Departament d'Empresa i Ocupació

Intervenció de l’Honorable Sr. Josep Huguet, conseller d’Innovació, Universitats i Empresa

D'esquerra a dreta: Josep Miquel Piqué, Enric Llarch, Josep Huguet, Cinto Ros, Enric Casi, Francesc Solé

 

Una lectura mínimament atenta del que ens diuen autors i entrevistats en aquest número de Paradigmes dedicat a la innovació suggereix multitud de reflexions que, en molts casos, ja queden assenyalades  als mateixos titulars i destacats de la revista. Jo em permetré fer-ne una petita selecció a la manera d’un mena de Decàleg per a la Innovació, amb la confiança que els sigui d’utilitat per abordar la lectura i per a posteriors reflexions i actuacions.

 

Primer punt. La innovació i la internacionalització són els principals motors de la competitivitat del nostre teixit productiu. Aquesta constatació -àmpliament argumentada per la Carme Botifoll en el seu article- no per repetida, és menys certa i rellevant. Fins i tot ara, quan en el conjunt de l’Estat espanyol entra en crisi el model de creixement basat en l’eufòria constructora, el president del govern espanyol assumeix públicament aquesta tesi. La innovació no és només un repte per a les empreses industrials, sinó per al conjunt del sistema productiu. A la revista recollim exemples d’innovació en camps tant diveros com el turisme –amb Món Sant Benet com a referència concreta- o el nostre mateix departament, amb l’Oficina de Gestió Empresarial. El nostre teixit empresarial ja ha fet i està fent un gran esforç per internacionalitzar-se els darrers anys. Ara cal que pitgem l’accelerador en l’àmbit de la innovació.

 

Segon punt. La innovació no només prové de l’àmbit tecnològic, sinó que afecta el concepte del producte, les estratègies comercials, la forma d’organitzar la producció i el mateix funcionament de l’empresa. En molts casos, com ens explica l’Enric Casi de Mango, la innovació és constitutiva del conjunt del procés productiu. És obvi que hem d’intensificar els esforços en l’àmbit de la recerca i el desenvolupament. Però com ens diu en Mark Romoff, de l’Ontario Centres of Excellence, aquestes són apostes imprescindibles però que maduren a llarg termini. A curt i mitjà termini hem de saber convertir la creativitat dels nostres tècnics i dels nostres empresaris en fonts d’innovació. Una innovació que, encara que no siguin estrictament tecnològica, ens pugui aportar importants avantatges competitius tant en el mercat local com en els mercats internacionals. Sovint, aquesta innovació no apareix comptabilitzada a les estadístiques perquè, per naturalesa, és un intangible difícil de quantificar i això ens perjudica a l’hora de situar-nos en els rànquings internacionals i genera una mena d’innovació submergida. Però a Catalunya aquesta innovació no tecnològica és molt importants i ja tenim molts exemples en aquest sentit, però n’hi ha d’haver encara molts més.

 

Tercer punt. Tot i que ens queda molt camí per recórrer, hem avançat molt. Cal explicar-ho –construir un relat, que se’n diu ara- i fer que el conjunt del país se senti orgullós de les seves empreses i dels seus tècnics i científics que desenvolupen recerca i innovació. Cal prestigiar la innovació i els innovadors. Cal que la innovació s’incorpori a l’ADN de la nostra cultura empresarial i col·lectiva. I això és tasca de tots, de les empreses, que han d’explicar el que fan; de l’Administració, que ha d’aportar mitjans econòmics i d’infraestructures per donar suport als qui fan recerca i innovació; dels mitjans de comunicació, que haurien de reforçar l’atenció que molts ja presten cada dia a les iniciatives i a les fites aconseguides en l’àmbit de la recerca i la innovació.

 

Quart punt. La cultura innovadora cal que penetri en tots els racons del funcionament i de l’estratègia de l’empresa. En Vicenç Aguilera, de FICOSA ens ho sintetiza dient que cal fer bons equips innovadors, amb persones motivades –també econòmicament motivades. Cal focalitzar els esforços i no dispersar-se, cal tenir autoconfiança i arriscar i cal organitzar amb molta cura el sistema d’innovació. Això darrer és molt important. Ens ho remarca també en Joaquim Vilà, de l’IESE. La innovació a l’empresa és un tema de canvi de perspectiva. Cal organitzar la feina d’una manera diferent. Per aixecar una cultura innovadora cal mobilitzar la gent a favor d’un programa de canvi, amb unes fites datables i identificables.

