burjatija i diverses repúbliques del Caucas del nord han treballat en programes relacionats amb la preservació i el desenvolupament de les llengües de les repúbliques, programes que poden anomenar-se nacional-regionals. Tanmateix, i segons Neroznak, la seva execució és insuficient en l’àmbit nacional-regional i per progressar en aquestes línies cal tenir un programa federal.(3)

3. Calmúquia: antecedents històrics i lingüístics

La República de Calmúquia s’estén fins al sud-est de la part europea de Rússia i ocupa el territori situat entre els rius Volga i Don. Té fronteres amb la República de Daguestan al sud, la regió de Stavropol al sud-oest, amb les regions de Rostov i Volgograd a l’oest i al nord-oest. La frontera de l’est amb la regió d’Astrakhan s’interromp amb una petita obertura cap al riu Volga, al sud-est està banyada per la mar Càspia.

Calmúquia, amb 320.000 habitants, és una república multinacional. La nacionalitat principal de la República són els calmucs, que representen el 45,4% dels habitants, i hi ha una gran comunitat de russos ètnics, el 37,7%. La resta de la població està formada per ètnies com els darghins, txetxens, kazakhs, ucraïnesos, bielorussos, alemanys, estonians, coreans, etc. En total hi ha representades més de 90 nacionalitats i nacions. La població de la capital, Elista, és de gairebé 103.000 persones, xifra que representa el 32% de la població total de Calmúquia.

Els calmucs són una població de l’oest de Mongòlia, la llengua dels quals està relacionada amb el mongòlic; la religió principal és el budisme tibetà. Tradicionalment, havien estat pastors nòmades d’una zona del nord-oest de Mongòlia coneguda com Djungharia. A final del segle XVI i principi del XVII van començar a emigrar cap al nord-oest. Van aparèixer per primer cop al territori de Sibèria entre el 1594 i el 1597 i després van emigrar cap a l’oest fins al riu Don. Entre el 1608 i el 1609 els calmucs es van unir voluntàriament a l’Imperi Rus.

Fins a mitjan segle XVII, els calmucs van utilitzar l’antiga escriptura mongòlica i, l’any 1648, un monjo, Zaya Pandita Namka-Djamtso, –la memòria del qual encara és objecte d’especial respecte entre els calmucs– va adaptar l’escriptura mongòlica (escrita verticalment) per utilitzar-la en calmuc. Aquest alfabet, anomenat Todo Bichig (que significa "escriptura clara") es va utilitzar fins al 1924, moment en què es va substituir per l’alfabet ciríl·lic; després, el 1930, pel llatí i un altre cop pel ciríl·lic l’any 1937, alfabet que s’ha utilitzat fins avui. Aquests canvis en l’escriptura, que s’han produït tres vegades en un període de temps molt curt, han comportat que les generacions de la població calmuca hagin perdut el contacte amb la seva tradició escrita.

La deportació que Stalin va dur a terme l’any 1943 va ser un altre cop important per a la llengua calmuca (els calmucs van ser una de les "vuit nacions deportades"). Els calmucs van poder tornar a la seva terra nadiua l’any 1957. Així, van passar 13 anys a l’exili. Durant la deportació, aquest poble va patir els seus pitjors dies de sofriment i privacions i va passar pels moments més amargs i cruels. Els calmucs són, segurament, l’únic poble oprimit que es va estendre per amplis territoris durant la seva deportació. La deportació ha reduït el nombre total de calmucs fins a, aproximadament, 100.000 i va debilitar la llengua i la cultura d’aquest poble. El poble calmuc sovint es va veure barrejat amb altres pobles deportats i se’l va obligar a fer servir el rus, l’única llengua comuna. A conseqüència d’aquesta tragèdia, la generació va créixer sense rebre l’ensenyament en la llengua materna i només la va aprendre en el nucli familiar.

Fins i tot després que els calmucs poguessin tornar el 1957, l’estat soviètic va aplicar polítiques assimiladores molt dures. Khrusxov creia que les poblacions que parlessin rus acceptarien amb més rapidesa i entusiasme el comunisme, amb la implicació que les altres llengües eren un obstacle, i la russificació va ser un objectiu actiu amb Brejnev. Durant els anys seixanta i setanta, es van fer retallades molt dràstiques de les hores dedicades a l’educació en la llengua nadiua, l’última escola nacional calmuca va tancar el 1963. La llengua de l’ensenyament a totes les escoles va passar a ser el rus i la llengua calmuca només s’ensenyava dues o tres hores per setmana. Ja als anys setanta, una generació de calmucs entenia la seva llengua materna però no sabia parlar-la. El rus va passar a ser la llengua de comunicació diària en tots els àmbits de la vida, inclòs el cercle familiar.


4 de 9