Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística catalana


Llengua materna, llengua paterna, llengua de la mainadera: qui aprèn què de qui a Catalunya, per Paul O'Donnell


CONTINUA


2. Metodologia (6)

En les més de 120 hores d’entrevistes enregistrades que he fet a Catalunya i a la Franja de Ponent, la qüestió de la llengua que s’utilitza per tenir cura dels fills i la llengua del/de la cangur ha estat un dels aspectes que m’ha interessat més en el cas dels matrimonis mixtos. Només en un sol cas he observat que un avi jubilat tenia un paper important en l’educació d’un nen (7). En la majoria de casos el pare era, tal com hauria dit Corsetti (1996: 266), "el vincle dèbil de la transmissió de la llengua". En les entrevistes que he fet, el pare acostumava a ser fora de casa o es convertia en un membre silenciós. El 100% de les persones entrevistades coincideixen a dir que, actualment, la senyora de fer feines no és mai catalanoparlant. Mentre que la majoria d’observadors afirmaven –i el que he vist coincideix amb aquesta opinió– que les persones castellanoparlants dominen el mercat de la neteja domèstica i el de les mainaderes, un tercer factor lingüístic de gran influència ha entrat en joc.

2a) Persones al·lòfones –o parlants de llengües que no són el català ni el castellà– han entrat en gran mesura a les cases, ja que apareixen amb certa regularitat a les entrevistes. S’identifiquen com a filipins, nord-africans o llatinoamericans. Pel que fa al/a la cangur, és catalanoparlant o castellanoparlant en funció de la zona o del barri d’on prové. Més del 75% dels informants van contestar que els/les cangurs –normalment noies– acostumaven a ser estudiants, fills d’amics o persones molt ben recomanades per amics.

3. Mares i pares

3a) El pare, tot i ser el vincle dèbil de la cadena lingüística, té un paper insòlit en les famílies mixtes. Fins i tot en cases amb el català com a llengua dominant, la família s’adreçava al pare minoritari castellanoparlant en la seva llengua nadiua i mantenien converses al seu davant també en aquesta llengua. Si un pare insistia que una família havia de tenir una llengua dominant oficial, aquesta petició prenia força.

3b) Tot i això, més d’una mare castellanoparlant admetia que parlava en català en presència del seu marit, però que amb el seu fill "para las cosas más íntimas, más espontáneas, le hablo en castellano". Els millors exemples són els costums de l’hora d’anar a dormir (contes, cançons de bressol).

3c) A més, si un un/a nen/a identificava un parent o altres visites de casa amb un idioma concret, el/la nen/a, conseqüentment, s’hi adreçava en la llengua de presentació. "Ara que t’ha sentit que parles amb mi en castellà", em va dir un pare, "no et parlarà en català." Així, la llengua que utilitza una parella bilingüe durant els primers mesos després del naixement de la criatura pot determinar les relacions de la família durant anys, potser per sempre. La meva investigació ha demostrat que, sobretot davant d’un pare castellanoparlant i d’una mare catalanoparlant, en presència del pare, la família pot canviar la llengua de la conversa per la llengua comuna. En aquesta decisió hi pot contribuir la pau familiar, la comoditat i la ideologia.

4. Casos especials

En Pablo nota les conseqüències de la llengua materna, la llengua paterna, la llengua de la mainadera i la llengua de l’escola. La seva mare és catalanoparlant, el pare castellanoparlant, però tots dos, quan estan sols, normalment parlen en català. "Ningú no pot explicar-se el meu cas", confessa en Pablo, comentant les poques vegades que parla en català.

4a) De fet, els hàbits lingüístics d’en Pablo són el resultat de la posició poc habitual del català, que és com una llengua entrepà, és a dir, les classes baixes i les altes tendeixen a parlar en castellà i el català ocupa la zona intermèdia (8). En Pablo prové d’una família relativament benestant, anava a un institut privat de parla anglesa, tenia assistència domèstica a casa i va tenir l’opció d’anar a viure als Estats Units amb un equip esportiu de l’escola. A l’àrea metropolitana de Barcelona vaig entrevistar algunes persones a les quals anomeno de "categoria internacional". Aquestes persones havien viscut a l’estranger, havien estudiat en una de les escoles de Barcelona de parla estrangera o s’havien casat amb estrangers. Normalment provenien de famílies de classe mitjana o mitjana alta.

4b) En un punt de la demarcació de Barcelona, l’Esther, a la segona residència dels seus pares, disposava de cuinera/assistenta i de jardiner. Tots dos eren castellanoparlants. Com en Pablo, l’Esther havia estudiat en un institut de parla anglesa i després va anar a estudiar als Estats Units. La seva situació lingüística és molt sorprenent tenint en compte els antecedents socioeconòmics i educatius. A la seva escola, el català pot haver-hi ocupat un tercer lloc després del castellà i de l’anglès. El fet que Espanya formi part de la Unió Europea (que portarà buròcrates europeus i advocats de tot Europa a Catalunya) fa que aquesta "facció internacional" estigui predeterminada a créixer quantitativament i en importància.


2 de 4