El grup real és tota la barra d'un color. Per exemple, en el quadre 9, el grup de castellanoparlants exclusius és delimitat correctament en un 79% dels casos, només un 2% d'alumnes "més castellanoparlants" hi són inclosos (la petita franja groga de la base). Tanmateix un 21% és situat incorrectament a la barra dels "més castellanoparlants" (la franja blava).

4.3.2. Les previsions d'evolució dels grups lingüístics des del 1993

El grup de referència (o grup lingüístic desitjat) juga un paper predictiu fonamental en el compliment de les previsions del 1993. Havíem proposat aquesta variable com a factor per a predir l'evolució de la composició dels grups lingüístics establerts. Havíem assenyalat que el grup desitjat del 1993 podria ser l'ús real al cap d'una generació (33 anys). Vegem-ho en el quadre següent:

Quadre 11. La confirmació de les previsions

Amb les dades del 1993 coneixíem la composició dels quatre grups lingüístics (que és la primera línia horitzontal del quadre: 12,90%, 26,60%, 44,10% i 16,40%) i els grups als quals els alumnes voldrien pertànyer (que és la tercera línia horitzontal del quadre: 23,90%, 41,10%, 27,80% i 7,20%). Amb les dades que hem acabat d'aconseguir (segona línia horitzontal) ens adonem que tres dels grups segueixen la previsió que havíem fet a la recerca del 1993: augmenten els dos grups dels catalanoparlants i disminueix el dels que parlen més castellà. El grup dels castellanoparlants exclusius, però pren el camí contrari al previst i puja el 0.30%. Fet que no és gaire significatiu perquè la resta d'evolucions són del 4%, del 7.50% i de l'11'80%, totes en la direcció que havíem indicat.

Les dades aconseguides al 2000, doncs, fins i tot ens fan acurtar el termini de 33 anys, perquè en set ja s'ha complert el que dèiem en un 36,36%, en un 51,72% i en un 71,08%. Excepte el grup dels castellanoparlants exclusius que ha pres aquesta lleugeríssima tendència oposada a la prevista.

5. Conclusions

Els objectius que hem concretat en el punt 2 s'han complert amb escreix. El primer, era conèixer l'evolució dels usos del català en els set anys que van del 1993 al 2000; en el punt 4.1 els hem pogut veure ben clarament. En segon lloc, volíem saber si les variables que afavorien l'ús del català havien canviat o no, i ens hem adonat que no ho han fet de manera substancial (punt 4.2). En tercer lloc, hem comprovat que les prediccions que fèiem fa vuit anys s'han complert en una mesura molt alta. I, finalment, hem corroborat la nostra proposta teòrica per tercera vegada (1993, 1998 i 2000).

Malgrat que les teories dominants amb prou feines arribaven a explicar el 10% de les tries de les llengües, amb el nostre propi enfocament teòric i metodològic hem obtingut una justificació d'aquestes tries lingüístiques que arriba al 75%. Però no tan sols això, hem anat més enllà del nivell de la covariació, ens hem valgut d’instruments d’anàlisi multivariable, com l’anàlisi de regressió múltiple i les tècniques d'inducció per grafs (SIPINA), a més de l'anàlisi discriminant el qual ens ha permès, entre altres coses, comprovar la capacitat predictiva del nostre model, que arriba al 83.8% dels casos classificats.

Ens podem preguntar per què hem obtingut aquests resultats, i una resposta molt senzilla fóra dir que hem passat d’un esquema monocausal (o actituds o motivació o identitat…) a una concepció que articula tres variables principals; i fins i tot inclou els factors que es pretenia que expliquessin les tries aïlladament, com ara les actituds, les quals formen part de la teoria de les representacions socials, que nosaltres hem proposat com a marc de la nostra concepció.

Per altra banda, fins i tot hem filat més prim en les classificacions i hem dividit els contextos de substitució lingüística en quatre grups de parlants: dos que s’acosten a l’unilingüisme i dos de bilingües, amb una llengua prioritària en cada cas. Dit altrament, hem justificat la variable dependent (l’ús lingüístic) amb la interacció de tres variables independents: la representació del grup de referència, la representació de les llengües i la representació de la xarxa social.

Finalment, el recurs a la teoria de les catàstrofes ens ha permès dur a terme la nostra reflexió discursiva d’acord, no tan sols a les normes empíriques sinó també a un mínim sistema formal, fet que significa que el model proposat té una gran coherència: tan teòrica, com formal, i la corroborem, novament, de manera empírica amb la investigació feta l'any 2000.