1. Introducció
2. La política lingüística i el context lingüístic de la Federació Russa
3. Calmúquia: antecedents històrics i lingüístics
4. Política lingüística i planificació lingüística de la República de Calmúquia
5. Conclusions

Segons l’últim cens de població de l’any 1989, el nombre de grups ètnics que habiten a la Federació Russa és de 180 i representen aproximadament 28 milions de persones, és a dir, cap a un 20% de la població mundial. Ocupen una àmplia zona d’Euràsia, des del Bàltic a l’oest fins a l’oceà Pacífic a l’est; i des de l’oceà Àrtic a la part més nord fins a les muntanyes caucasianes al sud. Hi ha grans nacions representades per milions de persones (la població russa, per exemple, comprèn el 83% de la població d’aquests països i es compta per milions), grups de població mitjana, des de 50.000 fins a centenars de milers (els calmucs, per exemple, són 146.316) i grups ètnics minoritaris, des de menys de 50.000 fins a una única persona. Segons les dades publicades el 1992, d’aquests grups ètnics minoritaris n’hi ha 63, més de 30 dels quals viuen al nord de Rússia (Neroznak, 1994).

La composició multiètnica de la Federació Russa pressuposa que hi ha un suport estatal per al desenvolupament de totes les ètnies, la seva cultura i les seves llengües. Per tant, i en relació amb el tema d’aquest estudi, això vol dir que hi hauria d’haver una política lingüística estatal expressa que inclogués tant legislació lingüística com mecanismes de regulació de l’execució de la política lingüística i de les disposicions de documents legals. L’execució de decrets sobre llengües està molt lligat a la planificació lingüística o la programació lingüística. Per tal de portar a la pràctica les disposicions dels decrets, cal disposar d’un mecanisme concret per executar-les. Un cas d’aquest mecanisme és el Programa per a la preservació i el desenvolupament dels pobles de la Federació Russa (Neroznak, 2000).

És evident que els propòsits i objectius de la política i de la planificació lingüística depenen del context lingüístic individual. Així, per exemple, quan una llengua es troba en una situació crítica, l’objectiu serà la recuperació lingüística, i quan es troba amenaçada, l’objectiu serà el ressorgiment lingüístic. En el context multiètnic de Rússia, els contextos lingüístics, les polítiques lingüístiques i la planificació lingüística varien segons cada grup ètnic, però hi ha algunes característiques que són comunes a causa de la influència de la política lingüística estatal. L’objectiu d’aquest estudi no és analitzar la política lingüística estatal de la Federació Russa o els mecanismes o elements d’aquesta política. L’objectiu és oferir una visió general de l’orientació que ha pres una de les repúbliques membre de Rússia, la República de Calmúquia, per al manteniment i el desenvolupament de la llengua de la nació titular. El cas de Calmúquia pot ser interessant perquè la llengua materna de la nació titular es considera una de les llengües de Rússia que es troba en una situació més greu.

La perspectiva d’anàlisi adoptada en aquest article es basa en l’orientació occidental de la planificació i el manteniment lingüístic que afirma que la planificació lingüística implica la planificació de l’estatus (canviar l’estatus d’una llengua en una societat a partir de l’augment o la disminució de les seves funcions), la planificació del corpus (referent a l’alteració de l’estàndard d’una llengua per crear noves funcions) i la planificació de l’adquisició (difondre una llengua per augmentar-ne el nombre de parlants i d’usos a partir de, per exemple, l’ensenyament de la llengua) (Baker, Collin, 1998).

2. La política lingüística i el context lingüístic de la Federacció Russa

La política lingüística de la Federació Russa

El procés democràtic es va iniciar amb la Perestroika a l’antiga Unió Soviètica i va destacar les mancances de la política nacional del país, que abans havien estat ignorades. Entre els inconvenients d’aquesta política hi ha els temes relacionats amb el desenvolupament de la identitat nacional i el manteniment de les llengües minoritàries. La major part de llengües minoritàries es trobaven en procés d’extinció o en una situació molt greu. L’afany per fer ressorgir un sentiment d’identitat nacional i de sensibilització envers les llengües en situació de perill va provocar un sentiment d’urgència que sovint va fer que les mateixes nacionalitats titulars apliquessin solucions radicals per tal de protegir la seva llengua i la seva identitat. Les antigues repúbliques de la Unió Soviètica, una per una, van començar a adoptar una legislació lingüística que atribuïa a les llengües de les nacions titulars la consideració de llengües estatals. Molts polítics i sociolingüistes creuen que els temes de nacionalisme i llengua, juntament amb altres qüestions, van ser les peces clau del trencament de l’URSS i, en alguns casos, els decrets i les lleis lingüístiques van ser causes directes de conflictes armats, com per exemple, a Moldàvia. Les reformes lingüístiques iniciades a les repúbliques de la Unió Soviètica l’any 1989 van permetre que la RSFSR (República Socialista Federada Soviètica Russa) controlés la situació lingüística i adoptés els decrets necessaris. Rússia va ser l’última república de la Unió Soviètica a adoptar la Llei sobre les llengües. A continuació es detallen per ordre cronològic els principals documents de regulació de la política lingüística de Rússia.