|
L'any 1980 es proposà el nom de Germans Trias
i Pujol per a l'hospital que es construïa en els terrenys de Can Ruti. Qui
havien estat aquests germans per triar-ne el patronímic?
Havien estat fills de Badalona que arribaren a
ésser cirurgians destacats i innovadors, alhora que catedràtics de la
universitat i compromesos per millorar-la. Joaquim i Antoni Trias i Pujol
nasqueren el 1888 i el 1891, respectivament. En aquests anys naixia també la
cirurgia com a tal, gràcies a l'anestèsia i a les idees de Líster sobre
l'antisèpsia (i més tard encara les de l'asèpsia), i s'introduïa a casa
nostra de la mà de Salvador Cardenal i de Miquel Fargas, que s'atreviren amb
les primeres laparotomies del país.
Formació i caràcter
Quan els nostres biografiats obtingueren la
llicenciatura, l'any 1910 Joaquim i l'any 1914 Antoni, aquesta fase ja
estava consolidada, a Barcelona; ja s'esterilitzava material i s'utilitzaven
guants, bata i màscara; la cirurgia gàstrica era assequible a Cardenal,
Ribas i Ribas freqüentava la cirurgia biliar i Raventós començava la de
recte. Fargas, dedicat a la ginecologia, lluitava, a més, per una difícil
renovació universitària, esforç que va influir molt en Antoni, que, a més
d'adquirir amb ell relacions familiars, va ser-ne un seguidor entusiasta i
eficaç.
El gran dels Trias, Joaquim, acabada la
carrera de Medicina i la de Farmàcia fa el doctorat a Madrid l'any 1911.
Aquell mateix any es fa metge militar i, com a capità en la guerra del
Marroc, adquireix experiència en cirurgia de guerra. El 1916 torna i guanya
la càtedra d'Anatomia Topogràfica i Operacions de Granada. I l'any 20,
després de Saragossa, és traslladat a Barcelona, on ja serà catedràtic de
Patologia Quirúrgica en el recent Hospital Clínic. Tant en les lliçons com
en les publicacions demostrà un especial interès per explicar-se i explicar
les bases de la cirurgia, sobretot l'anatomia quirúrgica i la fisiopatologia.
Pel que fa a Antoni va ser catedràtic de
Patologia Quirúrgica a Salamanca el 1920, on encetà ja polèmiques sobre
docència i on féu amistat amb Miguel de Unamuno. Pel 27 es trasllada a
Barcelona, on retroba el seu germà en l'hospital i en la clínica Fargas. i
amb ell inicia un esforç madur de renovació del seu entorn, cadascun a la
seva manera. Perquè s'ha de dir que presentaven diferències de caràcter
evidents: Joaquim tenia una capacitat d'anàlisi dirigida sobretot a la
comprensió, tant dels fenòmens científics com de les persones. Antoni, en
canvi, estava més dirigit a l'acció, a la decisió oportuna i justa. Els dos
tenien, però, moltes coses en comú: un sentit crític despert; un gust per la
unió d'intel·ligència i bondat; una passió pel cultiu de l'art de la
conversa; un humor saludable; i una digna impertorbabilitat demostrada en
moments bons i adversos.
Aportacions
En cirurgia també tenien una actitud similar.
Abandonant l'hàbit general de la rapidesa, optaren per una cirurgia més
meticulosa (per exemple en l'hemostàsia i la manipulació) que mostrà aviat
la seva superioritat. Amb paraules de Joaquim, l'èxit del cirurgià, depenia
més de ser respectuós que no de ser brillant... Aquest tret definitori va
fer que es parlés d'una sola escola quirúrgica, i a més, d'ella sorgiren
aviat iniciatives fonamentals. Antoni veié la importància radical de
l'anestèsia com a especialitat i encarregà al Dr. J. Miguel una dedicació
total un cop format a Oxford. Això va fer possible la resta, per exemple, la
incorporació d'un dels primers aparells d'hiperpressió possibilità la
cirurgia toràcica a través del Dr. A. Caralps. També la neurocirurgia va
fructificar amb el Dr. A. Ley, que va anar per això a Estònia i a Boston.
