2.2. El context lingüístic de la Federació Russa

La situació etnopolítica de Rússia es caracteritza per una combinació desenvolupada històricament de principis nacionals i territorials i administrativoterritorials de l’organització estatal. D’acord amb la Constitució de 1993 (art. 65), la Federació Russa està formada per 89 unitats territorials que inclouen 21 repúbliques (Adiguèsia, Altai, Baixkíria, Burjatija, Txetxènia, República dels Txuvaixos, Daguestan, Ingúixia, República dels Kabardins i dels Balkars, Calmúquia, Karacaj Cerkes, Carèlia, Khakàssia, República dels Komis, República dels Maris, Mordòvia, Ossètia Septentrional, República dels Tàtars, República dels Tuves, República dels Udmurts, Iacútia), una regió autònoma i deu àrees autonòmiques que són, de fet, formacions políticonacionals, sis territoris, 49 regions i dues ciutats de consideració estatal (Moscou i Sant Petersburg).

Només en 7 de les formacions administrativonacionals –unitats de la Federació Russa– les nacions titulars formen la majoria de la població. Per exemple, a la república de Khakàssia, la nació titular, els khakassians, formen l’11% de la població total i els russos, el 79,5%; a la república d’Altai, l’estructura nacional de la població és la següent: 31%, altais; 60%, russos; 6%, kazakhs, i 3% d’altres nacions. Gairebé totes les unitats territorials de la Federació tenen un tipus de població multiètnica. Per exemple, la població de la República de Calmúquia és molt diversa ètnicament. Hi viu gent d’aproximadament 90 nacionalitats amb dos grups dominants, els calmucs (146.316, que representen el 45,4%) i els russos (121.531, que representen el 37,7%) (Kornoussova, 2000).

El rus és la llengua estatal i el mitjà de comunicació transcultural, i els russos representen el 83% de la població de la Federació Russa. L’anàlisi del cens de la població mostra tendències importants en el procés lingüístic de la Rússia moderna. La diferència en els índexs de "russificació" lingüística d’alguns pobles ha esdevingut significativa, passant d’una xifra petita fins a un 70% o més. Els índexs més alts són els dels grups ètnics quantitativament més febles, sobretot els dels pobles aborígens de Sibèria i de l’extrem nord. Alguns representants dels pobles minoritaris del nord no fan servir les llengües maternes en la vida diària. El 94% dels estudiants admesos a la facultat dels pobles de l’extrem nord del Gertsen Russian State Pedagogical Institut de Sant Petersburg no parlen la seva llengua materna (Tzyrenova, 2000). Pel que fa als calmucs, la llengua que utilitzen normalment és el rus, quan parlen amb la família, al carrer, a la feina, i la "russificació" es pot comptabilitzar fins al 99%. Tot i això, les nacions estatals de les repúbliques, especialment els pobles del Caucas del nord, són les menys assimilades.

Les constitucions de gairebé totes les repúbliques manifesten que tenen dues llengües estatals. Les excepcions són les constitucions del Daguestan, la República dels Kabardins i dels Bakars, i Mordòvia –on hi ha multilingüisme–, i la d’Ossètia Septentrional, on es parla el rus i l’ossetià (ambdós dialectes).

No hi ha cap regulació relacionada amb la llengua de l’estat a les constitucions de les repúbliques de Carèlia, Baixkíria, Txetxènia i dels Txuvaixos. Actualment, els únics llocs on no s’han aplicat els decrets lingüístics són Carèlia, la República dels Udmurts, el Daguestan i Karacaj Cerkes. Els decrets lingüístics addicionals de pobles que viuen en el territori d’una república concreta s’han adoptat a la República dels Tàtars, Adiguèsia, la República dels Kabardins i dels Bakars, la República dels Txuvaixos, Tuva, Burjatija, Calmúquia, Khakàssia, Iacútia, la República dels Udmurts i Baixquíria.

Els decrets lingüístics de les repúbliques s’han basat en la legislació federal respectiva i han adoptat en gran part aquesta estructura, el marc conceptual i la interpretació d’alguns articles. D’acord amb els decrets lingüístics de les repúbliques, les llengües dels pobles de les repúbliques corresponents gaudeixen de la protecció de l’estat i les institucions estatals els proporcionen protecció legal, econòmica i social independentment dels seus estatus. Però tal com s’expressa a l’article "El desenvolupament de les llengües dels pobles russos és una prioritat de la política nacional de l’estat", presentat al seminari internacional Llengües minoritàries a Rússia: perspectives per al desenvolupament, de Zoya U. Tzyrenova, president del Departament de Relacions amb Societats Culturonacionals i Nacionals del Ministeri d’Afers Ètnics de la Federació Russa, els decrets de les repúbliques difereixen dels federals perquè els primers estan sobretot preocupats per proporcionar condicions per a la supervivència, la preservació i el desenvolupament de la llengua d’un poble (llengües dels pobles) a partir de la qual es nomena una república concreta, és a dir, la nació o nacions titulars. Això s’ha prendre, evidentment, amb esperit positiu i no s’hauria de fer servir per incomplir els drets lingüístics dels parlants d’altres llengües (Tsyrenova, 2000).