Teniu diferents maneres de fer-ho:
Malgrat el seu inicial regust historicista, les Diputacions provincials configurades per la Constitució de Cadis derivaren ràpidament sota la influència del jacobinisme, que, de fet, revalidava les tendències centralitzadores i uniformistes de la monarquia absoluta. D'una banda, una nova divisió territorial, tot respectant els límits externs del Principat de Catalunya, el feia desaparèixer com a entitat política i el dividia en quatre províncies. De l'altra, la teoria i la pràctica governamentals espanyoles s'anà decantant, segons el model napoleònic, per la supeditació dels òrgans col·lectius als càrrecs unipersonals d'una cadena jeràrquica que anava des del cap del govern a Madrid fins als alcaldes passant pels ministres -especialment el de Governació- i els caps polítics de la província o governadors civils. La militarització freqüent dels càrrecs, a començar per la presidència del Consell de ministres durant el regnat d'Isabel II, contribuí al reforçament de l'autoritarisme, incrementat en el cas de Catalunya i la ciutat de Barcelona pel freqüent recurs a l'estat d'excepció i la suspensió de les garanties constitucionals.
Amb tot, els consistoris representatius, provincials i municipals, s'erigiren sovint en portaveus de les reclamacions d'una societat amb dinamisme propi i model prou diferenciat de l'espanyol, dinamisme i diferències més acusades arran de l'engegada definitiva de la revolució industrial al segon terç del segle XIX. Catalunya, i sobretot la ciutat de Barcelona, desenvoluparen una activitat important, sovint protagonista, en els viratges del règim liberal espanyol cap a l'esquerra, amb la intenció d'aconseguir una descentralització de l'Estat o una revisió més profunda del model en sentit federalista. En aquestes etapes sempre precàries però molt creatives, com ara el Bienni Progressista de 1854-1856 i el Sexenni Democràtic de 1868-1874, les Diputacions provincials catalanes i, molt particularment, la de Barcelona esdevingueren un escenari polític estratègic.a
Tot i que la repetida frustració de les esperances de reforma del règim liberal espanyol afavorí, sota la Restauració, la recerca de solucions al marge de les institucions de l'Estat i l'eclosió del nacionalisme, a començament del segle XX el govern espanyol acabà reconeixent la personalitat diferencial de Catalunya sota la forma de la Mancomunitat de les quatre Diputacions provincials de 1914-1925, una experiència que és l'antecedent pròxim de la Generalitat contemporània.
