• La presumpció del coneixement.
• El dret del ciutadà a ser atès per l’administració en aquesta llengua (inclosos els registres oficials).
• Que aquesta llengua sigui –com a mínim– matèria d’ensenyament per tal que els ciutadans puguin aprendre-la a l’escola.

Considera que el català hauria de ser considerat oficial arreu de l’Estat, no només a Catalunya (no de manera indiscriminada, però). Exposa com a exemple la caòtica situació del personal que treballa en l’administració de justícia i la valoració o exigència del coneixement del català entre els diversos cossos. La taula rodona de la tarda va iniciar-se amb un brevíssim però detallat resum del que s’havia dit el matí.

M. Solé exposa que un dels objectius del CPNL és treballar per a evitar l’exclusió social per motiu de llengua fent-la assequible al conjunt de la població. Exposa les activitats actuals per tal d’assolir aquest objectiu. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) permeten incrementar l’eficàcia i l’eficiència de les actuacions en posar-les a l’abast de tot el personal del CPNL.

A. Branchadell creu que la situació actual planteja diversos problemes:

• Desaparició de la comunitat lingüística catalanoparlant (no la considera imminent).
• Disgregació o fragmentació de la comunitat lingüística catalana. Se solucionaria si l’Estat acceptés la unitat de la llengua catalana.
• Degradació de la llengua (dialectalització o satel·lització respecte del castellà).
• Desmobilització de la població que estava en pro del català.
• Divisió social per motiu de la llengua a Catalunya.
• Devaluació del valor funcional del català.

Discrepa dels catastrofistes i abona la validesa dels estudis fets des de l’Administració. Proposa explotar més el tema dels drets en els plantejaments de PL. Creu que cal elevar el marc de la qüestió de la PL de la regió a l’estat, amb un canvi de discurs i de paradigma. No es pot demanar l’oficialitat a Europa abans de demanar-la a l’Estat.

J. Torres creu que el problema més greu per al català es troba en l’ús interpersonal, que va retrocedir els anys 60 i 70

Consideracions estratègiques

• Traspàs de la responsabilitat del procés de NL de la societat civil a l’Administració.
• L’Administració ja quasi ha tocat sostre en les seves possibilitats. Cal que els sectors més sensibilitzats li prenguin el relleu, el testimoni.
• Si la societat no segueix l’Administració, aquesta és insuficient per a culminar el procés.

Consideracions tàctiques

• Creu que l’increment de l’ús del català es troba limitat per la manca de manteniment del català per part dels catalanoparlants. Proposa, com a solució, l’increment del bilingüisme passiu.

M. Pueyo creu que som en una situació de minorització. Tots els nostres mals arrenquen de Felip V, milloren una mica durant la Renaixença, tot i que les classes que li donen suport són les mateixes que voten les lleis espanyoles. La implantació (i la difusió) de la llengua oficial deu molt al procés generalitzat d’alfabetització, al servei nilitar, els moviments de població, i després de 1950, per la difusió generalitzada de la televisió.

• Ara que dominem el sistema educatiu, resulta que ja no és aquesta la finestra per la qual ens arriba el coneixement del món. Ho fa la televisió! Encara bo que estem accedint a les noves TIC, en un moment d’esclat.
• Limitació: poques relacions entre les diferents autonomies de llengua catalana.
• Pèssima imatge de Catalunya, de la PL catalana, dels catalans, del Govern de la Generalitat com a conseqüència del seu continu regateig.
• Fatiga i interès limitat de la societat catalana pel tema de la llengua, de la NL i de la PL.
• Apropiament de noms prestigiosos per part dels nostres adversaris.