 

Cinquè punt.  La Universitat ha de combinar la recerca de qualitat a llarg termini amb la transferència de coneixement, les patents i les spin-off. Com ens diu en Francesc Solé Parellada, les mancances d’organització i de govern dels laboratoris o grups de recerca fan molt difícil l’especialització, la planificació a llarg termini, la sostenibilitat dels recursos, tant humans com materials, i la consolidació de l’experiment, la regularitat de la transferència, el prototip , la patent o l’spin-off . Per això des del Departament treballem per dotar tots els grups de R+D+I del món universitari d’un marc financer estable, vinculat als objectius assolits. Però cal encara anar més enllà. Cal aconseguir, seguint el mateix Solé, generalitzar la valorització de la recerca, convertir l’oportunitat precoç en oportunitat, l’oportunitat en oportunitat de negoci i l’oportunitat de negoci en empresa. No és fàcil, però experiències com la del mateix programa Innova de la UPC ens demostren que no és impossible. Que es pot promocionar l’esperit emprenedor entre els qui fan recerca i que es pot aproximar l’empresa a les fites que assoleixen molts investigadors.

 

Sisè punt. Hem d’aconseguir estendre els processos d’innovació, sobretot entre les pimes, potenciant al màxim instruments com els centres tecnològics. Clients, fires, directius i personal especialitzat són les quatre fonts més destacades en una anàlisi en profunditat de la innovació a les pimes catalanes. Lamentablement, els centres i laboratoris tecnològics, i la mateixa universitat en general, juguen encara un paper molt secundari en aquests processos d’innovació. Ens ho recorda en en el seu article Jaume Valls, de la Universitat de Barcelona,. El govern de Catalunya ha fet i està fent un esforç important per potenciar la tasca i el ventall de sectors que abasten els centres tecnològics al nostre país i per dotar-los d’un sistema de finançament estable vinculat a la consecució d’objectius clras i avaluables. Probablement, no és tant un tema de quantitat de centres com de la seva eficiència, la seva massa crítica  i la capacitat d’aconseguir la implicació del teixit empresarial en la seva tasca. Com ens diu Xavier López, director general de la Fundació ASCAMM i president del FEDIT, els centres tecnològics han de millorar la seva visibilitat, han de cooperar entre ells mateixos i amb les empreses i la universitat, per exemple, en la generació de noves empreses de caràcter innovador. Els centres tecnològics catalans també han d’internacionalitzar-se a través de la millora de la seva capacitat per arrossegar empreses a participar en programes internacionals d’R+D.

 

Setè punt.  Catalunya ha de connectar-se al sistema d’innovació global i els parcs científics i tecnològics han de jugar un rol clau en la internacionalització  dels sistemes d’innovació. Tal com ens diu en Josep Miquel Piqué, els parcs han de transformar-se en factories de creixement per a noves empreses locals i, alhora, factories d’aterratge per a empreses globals que vulguin connectar-se als sistemes d’innovació dels parcs. I és en aquest sentit que des del Departament estem compromesos amb els parcs científics i tecnològics.  Perquè, a més, i com ens recorda en Pere Condom –director del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona-, els parcs són agents catalitzadors. Els parcs aporten un medi que facilita la innovació i el coneixement i el repte de tots plegats és que la seva tasca arribi al conjunt de tota la nostra xarxa productiva. I com en el cas dels centres tecnològics que comentàvem abans, tots plegats també hem d’aconseguir que l’R+D+I sigui una activitat atractiva des del punt de vista professional dels joves tecnòlegs; una plataforma perquè, en uns casos, aquests tecnòlegs puguin integrar-se després a les empreses vinculades als projectes que desenvolupen. I, en els altres casos, disposin de mecanismes per desenvolupar i projectar el seu talent des de les plataformes que els ofereixen tant els parcs científics com els centres tecnològics.

 

Vuitè punt. Un suport públic a la recerca i a la innovació del teixit empresarial passa inexcusablement tant per un marc fiscal que l’afavoreixi com pel fet que aquest sigui completament clar i previsible.

