Raimon Belenes, director gerent de l'Institut Català de la Salut

“L’ICS és una organització d’excel·lència, que és capaç d’innovar”

Com veu l’Institut Català de la Salut un any i mig després d’estar-ne al capdavant?

Es tracta d’una organització molt gran i molt complexa. Jo diria que hi predominen les fortaleses. L’Institut Català de la Salut és el principal proveïdor de serveis públics del país. La nostra grandària també fa que siguem, probablement, l’organització pública més coneguda i el primer contacte que tenen molts ciutadans amb l’Administració pública de la Generalitat de Catalunya. L’ICS, per tant, és una organització molt extensa, amb uns professionals globalment molt motivats, amb una excel·lència clínica molt elevada i que ofereix uns serveis apreciats per tota la població.
 

Ara bé, l’ICS també té febleses. És una organització que fa molts anys que no canvia el seu model de funcionament i per això estem fent la llei de modernització de l’ICS, per millorar el seu funcionament i la seva estructura, per donar un millor servei als ciutadans i perquè els professionals estiguin més motivats. L’Institut Català de la Salut també ha patit un procés de descapitalització durant els últims anys, que aquest any hem començat a solucionar, tot i que els resultats no es podran veure fins d’aquí a uns quants anys.

En quina fase es troba l’elaboració de la llei de modernització de l’ICS?

L’objectiu és que abans de vacances puguem tenir l’avantprojecte, amb tota la memòria econòmica i jurídica necessària per presentar el projecte de llei al Parlament de Catalunya, i esperem que la tramitació parlamentària es pugui fer durant el segon semestre d’aquest any per poder-la aprovar amb un ampli suport polític a començament de l’any vinent.

I per a què ha de servir la llei?

En primer lloc, per actualitzar l’existència de l’Institut Català de la Salut. L’ICS, que es va crear l’any 1983, és encara avui una entitat gestora de la Seguretat Social. La resta de Comunitats Autònomes, amb els serveis sanitaris transferits més tard, han creat organismes administratius, empreses públiques... noves solucions jurídiques adaptades a la realitat autonòmica. Nosaltres volem fer el mateix, que l’ICS sigui una institució pública de la Generalitat de Catalunya. Ara bé, d’institucions públiques n’hi ha de diversos tipus, i creiem que la que ens dóna més garantia de servei públic i al mateix temps de funcionament autònom descentralitzat és l’empresa pública.
 

En segon lloc, [la llei] ens ha de permetre modernitzar el nostre funcionament. Durant els últims anys l’ICS ha canviat molt poc les seves estructures, els seus processos, el seu model assistencial. Per tant, la llei ha de fer possible tirar endavant un gran projecte de transformació i millora. La llei diu que el que ara és una entitat gestora passa a ser una empresa pública. Aquesta empresa pública té tresoreria, que ara l’ICS no té. Té capacitat d’endeutament, que ara l’ICS no té. Pot tenir patrimoni propi, que ara l’ICS no té. I tindrà també un consell d’administració que serà el màxim òrgan de poder i de decisió a l’empresa. Ara qualsevol canvi mínim en l’estructura d’un hospital vol dir haver-te d’esperar vuit o nou mesos a que es tramiti un decret. En definitiva, el que nosaltres volem és que l’ICS funcioni sota paraigua públic però amb les mateixes regles i possibilitats que té l’hospital del Mar, el Clínic, Sant Pau, el Taulí, o el Municipal de Badalona.
 

Pel que fa als recursos humans, la decisió del Departament de Salut és que les 35.000 persones que hi treballen, i que són majoritàriament estatutaris, continuaran sent-ho. Però en un futur l’ICS podrà tenir funcionaris, estatutaris i també laborals.

Com afectarà la llei a les relacions entre l’ICS i el Servei Català de la Salut?
 

Els anys noranta es va instaurar un model sanitari que ha estat exportat, fins i tot a l’estranger, basat en contractes. És a dir, que separem el rol de proveïdor del de finançador. El Servei Català de la Salut finança els proveïdors mitjançant un contracte. Doncs bé, aquest esquema, justament amb el principal proveïdor públic no ha funcionat. Nosaltres tenim un pressupost aprovat per la Generalitat de Catalunya i la nostra relació amb el Servei Català de la Salut és de coexistència amistosa. Per tant, una de les coses importants d’aquesta llei és que normalitzarem la nostra funció de proveïdors mitjançant un contracte programa amb el Servei Català de la Salut que es renovarà cada tres o quatre anys.

Com veu l’ICS, doncs, d’aquí a cinc anys?
 

