Generalitat de Catalunya

Accés al contingut (Alt + 1)
Accés al menú de la secció (Alt + 2)
Generalitat
La decadència institucional, 1652-1714
Desembarcament de l'arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona.

El retorn de Catalunya a la Monarquia Hispànica va implicar la subordinació de la Diputació del General a la Corona, mitjançant la instauració de noves regles per a la insaculació i l'obligació de participar en el sosteniment de les guarnicions militars assentades en territori català, mentre que la fiscalitat règia s'anava expandint. El risc constant de fallida financera i l'absència de Corts van restringir extraordinàriament el marge de maniobra de la Diputació, que no va poder afrontar la persecució del frau fiscal ni actualitzar el sistema impositiu i que, en general, va esdevenir un instrument força dòcil en mans dels delegats del rei, sense excloure, però, protestes i denúncies per les recurrents contrafaccions. La decadència institucional de la Diputació contrasta, a la segona meitat del segle XVII, amb la major vitalitat i el protagonisme del Consell de Cent de Barcelona, basats en una situació financera menys escanyada i en la recuperació de l'economia urbana.

En el curs dels darrers anys del segle va cobrar relleu una associació informal entre la Diputació, el Consell de Cent i el Braç militar en la denominada Conferència dels Tres Comuns, en el si de la qual, tanmateix, la Diputació es mostrà en general la part més propícia a seguir les indicacions de la Corona. Arran de la mort de Carles II el 1700, els Tres Comuns acceptaren la continuïtat interina del lloctinent en exercici, i s'els demanà també que acceptessin Felip d'Anjou com a rei -i el seu lloctinent- abans del jurament de les constitucions, que es produí a Barcelona, en ocasió de la celebració de les Corts de 1701-1702, les primeres després d'un segle d'interrupció. A més de mesures favorables al comerç català, aquestes Corts foren fructíferes en l'esfera constitucional, sobretot per l'establiment d'un Tribunal de Contrafaccions.

Ara bé, la conculcació pràctica de les constitucions pel virrei Velasco i la desconfiança envers els Borbons derivada de la penosa experiència de 1641-1659 i dels atacs militars de Lluís XIV a Catalunya en els darrers anys del segle, juntament amb les pressions d'anglesos, holandesos i austríacs, que el 1702 optaren per l'arxiduc Carles d'Habsburg com a successor de Carles II, inclinaren les institucions catalanes a trencar la fidelitat a Felip V. Pel pacte de Gènova de 20 juny de 1705, els anglesos es comprometien a desembarcar un exèrcit a Catalunya i respectar les constitucions. Els altres reialmes de la Corona d'Aragó també van optar per l'austriacisme i esdevingueren el suport principal dels aliats en territori peninsular. Carles III d'Habsburg va celebrar Corts a Barcelona el 1705-1706, que ratificaren i desenvoluparen les concessions fetes anteriorment per Felip V i reconegueren l'organització dels Tres Comuns. Després de la batalla d'Almansa, que obrí al Borbó les portes de València, i de l'ocupació d'Aragó a la primavera de 1707, el mes de juny abolia els furs dels dos reialmes, i quedava anunciat allò que havia de passar a Catalunya en cas de triomf de Felip V. Tot i que la Guerra de Successió comportà encara espectaculars canvis en l'escenari dels camps de batalla, la sort de Catalunya quedà sentenciada per un fet polític, l'accés de Carles d'Habsburg al tron imperial el 1711, que, pels perills de constitució d'una gran potència continental, aparegué als ulls dels anglesos menys desitjable que el lliurament de la Corona d'Espanya al nét de Lluís XIV. Immediatament, van començar els contactes que donaren lloc, finalment, als tractats d'Utrecht i Rastatt (1713-1714).

El 1712, els exèrcits aliats es retiraren de la península i Catalunya va quedar lliurada a les seves pròpies forces. El juliol de 1713, la Junta de Braços decidí, sota la pressió del Braç reial, oposar resistència als exèrcits borbònics, però aquests van anar ocupant el territori. A l'abril de 1714 va començar el setge de Barcelona, defensada per les companyies creades pels gremis, sota les ordres d'Antoni Villarroel i Rafael Casanova. L'assalt definitiu de la ciutat es produí l'11 de setembre: Casanova en resultà ferit i Villarroel cridà a capitulació. El darrer reducte de resistència, Cardona, va capitular pocs dies després.

Avís legal | Accessibilitat | Sobre gencat | © Generalitat de Catalunya