Teniu diferents maneres de fer-ho:
Originada per les necessitats financeres de la monarquia, la Diputació del General havia esdevingut l'administradora d'un erari públic -un dels més antics d'Europa- i era, a començament del segle XV, la principal institució representativa del conjunt del Principat amb caràcter permanent. Gràcies a aquesta posició eminent, la vacant produïda per la mort del rei Martí l'Humà el 1410 va exigir als diputats l'exercici de funcions obertament polítiques per gestionar l'Interregne i la successió al tron. El Parlament General de 1410-1412 fou un període constituent, guiat per la voluntat de fer créixer els òrgans administratius i polítics de la Diputació del General i regular-ne els procediments i els controls, a través de campanyes fiscalitzadores i la formació d'un arxiu privatiu de la institució.
Arran de l'entronització de Ferran I, cap de la nova dinastia de Trastàmara, la Cort de Barcelona de 1413 va ser l'escenari de l'ofensiva pactista dels Braços que, seguida d'altres reformes en el mateix sentit els anys 1422-1424, 1433 i 1455, consolidà la institució sense alterar a fons el seu caràcter de representació dels estaments privilegiats, molt sovint exercida en detriment dels interessos populars. D'una banda, els tres diputats generals i els tres oïdors de comptes -un per estament-, renovats per cooptació cada tres anys (el 1455 fou introduït un sistema mixt de cooptació i sorteig per insaculació), van governar la institució autònomament i es van constituir en tribunal de justícia inapel.lable en les causes relatives al règim jurídic dels seus oficials i a la recaptació i gestió dels impostos. De l'altra, la mateixa Cort de 1413 els afegí funcions polítiques de defensa de la justícia i control de l'observança del dret general per part del monarca i els seus oficials, amb evitació de les contra faccions o vulneracions de les lleis paccionades.
El freqüent absentisme dels reis de la nova dinastia -que delegaren l'exercici local del seu poder en lloctinents- fou el rerefons del creixement de les funcions polítiques d?G?e la Diputació del General. En reacció contra l'empresonament del primogènit reial Carles de Viana pel seu pare Joan II el 1460, els Braços constituïren un Consell del Principat format pels sis diputats i oïdors del General i una representació paritària dels estaments, que primer fou de 27 membres i després de 54. Reconeguda per la monarquia en la Concòrdia de Vilafranca de 1461, que prohibia l'entrada del rei en el Principat sense autorització del Consell, aquesta Diputació del General reforçada assumí la direcció política de Catalunya en la Guerra Civil de 1462-1472, un conflicte que marcà l'apogeu i el punt final de l'embranzida política dels Braços.
En el curs de la guerra, Joan II fou declarat «enemic de la terra» i destronat per les institucions autònomes, i la corona catalana va ser lliurada, successivament i amb poca fortuna, a tres prínceps estrangers descendents del Casal de Barcelona per via femenina: Enric de Castella, Pere de Portugal i Renat d'Anjou. L'aliança de Joan II amb Lluís XI de França -al preu de la cessió del Rosselló i la Cerdanya, més tard reintegrats- fou un dels elements que inclinà la balança en una guerra que causà grans danys al Principat i on l'oligarquia hagué d'enfrontar-se amb les reivindicacions populars, instrumentalitzades pel rei.
El 1469, Joan II va celebrar Cort a Cervera i féu aprovar a la seva facció l'establiment de noves imposicions, diferents de les generalitats, que, a partir d'aquell moment, quedaren relegades a un segon pla com a font econòmica fonamental per a la monarquia dins de Catalunya. El triomf final de Joan II, que consolidà i incrementà aquesta nova fiscalitat reial al marge de la Diputació del General, fou rubricat en la Capitulació de Pedralbes de 1472, per la qual el Principat retornava a la sobirania del rei d'Aragó, qui, tanmateix, revalidava l'ordre institucional del Principat i les funcions i obligacions econòmiques de la Diputació.