L’Institut Català de la Salut és una organització d’excel·lència, que és capaç d’innovar. És cert que ens hem trobat amb una organització molt endarrerida, que durant els últims anys ha fet poca gestió per adaptar-se al que volen els ciutadans, però hi ha hagut coses que s’han fet bé. Per exemple, l’Institut Català de la Salut és de les poques entitats de Catalunya i de l’Estat que té la carrera professional i que ha implantat la retribució variable a una part dels seus professionals. Els metges d’atenció primària també tenen cada mes informació exhaustiva sobre el seu perfil prescriptor. És a dir, que s’hi han fet moltes innovacions. I anem en aquesta línia.
 

Durant els propers anys l’ICS ha de fer quatre o cinc grans desenvolupaments estratègics. En primer lloc, fer la reforma de la reforma de l’atenció primària. Això vol dir transformar tots els metges de dues hores i mitja però també vol dir més coses. Vol dir donar més capacitat de resolució a l’atenció primària per fer que els efectius s’adeqüin a la població real, perquè Catalunya ha crescut gairebé un milió d’habitants els últims cinc anys. També vol dir reforçar a la primària el paper de la infermeria, de l’atenció domiciliària, de l’atenció continuada. Si volem que els ciutadans no vagin tant als hospitals en cas de malaltia lleu o benigna, els hem de donar resposta a la primària. Hem comprat ecògrafs per als CAP. Volem que l’atenció primària faci petita cirurgia. La nostra prioritat és fer una atenció primària més resolutiva, més moderna, més forta.
 

En segon lloc, apostem per les noves tecnologies per fer la feina més fàcil al professional i per donar més servei a la població. En els propers anys totes les visites d’atenció primària es podran programar via telefònica en un call center. També implantarem la recepta electrònica en tot el país. Un altre gran projecte és millorar els sistemes d’informació, que ara estan molt deteriorats i són impropis d’una nació moderna. En aquest sentit, implantarem el SAP en els vuit hospitals i millorarem l’estació clínica d’atenció primària.
 

El tercer eix és millorar l’eficiència dels nostres serveis. Volem posar-nos al costat d’altres proveïdors sanitaris de Catalunya en resultats, econòmics, d’eficiència i de qualitat. És a dir, una competència basada en sistemes d’informació per veure qui ho fa millor, qui ho fa pitjor, qui opera més o menys... Crec que la comparació com a eina de millora del treball sanitari és fonamental.
 

El quart eix és el món hospitalari. Millorarem les urgències. Ara hi ha previst fer cinc unitats d’urgències noves. També en farem una nova organització, per nivells. Per altra banda, dins del pla de recapitalització, comprarem dos mil equips nous, de forma que d’aquí a tres o quatre anys l’ICS pugui disposar dels equipaments més avançats. També modernitzarem el funcionament dels hospitals avançant cap a la direcció clínica. És a dir, crear micromànagers amb autonomia de gestió que agrupin dos o tres serveis. També introduirem més autonomia als hospitals i donarem més veu als professionals. Probablement haurem d’introduir més democràcia en el funcionament dels hospitals perquè no ens pensem, per exemple, que el director mèdic l’escullen els seus col·legues.
 

El cinquè i últim eix és la recerca, perquè és una de les prioritats del govern i perquè la qualitat de la medicina del futur està vinculada a la recerca biomèdica. Nosaltres, en aquest sentit, estem molt ben situats. Tenim tres hospitals que fan una recerca d’altíssim nivell, Vall d’Hebron, Bellvitge i Germans Trias. I crec que en els propers anys veurem un avenç encara més gran en aquest camp.

Els darrers mesos s’han anunciat força actuacions en diversos centres sanitaris, entre els quals el Germans Trias, on es preveu invertir durant els propers anys més de 55 milions d’euros. Creu que es podran assumir tots aquests anuncis?
 

Jo crec que els reptes vinculats amb el finançament d’infraestructures estan garantits durant els propers tres o quatre anys. En el món sanitari, sobretot en els hospitals, la inversió ha de ser sostinguda. Si no, passa com amb les dietes miracle, que perds pes molt ràpidament però després el tornes a guanyar de seguida. Nosaltres ara tenim 300 actuacions inversores importants a l’ICS; a cadascun dels hospitals hi ha cinc o sis projectes diferents. I per gestionar això, amb malalts a dins, ho has de fer amb un alt nivell de persistència. Si no, fracasses. Per altra banda, també s’han de considerar les inversions com una cosa normal i no com un fet extraordinari. Un hospital que té 25 o 30 anys s’ha de fer pràcticament nou. I un que en té 10 o 15 ha de fer obres bastant radicals.

En quina situació es troben els vuit hospitals de l’ICS en relació als de la resta de la XHUP?
 

