Departament d'Empresa i Ocupació

Quan ja fa més de dos anys vam començar a treballar en l’elaboració del Pacte nacional per a la recerca i la innovació (PNRI), encara no teníem a sobre l’urpa de la crisi immobiliària i financera.

 

Era evident, però, que el model de creixement que havíem adoptat durant més d’una dècada s’estava esgotant i que calia anar transformant el paradigma que el sostenia. Havíem de passar del triplet de la construcció, el consum i l’economia financera a la innovació, el mercat global i l’economia real. Economia real on la indústria i els serveis a la producció tenen un paper determinant.

 

En no gaires mesos, encara que ara ens semblin una eternitat, la situació s’ha deteriorat ràpidament arreu, especialment a les economies de l’OCDE. Afortunadament, hem treballat de forma molt intensa per tenir els deures fets i per recuperar una part de l’endarreriment històric que el nostre país arrossegava en la modernització de les polítiques públiques de promoció econòmica.

 

Els antics CIDEM i COPCA es fusionen i es reorganitzen convertits en ACC1Ó amb l’objectiu clar de donar un salt qualitatiu en la globalització de la nostra estructura productiva. El 21 d’octubre s’aprova el PNRI. Tenim en curs la primera Llei d’indústria del Govern de Catalunya, exemple de superació de la fase que es pot caracteritzar per aquell ministre convers al neoliberalisme que deia que “la millor política industrial és la que no existeix”.

 

Tot aquest seguit de grans iniciatives, i de moltes altres sobre les quals no m’estendré, vénen acompanyades i s’alimenten mútuament de les reflexions conceptuals que desenvolupen els segments més inquiets de la nostra societat i que el nostre Departament, com també tot el Govern, procura estimular i acompanyar. Així es va desplegar, per exemple, l’intens procés participatiu que ha culminat en el PNRI.

 

La publicació de Paradigmes –evidentment en un altre entorn i en una altra escala- correspon també a aquesta voluntat d’aplegar les millors i més àmplies aportacions d’acadèmics, empresaris, investigadors i fins i tot artistes –com en aquest número.

 

Aplegar-los amb l’ambició d’anar elaborant nous paradigmes conceptuals per a la nostra acció col·lectiva. Nous paradigmes que -tant des de l’acció de Govern com des de cada empresa, cada organització social, cada universitat, cada centre d’investigació- després hem d’anar convertint en noves realitats que ens permetin mantenir i desenvolupar la nostra competitivitat i el nostre nivell de benestar, individual i col·lectiu.

 

Reforçar l’aposta de Catalunya pel talent per avançar en aquests objectius comporta reprendre amb nova empenta i, probablement, amb un nou enfocament un dels principals valors que històricament ha conformat la societat catalana moderna. Un país sense gairebé recursos naturals i sense estructures d’estat va poder situar-se entre les nacions més avançades d’Europa i del món gràcies al talent emprenedor, al talent innovador, al talent artístic dels seus homes i dones. Però avui el talent té noves dimensions. Noves dimensions que els diferents autors de la revista desenvolupen a bastament. Deixin-me, només remarcar-ne tres:

En primer lloc, el talent no és només cosa d’unes poques ments preclares i excepcionals. El talent realment rellevant per al país és el del 10 o el 30 per cent de la població que té habilitats per sobre de la mitjana. A la societat del coneixement, el talent esdevé un factor de competitivitat que ha d’abastar transversalment el conjunt de la societat. L’escola, la universitat, l’empresa, l’Administració, el tercer sector, tots hem de reorientar la nostra praxi per cultivar, fixar i atreure talent, tal com Andreu Mas-Colell defineix la gestió del talent.

 

Al monogràfic de Paradigmes tenim un bon grapat d’exemples –conceptuals i pràctics- en aquest sentit. Potser és l’Administració l’organització menys representada, i això ens apunta la molta feina que ens queda per fer. Però per a tothom són vàlids dos conceptes: una gestió eficaç del talent comporta organitzacions flexibles, organitzacions on el talent es vegi reconegut i estimulat. Organitzacions, diria jo, cada cop més democràtiques i participatives, on la meritocràcia sigui el concepte hegemònic per progressar. I, d’altra banda, unes organitzacions d’aquest tipus només són possibles i es poden generalitzar si el conjunt de la societat es mou també en uns paràmetres similars. Precisament, un dels factors de competitivitat més sòlids dels països occidentals enfront dels països emergents, que sovint viuen sota règims autoritaris i amb societats desestructurades, pot ser aquesta permeabilitat al talent d’àmplies capes de la població.

 

En segon lloc, vull remarcar un dels grans reptes que tenim per superar febleses històriques del nostre país. Es tracta d’obtenir del talent el màxim profit com a col·lectivitat i per a la col·lectivitat. És a dir, superar l’estadi de grans talents individuals, que sovint han de marxar del país per desenvolupar-se i ser reconeguts a casa seva, com ens diu Jordi Savall. Superar aquest estadi comporta saber combinar tipus diferents de talent en un mateix projecte o en una mateixa organització: el talent científic amb el talent emprenedor, el talent innovador amb el talent organitzatiu, el talent creatiu amb el talent cooperatiu.

 

Perquè quan parlàvem de reconèixer i treure el màxim profit del 10 o del 30 per cent de persones amb habilitats per damunt de la mitjana, no es tracta de qüestionar els avenços cap a una societat més justa, sinó d’aprofitar al màxim el potencial individual de cadascú perquè aquest reverteixi tant en el progrés individual com en el col·lectiu.

 

No només hem de reforçar el nostre caràcter de societat atractiva per les possibilitats gairebé universals de progrés individual que ofereix, sinó que aquestes possibilitats s’han de basar molt més en factors com ara el desenvolupament i l’aprofitament del talent que no pas en comportaments de caire oportunista o especulatiu.

 

En tercer lloc, i per acabar, vull remarcar que el talent, com no podia ser d’altra manera en una societat global, està també durament sotmès a la competència. Competència per desenvolupar-lo, per captar-lo, per fixar-lo... El talent atreu talent, ens diuen diversos autors. I hi afegeixen: la terra no és plana, com deia algú.

 

La gent de talent es mou i tria la ciutat, el país, on vol desenvolupar el seu projecte professional, no només d’acord amb les expectatives per a la seva carrera, sinó també d’acord amb la qualitat de vida que hi trobaran. Qualitat de vida entesa com oferta cultural, de centres d’ensenyament per als seus fills, de serveis mèdics o d’oportunitats laborals per a la seva parella.

 

I aquesta és la baula que ens tanca el cercle virtuós al qual hauríem d’aconseguir incorporar-nos. Una societat atractiva pel seu benestar i per les oportunitats que ofereix a les persones innovadores i amb talent. Persones que, al seu torn, contribueixen a generar més competitivitat i més riquesa individual i col·lectiva.

 

Aquest, doncs, és el repte i la raó última de la nostra aposta i de l’aposta de Catalunya pel talent.