Origen i evolució de la mineria
La mineria consisteix en l’obtenció selectiva de recursos minerals existents en l’escorça terrestre amb la finalitat de cobrir les necessitats humanes. És una de les activitats humanes més antigues i va sorgir quan l’ésser humà va veure la possibilitat de fabricar-ne eines, armes i altres estris útils a la seva vida diària.
L’origen de la mineria
Les evidencies més antigues de la utilització pels homínids d’utensilis de pedra arriben de la conca del riu Omo, al sud d’Etiòpia (2,4 m.a.), de Tanzània (2 m.a.).Aquests estris estan formats per nuclis de basalt, quarç cristal·lí, o bé, de silici amorf. La selecció d’aquests materials indica que els homínids "Homo Habilis" apreciaven les característiques de certes roques i minerals.
El perfeccionament de les eines va arribar amb el poliment. Les eines es fabricaven amb pedra tallada i després eren polides sobre una base de pedra i amb l’ajut de sorra fina de quars.
A mida que la tecnologia anava evolucionant, cada vegada el homínids eren més exigent a l’hora d’escollir els materials. La qualitat era un factor determinant i moltes vegades la matèria primera quedava lluny de l’hàbitat d’aquests homínids, fet que els obligà a viatjar.
En la transició entre el Paleolític (Edat de Pedra Tallada) i el Neolític (Edat de Pedra Polimentada), a Europa varen aparèixer moltes manifestacions de mineria subterrània a França, Alemanya, Suïssa, Espanya.
El coure fou el primer metall treballat pel home degut a la facilitat que presentava. Altres metalls foren l’or i la plata sense combinar amb altres elements. El ferro procedent de l’espai (ferro meteorític) també va ser utilitzat.
La transició entre l’Edat de Pedra i la dels Metalls, rep el nom de període Calcolític. En aquesta època, s’inventà el forn metal·lúrgic. A Europa va apareixer en el segle VI a.C. i a la Península Ibèrica el III mil·lenni a.C. i es va desenvolupar juntament amb la cultura de “Los Millares d’Almeria”.
L’ús dels aliatges entre metalls, sorgí de manera espontània, ja que s’observà que de certs minerals que contenien coure s’obtenia un metall molt més dur. Eren els bronzes arsenicals, ja que l’arsènic els prestava duresa. I quan es va produir de manera fortuïta l’aliatge coure-estany, a principis del II mil·lenni a.C., va néixer l’Edat del Bronze, metall més dur i resistent a la corrosió.
