En alguns països estranys com Madagascar, Burundi i Rwanda, només hi ha dos pisos en aquesta piràmide, ja que la sola llengua autòctona del país, el malgaix, el kirundi i el kinyaruanda respectivament, és a la vegada la llengua major i la llengua vernacular, i també la llengua oficial. Malgrat tot, aquest darrer estatus, no fa més que fer-les competir amb el francès que resta com la llengua d’elit en aquests tres països. De variants com aquesta, se’n troben moltes quan es presenta amb més detall el cas concret de cada país.

5. La modernització de les llengües africanes

Consisteix a ordenar-les dotant-les, el cas més exitós, de sistemes ortogràfics moderns, de terminologies noves en tots els dominis on la necessitat es fa sentir, d’obres pedagògiques per al seu ensenyament, i finalment de mitjans de tractament informàtic per tal que puguin assegurar la subsistència de totes les necessitats actuals de comunicació i d’informació, sentits com a necessaris per al desenvolupament dels pobles que les parlen.

5.1. La codificació ortogràfica

Per a la majoria de llengües africanes majors, el pas de l’oral a l’escrit ha estat la primera etapa que calia salvar. Després de les descripcions lingüístiques científiques, és indispensable dotar les llengües d’una ortografia pràctica estable, normativitzada i normalitzada. Aquest episodi ha estat feliçment superat gràcies, tant als nombrosos treballs dels lingüistes africanistes, especialment de l’Institut Africà Internacional, com a les múltiples conferències internacionals consagrades a l’harmonització dels alfabets africans, des de la de Bamako 1066, que va intentar harmonitzar els alfabets de les llengües de l’Àfrica de l’oest. Malgrat l’entusiasme que ha aixecat aquesta primera conferència, cal constatar, prenent distància, que no s’han atès els seus objectius, ja que els diferents països afectats han preferit continuar amb les seves pròpies codificacions, sovint divergents per a una mateixa llengua o família de llengües. Malgrat tot, la conferència de Bamako ha marcat els esperits i ha sensibilitzat els polítics sobre la necessitat d’una política lingüística coherent per a les llengües africanes. A partir d’això, una mica pertot, s’han organitzat seminaris nacionals entorn de la qüestió de l’harmonització dels alfabets almenys a l’interior d’un mateix país. Han donat lloc a alfabets de referència, sobretot al Camerun, Togo, Benin, Nigèria, Senegal, Mali, República Democràtica del Congo, i a alfabets estables per a nombroses llengües majors.

Cal notar que nombroses d’aquestes conferències internacionals han tingut lloc per iniciativa de la UNESCO, que és alhora un dels rars organismes internacionals que ha proposat una versió electrònica de l’alfabet africà, l’Alphafrique, la difusió del qual ha estat malauradament confidencial. Des d’aquest fet, el projecte de teclat africà, proposat pel professor David Dalby, antic director de l’IAI, està d’actualitat. Es pot, doncs, dir que el fet de passar a l’escrit gràcies a una ortografia codificada i ben pensada, és encara lluny d’estar resolt per a la gran majoria de llengües africanes, fins i tot si cal subratllar que les llengües majors s’escriuen i estan molt més ben dotades que les altres.

5.2. L’enriquiment terminològic

Com tothom sap, després de la colonització, l’Occident ha fet irrupció en la història de les societats africanes amb tot una allau de realitats noves: formes de vida i de pensament, estructura de l’estat i del poder, escoles, medicaments, monedes, productes industrials, etc., la història s’ha accelerat i les societats africanes d’avui són més que mai societats biculturals euroafricanes. Les llengües africanes que estaven molt ben adaptades a l’expressió del món tradicional s’han trobat tot de cop en perill de marginalitat, ja que són les llengües europees del colonitzador les que ocupen majoritàriament la part alta de la piràmide. Sortosament amb el pas dels anys, els fracassos successius de nombrosos plans de desenvolupament, elaborats minuciosament per experts, han cridat a poc a poc l’atenció dels uns i dels altres sobre la imperiosa necessitat de recórrer a les llengües africanes majors com a mitjans de comunicació de les realitats modernes, si es vol abastar els habitants dels pobles per un desenvolupament durable. És des d’aquesta perspectiva i per a aquesta fi que, en el marc d’una recerca que hem conduït després de quatre anys al laboratori Llenguatge, Llengües i Cultures de l’Àfrica Negra (LLACAN) a París, hem elaborat una teoria cultural de la terminologia, més ben adaptada a les realitats dels països en desenvolupament.

En l’espai francòfon, l’Agència Intergovernamental de la Francofonia ha creat i/o sostingut nombrosos programes i xarxes de cooperació lingüística (Rint, Riofil, Rifal, Rilac, Rifm) (1) per a la promoció i la instrumentalització del francès i les llengües que hi conviuen, sobretot les dels països del sud. És en aquest marc que nombrosos treballs de terminologia s’han pogut dur a bon terme en dotze països del sud: Benín, Burundi, Camerun, Guinea, Haití, Madagascar, Mali, Marroc, Níger, República Centrafricana, República Democràtica del Congo i Senegal. En tots aquests països, els estudis de terminologia estan fets per investigadors nacionals que treballen en institucions públiques locals i sobre llengües majors amb un estatus específic en el país. La cooperació internacional porta a la formació d’aquests investigadors, dóna una ajuda en equipament informàtic i en bibliografies especialitzades per a les institucions, també una ajuda per a la publicació dels seus estudis, i la recerca de solucions tècniques per facilitar-los l’accés a Internet i la seva utilització. El projecte més recent inscrit en el programa de Xarxa Internacional Francòfona d’Organització Lingüística (Rifal) afecta la implantació de bancs de dades terminològics informatitzats en alguns països del sud que poden disposar d’un accés permanent i fiable a Internet, ja que aquests bancs de dades han de poder intercanviar dades amb d’altres països en el món.