El Dr. Rodríguez Arias fou el dedicat a
l'angiocirurgia. Amb la mateixa idea, Antoni Trias es preocupà també de la
bàsica formació d'infermeria i en propicià una modèlica escola. Joaquim, amb
la mirada posada en les urgències com a necessitat ciutadana, volgué
millorar la pràctica de la traumatologia, feta per cirurgians amb força
confusió de criteris. Viatjà a Viena a veure Buhler, amb Jimeno Vidal, i en
tornar organitzà un servei d'urgències reconegut arreu i un dispensari
especialitzat. És lògic que fos el primer president de la Sociedad Española
de Cirugía Ortopédica y Traumatología. A més, l'experiència d'aquesta escola
del Clínic tingué després una influència primordial en el bon tractament de
molts ferits; perquè la idea de tractar les fractures obertes com si fossin
ja osteomielitis, amb cura oclusiva d'Orr, va ser adaptada pels cirurgians
de l'exèrcit republicà. I, sistematitzada i donada a conèixer després per
Josep Trueta, obtingué un reconeixement ampli durant la guerra mundial. Els
Trias, juntament amb Corachán i Ribas, fundaren la Revista de Cirurgia de
Barcelona i el Butlletí de la Societat de Cirurgia per acollir-hi un debat
científic, i potenciaren l'Acadèmia de Ciències Mèdiquies, de la qual foren
presidents.
Una aportació fonamental la van fer en una
experiència de reforma universitària que encara avui és motiu d'estudi i
d'admiració: la primera Universitat Autònoma. Antoni es dedicà a
l'organització general del Patronat, a sentar-ne les bases i a defensar-les
contra la reacció d'alguns. Joaquim, des del seu lloc de Degà (que ocupà
durant nou anys), i amb August Pi Sunyer, va ajudar a reconvertir la
Facultat de Medicina. Obriren les portes a homes eminents que n'havien
quedat al marge: Puig Sureda, Emili Mira, Lluís Sayé, Ribas i Ribas, Manuel
Corachán, Jacint Raventós, Ignasi Barraquer i d'altres, i a la majoria de
centres (Sant Pau, Sagrat Cor). S'introduí la contractació de professors,
els exàmens i classes per grups d'assignatures, la priorització de
l'ensenyament pràctic, l'accés d'alumnes al claustre, bilingüisme, el debat
obert. Era un camí engrescador que aviat apujà el nivell docent i, seguint
un model més anglosaxó, endegà una rica simbiosi entre universitat i
societat.
Però tots aquests impulsos il·lusionats els va
truncar el resultat de la guerra, i els dos germans formaren part del gran
èxode intel·lectual que la seguí. Joaquim s'exilià amb 51 anys a França, on
continuà operant fins que les tropes alemanyes n'ocuparen tot el territori.
Aleshores s'exilià a Andorra, on organitzà el primer quiròfan a casa seva
mateix. Tornà a Espanya el 1947 malgrat haver-li'n arrabassat la càtedra i
el servei. L'any 1948 anà a la presó per negar-se a transgredir el secret
professional d'un malalt seu, i no en sortí fins que el clamor d'una
campanya europea el posà com a exemple de valor cívic i d'integritat moral.
El 1954 el contractaren per la càtedra de cirurgia de Mendoza, a l'Argentina,
on retrobà l'enyorada vida universitària.
Antoni, en canvi, decidí des del 39 instal·lar-se
definitivament en l'exili i, com tants professionals, ho féu a l'Amèrica
Llatina, a Bogotà, on continuà treballant amb l'embranzida de sempre.
Un nom representatiu
Joaquim, després d'una vellesa jovial, amb
passejades pels estimats turons de Canyet i de la Conreria, morí a Barcelona
el 1964. Antoni, encara en actiu malgrat l'edat, morí sobtadament l'estiu de
1970 en un poblet de la costa.
Aquest és un breu esbós dels dos germans Trias
i Pujol, dels quals s'ha escollit el nom per a un hospital de referència i
universitari com és el nostre.
Marc Antoni Broggi i Trias
Cap de servei de Cirurgia General i Digestiva |
