Generalitat de Catalunya

L'autonomia política de Catalunya dins l'Estat espanyol descansa no sols en la voluntat actual dels seus ciutadans i en les lleis vigents, sinó també en una memòria històrica de llarga durada i, més concretament, en un antecedent medieval -la Diputació del General de Catalunya- que els legisladors de 1931 van creure oportú d'invocar com a base legitimadora de l'autogovern contemporani.

El passat polític de Catalunya com a col·lectivitat diferenciada territorialment i dotada d'institucions pròpies, representatives i autònomes respecte del poder sobirà de les monarquies compostes catalanoaragonesa (1283-1516) i hispànica (1516-1808) i de l'Estat constitucional espanyol (des de 1812), es descompon en quatre etapes separades per tres grans ruptures en l'ordre juridicopúblic:

1. El triomf militar de la monarquia absoluta sobre les institucions autònomes de Catalunya el 1714, al final de la Guerra de Successió, que tancà el llarg cicle de vigència de la Diputació del General i instaurà el règim de la Nova Planta;
2. El col·lapse de la monarquia absoluta i la refundació constitucional d'Espanya consumada per les Corts de Cadis el 1812, en què la figura de la Diputació fou redissenyada com a consistori representatiu de la Província dins un ordenament uniformista del territori espanyol i un model progressivament centralitzat d'exercici del poder, muntat (a la teoria i, sobretot, a la pràctica) a base d'una cadena jeràrquica de càrrecs unipersonals;
3. la substitució de la monarquia constitucional espanyola pel règim republicà el 1931, que donà satisfacció a les demandes catalanes d'autonomia madurades al llarg de l'etapa anterior i instaurà la Generalitat moderna.