4c) En una família, el nombre de parlants de cada llengua també pot inclinar la balança lingüística. L’Elena parla castellà davant del seu pare; quan ell no hi és, fa servir el català amb la seva mare i les seves germanes. Així, la llengua majoritària d’aquesta casa és el català: en aquesta llengua es fan la majoria de les "transaccions lingüístiques". Una família més nombrosa o un pare més insistent poden decantar el pes lingüístic cap a una banda o cap a l’altra. En general, però, com més nombrosa és una família mixta, menys domini patern hi ha.

5. La guarderia com una influència lingüística

5a) Aquesta institució, coneguda també com a llar d’infants, és l’àmbit menys conegut d’aquest estudi. Si la senyora de fer feines s’identifica com a no catalana i el/la cangur pot ser tan catalanoparlant com castellanoparlant (en funció dels factors descrits anteriorment), la llengua de la guarderia queda envoltada d’una nebulosa misteriosa. Alguns pares trien una guarderia o un parvulari concret per la seva llengua vehicular; tot i això, d’altres trien l’escola en funció de la metodologia pedagògica que fa servir. N’hi ha que opten per portar els fills de tres a cinc anys a la guarderia que s’adapta millor al seu horari laboral. Algunes escoles duen a terme tasques educatives molt serioses i activitats excel·lents. La funció d’algunes altres és només d’aparcament de nens. Algunes guarderies que he visitat són grans, lluminoses, modernes i estan molt ben conservades. D’altres, en canvi, no compleixen les normes bàsiques del Govern sobre la dimensió, l’espai reservat al joc o les instal·lacions sanitàries. "Volíem tancar la guarderia", em va dir un director de parvulari, "perquè no complíem el que estableix la llei. Però la Generalitat no ens ho hauria deixat fer." Els parvularis són tan necessaris (i amb l’onada actual d’immigrants encara més) que fins i tot les guarderies il·legals continuen obertes (9).

5b) En un poble de la costa de gairebé 30.000 habitants, l’any 1998 hi havia en funcionament dues guarderies públiques i cinc de privades. En algunes localitats, el control dels parvularis el té el Govern català, però aquesta població només disposava d’institucions privades i d’altres de controlades per l’Administració local. Les escoles privades acostumen a estar obertes durant més hores, l’ambient que hi ha és millor i són considerablement més cares que les guarderies públiques. Algunes disposen de menjador; en altres, en canvi, tots els alumnes han d’anar a casa a l’hora de dinar. Tot i que tots els parvularis d’aquesta localitat de la costa reclamaven fer ús del català com a llengua vehicular, el 60% dels residents de la població eren nascuts fora de Catalunya, la majoria a Extremadura, Andalusia i a diferents països africans. En una escola, gairebé el 14% dels nens (11 de 80) provenia de famílies la llengua materna de les quals no era ni el català ni el castellà. Davant d’aquestes discrepàncies qualitatives, de varietat d’instal·lacions i de composicions lingüístiques, quines conclusions (si n’hi ha) es poden extreure de les influències lingüístiques d’aquesta institució? La majoria de converses que vaig sentir entre nens i treballadors eren en català, però la majoria de treballadors i voluntaris eren profundament conscients de la presència d’un visitant estranger. Només una observació que no fos tan visible realitzada en una mostra d’escoles triada a l’atzar serviria per saber la vertadera influència lingüística que té la guarderia.

6. Conclusions

6a) La gran majoria dels meus informants estaven d’acord a relacionar la imatge del cangur o del treballador domèstic amb la figura d’una dona. I també estaven d’acord en el fet que les senyores de fer feines, les mainaderes i altres treballadors domèstics no acostumen a ser catalanoparlants.

6b) Els meus informants responen de manera menys emfàtica a la pregunta sobre la composició lingüística del/de la cangur. Acostumen a triar-se d’entre el grup etnolingüístic al qual pertanyen. Els pares poden triar els/les cangurs d’entre un ventall d’amics i familiars. El/la cangur és el reflex de la tria que es fa entre els components de la xarxa personal de la família.

6c) A la família, el pare podia continuar essent el vincle dèbil de la transmissió lingüística, tot i que en la negociació lingüística mantenia una importància que no és proporcional a la seva presència física a dins de la família (10). La posició més forta és, potser, la d’una família lingüísticament mixta en què la mare castellanoparlant vol que la família tingui el castellà com a llengua dominant. Si combina el gran contacte (probable) que té amb els fills amb la presència d’una senyora de fer feines que pren el control (lingüístic) quan ella no hi és, és probable que el català no hi predomini. Hem d’examinar aquesta situació partint del fet que les dones catalanes tenen cada vegada menys fills. La taxa de natalitat catalana és d’1,14 fills per dona, un nombre molt inferior al llindar de reproducció d’aproximadament 2,1 fills per dona (Idescat 1998: 128). A més, la mitjana d’edat de la població catalana està creixent: 39,3 anys el 1995, comparat amb el 33,7 el 1975 (Idescat 1998: 133). L’any 1995, a Catalunya la mitjana d’edat de la maternitat va arribar als 30,3 anys: al Principat, les dones posposen la seva maternitat, com a tants altres llocs, per començar la seva carrera professional. Si no hi hagués immigració de fora d’Espanya cap a Catalunya (sobretot d’Àfrica, Amèrica i la Comunitat Europea), la població de Catalunya disminuiria.