A Catalunya hi ha hagut una asimetria inversora. L’ICS necessitava vuitanta milions d’inversió des de fa deu o dotze anys i s’hi ha invertit menys de la meitat. I això no ha passat amb la resta d’hospitals. S’ha prioritzat la inversió en hospitals que no són de l’ICS. I és difícil motivar els nostres professionals si veuen que, mentre el seu hospital es cau a trossos, en fan un de nou a pocs quilòmetres. I no estic posant en dubte la necessitat de nous hospitals ni dels seus processos de reforma. Dic que hi ha hagut un greuge comparatiu, un intent de castigar l’ICS i, per tant, els seus professionals i, de retruc, la població. Afortunadament ara estem remuntant aquesta situació.

Com creu que és la relació entre l’atenció primària i els hospitals?
 

Nosaltres estem treballant en molts projectes per millorar aquesta relació. Incorporarem la figura de la infermera d’enllaç, que sigui capaç de detectar i planificar l’alta d’alguns malalts i organitzar de forma àgil el seguiment posterior a l’atenció primària. També estem treballant en alguns processos de gestió de casos. Ara estem treballant en un projecte pilot a Barcelona sobre insuficiència cardíaca, perquè el malalt no és de l’atenció primària ni de l’hospital. Hem de considerar el malalt com un procés que es mou de l’hospital a primària, que pot tornar a l’hospital, que pot anar a rehabilitació... I aquest procés de gestió de casos assumeix que les malalties són transversals a tots els nivells assistencials. Per aconseguir tot això hem de fer que els sistemes d’informació s’intercomuniquin, que la història clínica d’un malalt tractat al centre d’atenció primària es pugui consultar des de l’hospital i viceversa.

En els últims anys diversos serveis assistencials dels hospitals han estat assumits per empreses públiques. Per exemple, al Germans Trias l’àrea oncohematològica està gestionada per l’Institut Català d’Oncologia (ICO), la ressonància magnètica per l’Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI) i el banc de sang pel Centre de Transfusió i Banc de Teixits (CTBT). Què opina d’aquestes externalitzacions?
 

Això s’ha de veure en un context històric. Durant els seus vint anys d’existència no s’ha sabut què fer amb l’ICS. S’ha oscil·lat entre potenciar-lo o fer-lo desaparèixer. I com que no s’ha volgut fer un procés de modernització global com el que nosaltres volem fer ara, i hi havia la necessitat de comptar amb una flexibilitat que dins del marc de l’ICS no es podia aconseguir, es va decidir fer-hi petits nuclis separats. Jo crec que si s’hagués dut a terme aquest procés de modernització abans, hauríem evitat tenir idis, icos, etcètera, que han creat barreres entre els professionals, que han trossejat serveis i que han fet que el funcionament quotidià estigui ple de greuges i de coses que no acaben de funcionar. Nosaltres volem fer el procés de modernització de l’ICS perquè això no torni a passar. Mentrestant, tenim previst que aquestes empreses públiques estiguin perfectament coordinades amb els nostres hospitals, perquè el malalt no sap si una cosa la fa l’ICS o la fa una d’aquestes empreses públiques.

Des que és gerent de l’ICS s’han produït diversos enfrontaments amb alguns col·lectius de professionals. Primer, amb motiu de l’obligatorietat que els professionals sanitaris es jubilin als 65 i després amb els metges de primària que treballen dues hores i mitja.
 

Són dues coses diferents. Nosaltres tenim una cultura molt propera als professionals. Jo penso sincerament, encara que sembli un tòpic, que el professional és el nostre principal actiu. La nostra és una organització de gestió del coneixement. En el cas de la jubilació als 65, nosaltres hem aplicat una llei, l’Estatut Marc, que va aprovar un govern estatal anterior amb un consens parlamentari ampli. I l’hem aplicat sense excepcions, perquè si no, hauríem introduït arbitrarietats. Hi havia professionals que es volien jubilar i d’altres que no —la realitat és sempre molt complexa—, però ho hem fet per rejovenir les nostres plantilles i també per atreure els millors professionals, fins i tot d’altres Comunitats Autònomes, que encara no han aplicat la llei. Els directius no només hem de pensar en el dia a dia, sinó també de forma estratègica, a mig i llarg termini.
 

Pel que fa a l’altra qüestió, a mi em fa molta vergonya dir-ho, però a la Comunitat Autònoma que té el sistema sanitari més modern resulta que, de cada quatre metges, un treballa dues hores i mitja. I entre aquests metges hi ha professionals magnífics, això no ho posem en dubte. Però crec que és comprensible que el model professional de dues hores i mitja és obsolet, que no es troba en cap país, en cap altra Comunitat Autònoma, en cap altra professió. I més tenint en compte la falta de temps mèdic que tenim. És incompatible demanar deu minuts per visita i oposar-se a que aquests professionals deixin de treballar dues hores i mitja. Per tant, aquesta és una decisió difícil però que els nostres ciutadans ens estaven demanant.