La Llei 9/2003, de 13 de juny, té entre d'altres, l'objectiu de potenciar el transport públic i la intermodalitat.

La normativa de referència

La regulació de la mobilitat mitjançant la normativa és un fet recent. A Catalunya, país pioner a Europa pel que fa a aquesta qüestió, va aprovar l'any 2003 una llei de mobilitat que ha començat a introduir canvis en la forma de planificar i gestionar els mitjans de transport, les infraestructures i l'urbanisme.

La Llei de mobilitat de Catalunya

La Llei 9/2003, de 13 de juny, de la mobilitat, té com a objectius bàsics integrar les polítiques de creixement urbà i econòmic amb les de mobilitat, donar prioritat al transport públic i als sistemes eficients de transport, potenciar la intermodalitat, ajustar els sistemes de transport a la demanda en zones de baixa densitat de població, disminuir la congestió de les zones urbanes, augmentar la seguretat viària i reduir la congestió i la contaminació.

El desplegament de la Llei de mobilitat s’ha fet per mitjà de diferents normes derivades, que defineixen els instruments de planificació per a l’àmbit territorial que en cada cas els correspongui: les directrius nacionals de mobilitat, els plans directors de mobilitat (PDM), els plans específics i els plans de mobilitat urbana (PMU).

Després que entrés en vigor la Llei, el 27 de juliol de 2003, es van aprovar les directrius nacionals de mobilitat (362/2006) com a marc orientador per aplicar els objectius de mobilitat mitjançant orientacions, objectius temporals, propostes operatives i indicadors de control. Les directrius nacionals de mobilitat, que s’apliquen a tot el territori de Catalunya, tenen caràcter de pla territorial sectorial i han de servir per elaborar la resta d’instruments de planificació de la mobilitat:

  1. L'objecte dels plans directors de mobilitat és l’aplicació territorialitzada de les directrius nacionals de mobilitat.
  2. Els plans específics, que tenen per objecte l’aplicació sectorialitzada de les directrius per als diferents mitjans o infraestructures de mobilitat, tant en el cas de transport de persones com en el de mercaderies.
  3. I els plans de mobilitat urbana, que són el document bàsic per configurar les estratègies de mobilitat sostenible dels municipis de Catalunya.

La Llei promou també la creació d’autoritats territorials de mobilitat en cada una de les àrees designades per millorar la coordinació dels serveis de transport públic, planificar nous serveis i coordinar les integracions tarifàries entre les persones operadores. Aquestes autoritats tindran caràcter de consorci i estaran formades per la Generalitat de Catalunya i pels ajuntaments d’aquestes zones.

La Llei de mobilitat també condiciona l’urbanisme a la mobilitat, de manera que en el futur no es podrà aprovar cap projecte urbanístic nou si no compta amb un estudi de la mobilitat que genera. Així, la Llei d’urbanisme de Catalunya 2/2002, de 14 de març, fa referència, en alguns dels seus articles, a la mobilitat i a les infraestructures com a factors que cal tenir en compte a l’hora d’actuar sobre el territori.