Davant dels dubtes que l’executiu espanyol va manifestar sobre la continuïtat de les desgravacions fiscals a les empreses en concepte de R+D+I i de la pròrroga amb una suposada data de caducitat d’aquestes desgravacions, la nostra posició és clara. En un context que la majoria dels estats de la Unió Europea utilitzen aquest mecanisme per incentivar l’R+D+I, nosaltres considerem que cal donar continuïtat i, en tot cas, millorar la gestió dels estímuls fiscals a la recerca i a la innovació. Perquè el que no pot ser, com ens han explicat molts empresaris, és que l’inspector fiscal de torn arribi a una empresa amb una xifra apriorística de la factura fiscal que aquella empresa ha d’abonar i, si no li quadren els números, el primer lloc on busqui sigui a les desgravacions en concepte de R+D+I. I només perquè els conceptes no estan prou clars i es presten a interpretacions excessivament subjectives. Això comporta, fins i tot, la paradoxa que molts empresaris no declarin fiscalment la innovació que realitzen per evitar-se maldecaps, la qual cosa genera un altre segment d’innovació submergida. Quan alguns reclamem que sigui el govern de Catalunya qui gestioni les grans figures impositives vigents, no ho fem només per alleujar el dèficit fiscal català, sinó també perquè -com diu en el seu article la directora de l’AIDIT, Anna Maria Sánchez Granados- la gestió en el mateix territori de l’impost de societats permetria el disseny, el tractament i el manteniment d’uns incentius ajustats a la realitat particular del país. Mentrestant, la inspecció tributària ha de ser coherent amb l’entramat econòmic de Catalunya per acabar amb aquesta innovació submergida.

 

Novè punt. La governança del nostre ecosistema de la innovació constitueix la clau de volta que n’ha d’assegurar l’èxit. Si fins ara hem tractat sintèticament i de forma bàsicament segmentada els tres elements de la famosa triple hèlix de la innovació -empresa, universitat i administració-, ens queda veure de quina forma cal que aquests elements interactuïn per maximitzar-ne les sinergies i els resultats finals. Com ens recorda el professor de l’IESE, Pedro Nueno, el nostre “ecosistema” per convertir la riquesa intel·lectual tecnològica en riquesa econòmica és encara feble. Convé, continua el professor Nueno, “conrear el nostre ecosistema”, protegir-lo, potenciar-lo, donar-li vida emprenedora. Tot això i algunes coses més és el que en podem denominar governança. L’Svend Otto Remoe, consultor del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, ens defineix la governança com la tasca de garantir la viabilitat i l’adaptabilitat dels sistemes d’innovació. En la política d’innovació de primera generació, la recerca bàsica es difonia a través dels sistemes de transferència cap al mercat. Avui, el concepte de sistema –o d’ecosistema- d’innovació implica un elevat nivell d’interrelació i complexitat en el qual cal incidir a partir de polítiques molt més complexes. I el Sr. Remoe ens apunta tres elements bàsics per gestionar aquesta complexitat. Primer, cal establir agendes i prioritats independentment dels interessos a curt termini dels grups corporatius. Segon, cal aprendre i acumular coneixement rellevant de polítiques que neutralitzin les comunitats de coneixement segregades en el que es podrien anomenar sitges burocràtiques. Finalment, cal transformar institucions i traspassar límits per crear polítiques eficaces per a un futur desenvolupament econòmic, d’una manera que els mercats segmentats no serien capaços de fomentar.

 

Desè i últim punt. El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació que promou el Departament i el Govern de Catalunya ha de posar de manifest quines són les palanques per passar d’una evolució incremental en recerca i innovació a un canvi transformacional que permeti fer un salt qualitatiu. Catalunya va produir el 0,85 per cent de la producció científica mundial (i el 25 per cent de l’espanyola) el 2006. Tanmateix, Catalunya, malgrat haver fet esforços en el sentit correcte, té un nivell de recerca i innovació que no es correspon ara per ara al seu potencial ni a l’ambició de país que ens ha caracteritzat. Ens cal un pacte de país perquè la recerca i la innovació passin a ser un eix estructural per al desenvolupament. El PNRI ha d’arribar a compromisos almenys en els temes clau següents: quin és el paper que la recerca i la innovació han de tenir en la societat catalana i quins són els objectius per avançar cap a posicions de futur? Quines estratègies i polítiques s’han d’impulsar i mantenir els propers anys? On s’han de focalitzar els esforços que es facin en recerca i innovació –com han fet a llocs com Ontario o fa pocs dies ens explicaven a Escòcia- i en quins àmbits podem esdevenir líders i, consegüentment, cal que prioritzem? Quin model de governança del sistema de recerca i innovació és necessari per ser més eficients i eficaços, per prendre millors decisions i afavorir les sinergies entre els agents? I finalment, quins recursos públics i privats s’hauran de mobilitzar i en què?

 

Fins aquí unes reflexions al voltant de la innovació suggerides a partir de la lectura d’aquest número inicial de la revista Paradigmes. Estic convençut que aquesta lectura i les reflexions que cadascun de vostès i de tots els lectors de la revista puguin efectuar contribuiran de forma important a fer-nos avançar en el camí per aconseguir que la innovació s’incorpori, com dèiem al principi, en l’ADN de la nostra societat. Com a Departament i com a Govern creiem fermament que aquest és un dels principals reptes que hem d’abordar amb èxit al nostre país.