|
La part principal dels decrets de les repúbliques relacionats amb la
preservació, el desenvolupament i lestudi de la llengua són capítols dedicats a
les llengües de les nacions titulars, basats en el desenvolupament del sistema educatiu
de la llengua nacional, la formació de quadres científics i densenyament, el
desenvolupament de la literatura, la ciència i les arts, i la difusió de la televisió i
la ràdio. Les qüestions sobre lús de les llengües estatals en lesfera de
la comunicació oficial de les autoritats de lestat, en les lleis i les regles, en
les eleccions i en referèndums, als tribunals, en la publicitat i en la correspondència
oficial estan regulades detalladament en la legislació lingüística de cada república.
Actualment, una
quantitat de repúbliques nacionals, inclosa la República de Calmúquia, la República
dels Tàtars, la República dels Txuvaixos, la República de Burjatija i diverses
repúbliques del Caucas del nord han treballat en programes relacionats amb la
preservació i el desenvolupament de les llengües de les repúbliques, programes que
poden anomenar-se nacional-regionals. Tanmateix, i segons Neroznak, la seva execució és
insuficient en làmbit nacional-regional i per progressar en aquestes línies cal
tenir un programa federal.(3)
3.
Calmúquia: antecedents històrics i lingüístics
La República de
Calmúquia sestén fins al sud-est de la part europea de Rússia i ocupa el
territori situat entre els rius Volga i Don. Té fronteres amb la República de Daguestan
al sud, la regió de Stavropol al sud-oest, amb les regions de Rostov i Volgograd a
loest i al nord-oest. La frontera de lest amb la regió dAstrakhan
sinterromp amb una petita obertura cap al riu Volga, al sud-est està banyada per la
mar Càspia.
Calmúquia, amb
320.000 habitants, és una república multinacional. La nacionalitat principal de la
República són els calmucs, que representen el 45,4% dels habitants, i hi ha una gran
comunitat de russos ètnics, el 37,7%. La resta de la població està formada per ètnies
com els darghins, txetxens, kazakhs, ucraïnesos, bielorussos, alemanys, estonians,
coreans, etc. En total hi ha representades més de 90 nacionalitats i nacions. La
població de la capital, Elista, és de gairebé 103.000 persones, xifra que representa el
32% de la població total de Calmúquia.
Els calmucs són una
població de loest de Mongòlia, la llengua dels quals està relacionada amb el
mongòlic; la religió principal és el budisme tibetà. Tradicionalment, havien estat
pastors nòmades duna zona del nord-oest de Mongòlia coneguda com Djungharia. A
final del segle XVI i principi del XVII van començar a emigrar cap al nord-oest. Van
aparèixer per primer cop al territori de Sibèria entre el 1594 i el 1597 i després van
emigrar cap a loest fins al riu Don. Entre el 1608 i el 1609 els calmucs es van unir
voluntàriament a lImperi Rus.
Fins a mitjan segle
XVII, els calmucs van utilitzar lantiga escriptura mongòlica i, lany 1648, un
monjo, Zaya Pandita Namka-Djamtso, la memòria del qual encara és objecte
despecial respecte entre els calmucs va adaptar lescriptura mongòlica
(escrita verticalment) per utilitzar-la en calmuc. Aquest alfabet, anomenat Todo Bichig
(que significa "escriptura clara") es va utilitzar fins al 1924, moment en què
es va substituir per lalfabet ciríl·lic; després, el 1930, pel llatí i un altre
cop pel ciríl·lic lany 1937, alfabet que sha utilitzat fins avui. Aquests
canvis en lescriptura, que shan produït tres vegades en un període de temps
molt curt, han comportat que les generacions de la població calmuca hagin perdut el
contacte amb la seva tradició escrita.
La deportació que
Stalin va dur a terme lany 1943 va ser un altre cop important per a la llengua
calmuca (els calmucs van ser una de les "vuit nacions deportades"). Els calmucs
van poder tornar a la seva terra nadiua lany 1957. Així, van passar 13 anys a
lexili. Durant la deportació, aquest poble va patir els seus pitjors dies de
sofriment i privacions i va passar pels moments més amargs i cruels. Els calmucs són,
segurament, lúnic poble oprimit que es va estendre per amplis territoris durant la
seva deportació. La deportació ha reduït el nombre total de calmucs fins a,
aproximadament, 100.000 i va debilitar la llengua i la cultura daquest poble. El
poble calmuc sovint es va veure barrejat amb altres pobles deportats i sel va
obligar a fer servir el rus, lúnica llengua comuna. A conseqüència
daquesta tragèdia, la generació va créixer sense rebre lensenyament en la
llengua materna i només la va aprendre en el nucli familiar.
Fins i tot després
que els calmucs poguessin tornar el 1957, lestat soviètic va aplicar polítiques
assimiladores molt dures. Khrusxov creia que les poblacions que parlessin rus acceptarien
amb més rapidesa i entusiasme el comunisme, amb la implicació que les altres llengües
eren un obstacle, i la russificació va ser un objectiu actiu amb Brejnev. Durant els anys
seixanta i setanta, es van fer retallades molt dràstiques de les hores dedicades a
leducació en la llengua nadiua, lúltima escola nacional calmuca va tancar el
1963. La llengua de lensenyament a totes les escoles va passar a ser el rus i la
llengua calmuca només sensenyava dues o tres hores per setmana. Ja als anys
setanta, una generació de calmucs entenia la seva llengua materna però no sabia
parlar-la. El rus va passar a ser la llengua de comunicació diària en tots els àmbits
de la vida, inclòs el cercle familiar. |