1. Introducció
2. Metodologia
3. Mares i pares
4. Casos especials
5. La guarderia com una influència lingüística
6. Conclusions

1. Introducció

1a) Per a molt lingüistes i especialistes en demografia, el terme llengua materna porta associat un sentit gairebé de veneració. Per al Govern canadenc, el terme té, com a mínim, una definició funcional. Per a l’Estadística del Canadà, la llengua materna o langue maternelle és la "primera llengua que s’aprèn a casa i que es continua entenent". En altres llocs, l’expressió es perd en històries mitològiques i en malentesos (1).

1b) Gilbert (1981: 260) només fa referència a "la immigració, l’origen estranger i l’estadística sobre la llengua materna", i no en defineix el terme. Per a alguns, una bona prova per descobrir la llengua materna és trobar "la llengua amb què renegues, reses i comptes millor" (2).

1c) Chomsky va suggerir (1965) que tots els éssers humans tenen un LAD (language acquisition device, és a dir, un dispositiu d’aprenentatge de la llengua), que és la tendència natural per aprendre una llengua. De fet, un nen ha de tenir un coeficient intel·lectual molt baix o ha d’estar privat de tot contacte social per no aprendre una llengua humana. Quina posició pren una població bilingüe i "minoritzada" com la de Catalunya en aquest univers teòric de contradiccions, anècdotes i rondalles? Les dades de què disposem indiquen que la dicotomia tradicional llengua materna/llengua paterna no té una correspondència clara amb la realitat del Principat. Si prenem la visió "nativista" del nen programat genèticament i la mare com la millor mestra de llengua (Moerk, 1992: 185) com a pols oposats, descobrim que els nens catalans no poden situar-se fàcilment en cap d’aquestes dues categories. Tampoc no podem afirmar que els catalans tinguin un LAD més avançat que el dels seus homòlegs americans totalment monolingües.

1d) Així, el model de llengua materna no és l’apropiat per a aquest marc bilingüe de Catalunya (i, cada vegada més, multilingüe). A continuació, examinarem quatre figures individuals:

• la mare

• el pare (menys present) (3)

• la figura de la mainadera, que pot ser 1) un/a cangur, 2) una senyora de fer feines (que també tingui cura dels fills), una minyona o criada que estigui més estona vigilant els nens que la senyora de fer feines.

2) La guarderia també forma part del context lingüístic. Més endavant examinarem detalladament la guarderia/parvulari.

2a) Com va comentar un treballador del Govern català, quan els pares es passen més de vuit hores fora de casa, "potser s’hauria de parlar més de llengua de la guarderia que de llengua materna" (4). La majoria de catalans viuen en el context urbà de l’àrea metropolitana de Barcelona. En aquesta àrea de lloguers alts, moltes famílies amb dos sous contracten membres que no són de la família perquè tinguin cura dels seus fills (i, per tant, hi parlin). La senyora de fer feines acostuma a tenir-hi un paper important. Cap al 1984, com a mínim el 33% de les dones espanyoles havia entrat al mercat laboral (i suposem que aquesta quantitat era superior a Catalunya). Amb un mínim del 33% de les dones catalanes treballant en l’economia regular (formal), qui té cura dels fills? (5).

2b) A mesura que l’economia submergida va esdevenir l’opció de cada vegada més dones, la taxa de desocupació oficial va pujar fins al 22% a mitjan anys vuitanta. No hi ha cap dada que indiqui que, en molts casos, quan les dones treballaven en feines "submergides", els marits desocupats tenien cura dels nens. Un home que cobrava el subsidi d’atur guanyava més tenint la muller treballant en l’economia submergida que en l’economia formal: l’augment documentat d’ingressos familiars podia posar en perill l’accés als beneficis del Govern. Els espanyols que no paguen impostos però que depenen d’algú altre que és contribuent, també poden fer ús del sistema públic d’atenció sanitària, la Seguretat Social. A mesura que les dones s’anaven introduint al món laboral –i d’acord amb el meu informe i amb altres fonts– moltes més dones entraven a treballar en guarderies, com a cangurs i de senyores de fer feines amb responsabilitats de mainadera. Aquells temps en què era l’àvia, la tieta o fins i tot una mainadera diària qui tenia cura dels nens, estan en decadència a Catalunya.