1. població i territori
2. edat
3. sexe
4. origen geogràfic
5. grau d'instrucció
6. estructura social

Finalment, també tracten del coneixement de les llengües a la Vall d'Aran.

Les dades sobre el coneixement del català recollides mitjançant metodologies censals entre el 1975 i el 1996, malgrat les seves limitacions, constitueixen sens dubte una de les fonts més importants per al coneixement de la situació sociolingüística dels territoris de llengua catalana en general i de Catalunya en particular.

De la revisió dels diversos reculls censals es desprèn, en primer lloc, la constatació d’una important heterogeneïtat, tant entre els diversos països de llengua catalana com dins de cadascun dels territoris. Ni els nivells assolits ni les tendències són els mateixos a tot arreu, la qual cosa dificulta enormement la tasca de dibuixar de forma precisa els processos sociolingüístics a què es veu sotmesa ara com ara la llengua catalana. Cada recull censal ha permès detectar increments en el coneixement, sobretot a Catalunya, que –si més no el 1991– ha passat a ser el territori capdavanter pel que fa a coneixement declarat. Les Illes Balears han viscut un procés contradictori, amb alces i baixes simultànies, i s’han situat en un segon lloc. Finalment, el País Valencià queda en darrer lloc pel que fa al coneixement del català, tot i que també aquí la diversitat interna és molt acusada.

Al llarg de tot aquest període, Catalunya és el territori que ha estat objecte d’una anàlisi més aprofundida. Podem assenyalar algunes de les constatacions comunes a tota la successió de reculls censals de què disposem.

En primer lloc, l’indret de naixement es revela com un factor crucial per a la comprensió de la realitat sociolingüística del país. Dit de manera molt esquemàtica, els autòctons saben més català que els nats fora. Però un segon factor ha anat guanyant importància al llarg dels anys: el factor edat. Sobretot entre el 1986 i el 1991, els nens i els joves han registrat un augment important pel que fa al coneixement del català, de manera que, si el 1975 quedaven per sota de la mitjana –si més no, a la província de Barcelona–, el 1991 els seus índexs ja eren els més alts de la piràmide d’edats.

D’altres factors s’han revelat útils, encara que menys rellevants, a l’hora d’explicar la situació del català. Així, encara que tant l’estratificació social com el nivell d’instrucció poden relacionar-se amb diferències significatives pel que fa al coneixement del català, la relació és més aviat un reflex de l’origen i l’edat. Finalment, el sexe no ha aparegut mai com una variable rellevant per explicar la distribució del coneixement del català als territoris de llengua catalana, si més no amb les dades declarades amb què es treballa en els reculls censals.